Enxampats pel coronavirus (II)

06/04/2020

El diumenge 29 de març, els amics i jo ens retrobàrem a la tertúlia telemàtica que fem cada diumenge de confinament pandèmic. Aquesta vegada s’ha agregat Joan, bibliotecari a punt de jubilar-se. També ho intentarà la nostra amiga Àngels, femme de bonne vie, que s’ha quedat aïllada a París i no tornarà a València mentre dure tot açò; allí també hi ha coronavirus i restriccions, però ella està amb el nou company i s’ho passa bé; m’ha dit que se’n passen de ratlla, sense precisar-me de quina ratlla parlava, però d’ella t’ho pots esperar tot. Tira-li, tu que pots, li he dit. Nosaltres, de novetats personals ni familiars no en tenim, a no ser que estem covant el virus i que encara no fet eclosió; toquem ferro!

Camil està molt preocupat per l’histerisme social, perquè la gent viu una angoixa que s’aproxima al deliri, però que s’ho passa a casa i amb bona voluntat hi ha la gent que s’organitza per a resistir, fent exercicis i jugant amb els fills, perquè pel carrer, pràcticament no es veu ni una ànima; segurament, diu ell, és perquè s’està donant molta informació, de manera calculada, traient les imatges primer xineses, després italianes, a continuació nosaltres i seguidament la resta d’Europa i els Estats Units… La gent ens hem fet doncs a la idea que vivim a tocar de l’apocalipsi. Els esforços dels sanitaris i la gent de serveis no donen abast. Suposa que, en realitat, hi ha poques coses a fer que atendre els malalts. Caldrà confiar que els científics avancen en l’estudi de l’origen i la trajectòria del virus. Quan siga ens hauran d’aclarir si aquest virus és el resultat d’una mutació natural o és una maniobra mal calculada de laboratori. Avui mateix, el rector Ramon Lapiedra, en una entrevista a Levante, afirma que ell ja esperava alguna cosa, des de la crisi de la Sida, com la que ens ha caigut a sobre i no exclou que puguem patir-ne’n més, per tant, si això és el que pensa ell, amb tot el que sap, la gent que no sabem res és lògic que ens posem a fer càbales i que alguns s’angoixen massa.

El tema és acollonant, diu Manolo, que confia que sí que ens diran més coses, quan les sàpiguen. Ara mateix, a tot el món, els científics estan treballant de valent per a controlar aquest virus i per a combatre’l amb medicines i vacunes, ja que la indústria farmacèutica que trobe la solució es farà l’ama del món. També opina que és natural la histèria social de què parla Camil. A ell, com viu sol, els fills el volen convèncer que es confine més del que diu el Govern, i per això el criden tothora perquè no surta al carrer, ni per a comprar el diari, ni queviures, perquè li ho poden dur a casa, si ho demana a l’ajuntament. La filla viu a Castelló i el fill a Madrid i estan patint, i ell els intenta tranquil·litzar, dient-los que ja ho fa així, i que sols surt de casa a treure el fem o a la farmàcia que està al costat de casa i que el periòdic li’l deixen a la bústia. Entén que els seus fills estiguen un poc histèrics, com ho estaran els milers de fills que viuen lluny dels pares; gràcies a la internet, com a mínim poden parlar i veure’s cada dia.

Aguado comenta que ja s’ha fet habitual que el veïnat surta a la porta de casa i als balcons, a fer un aplaudiment en homenatge al personal sanitari, cada vesprada a les 8. A Silla, i suposa que a més pobles, s’hi afegeix el retor, tocant les campanes a què és tan afeccionat. Aquesta manifestació popular s’ha estès per tot el món i ell creu que és una manera de descarregar la tensió que vivim, i de creure’s, de fer-se la il·lusió, que anem pel bon camí.
Joan troba d’un oportunisme innecessari que alguns vulguen traslladar aquests aplaudiments dedicats als sanitaris i personal dels serveis, també a l’exèrcit, que no comprèn per què l’han tret al carrer, perquè ja estan els bombers; creu que el poc de ressò que han obtingut és la prova que la gent no es deixa manipular més del compte i sap triar a qui s’ho mereix. Per altra banda troba inoportú que les televisions passen pel·lícules de guerres biològiques i de virus que s’escapen dels laboratoris; ho troba molt cruel, perquè incita la gent a pensar que aquest coronavirus és una creació maligna d’alguns governs agressors, que se’ls ha fet incontrolable per a ells mateixos. Suposa que la tranquil·litat dels carrers és perquè el veïnat està molt acollonat. També pensa que quan s’alçarà el confinament, tota la repressió d’ara es convertirà en festa i disbauxa, que podrà ser l’hòstia, que els retors llançaran les campanes al vol i hi haurà traques… però que, a poc a poc, anirem oblidant-nos-en, encara que el desastre econòmic que seguirà la pandèmia costarà anys i panys de superar.

Aquestes paraules de Joan fan intervenir a Glòria que pensa que, com sempre, reeixiran els bancs i les grans empreses, mentre que la mitjana burgesia acabarà desapareixent i el proletariat serà, una vegada més, qui en sortirà perdent. Per tot plegat i perquè la crisi serà enorme i mundial, alguns pensaran que ja som en l’apocalipsi, o en un assaig general, cosa que aprofitaran les religions, per a continuar venent parcel·les del cel.

El pessimisme de les darreres intervencions fan que intervinga Aguado, que diu que els joves com ell han passat bruscament de la il·lusió d’haver començat a treballar, en el seu cas creant documentals i ensenyant informàtica als jubilats, a estar al mig d’una enorme turmenta, que no sabien que podia produir-se mai. Com si nosaltres fossem els responsables, li donem ànims i li assegurem que al remat tot s’arreglarà. Fina li comenta com ens anà a nosaltres haver nascut i crescut durant el franquisme i haver coincidit amb la segona guerra mundial, i que com érem criatures, sols patírem les conseqüències, com la fam i les condemnes a presó i a mort d’alguns familiars; els qui patiren més i tot, foren els nostres pares i iaios. El món no s’acabà aleshores, sinó que es va refer i ara passarà el mateix, amb l’avantatge que finalment el món, com asseguren Glòria i Paqui, ja no serà com abans, tot ha de canviar, encara que són molt optimistes quan pensen que el món serà de les classes treballadores.

Camil diu que ara no és el mateix, perquè aleshores hi havia uns enemics visibles i poderosíssims: el Franco, Hitler i el feixisme, les dictadures, el colonialisme, les guerres contínues arreu del món… Ara l’enemic és un virus desconegut, del qual no sabem ni com immunitzar-nos ni com combatre’l. El món, ara, s’ha paralitzat més que en cap altre moment de la història, i a escala mundial. Ens en sortirem? Per a donar-nos ànims, ens recorda que quan acabà la II guerra mundial i per a recuperar Europa i combatre el comunisme, tot a l’hora, hi hagué el pla Marshall dels nord-americans, de l’any 48 al 52, quan tots nosaltres érem unes criatures; Europa es va refer, menys nosaltres que quedàrem exclosos, per culpa de Franco. L’any 53, als americans ja els interessava situar bases estratègiques a la península i a canvi, perdonaren al dictador, establiren les bases i a les escoles començaren a donar-nos llet en pols i formatge. Com les bases encara continuen, per això serem carn de canó en el cas d’un gran conflicte.

Manolo completa la perspectiva recordant l’entrada a l’OTAN en 1986, pel gir copernicà que féu Felipe González; allò fou un gran frau i, des d’aleshores, molta gent com jo ja no hem tornat a votar els socialistes, diu. Ara som doblement carn de canó, perquè una caserna general de l’OTAN l’han instal·lada a Bètera i en cas d’un gran conflicte no tindrem ni on amagar-nos. La sensació que tenim, escoltant Manolo, és que els indis ens ataquen per tots els costats.

Encara que hauríem de parlar del tema reial, el deixem per al diumenge que ve i continuem amb la pandèmia. Jo també m’he quedat pensant, quan he llegit l’entrevista de Ramon Lapiedra i m’he preguntat si hi pot haver alguna relació entre el canvi climàtic i l’aparició d’aquest nou virus i dels que podran aparèixer. De moment, ambdues desgràcies humanes són coetànies, i les dues coses ens han pillat desproveïts de respostes i de polítiques adients per a fer-los front. Els governs, per la seua part, no es posen tots d’acord, ni sobre com frenar el canvi climàtic, ni sobre com superar la crisi del coronavirus. Com ha dit Lapiedra, la humanitat no hem après res de tot el que ens ha passat fins ara.

A Joan, que és un lluitador de la separació església-estat i ha reclamat en diversos articles que als bisbes se’ls ha de fer pagar tot el que ara tenen de franc i fer-los retornar les propietats de què s’han apropiat i/o furtat, per una gràcia de Franco i d’Aznar, li va agradar la resposta del rector a la pregunta sobre si hi ha Déu: “no veig cap raó perquè un ésser així existisca”. Camil, una mica molest, defensa la necessitat de molta gent de tenir una esperança quan es troba al mig dels infortunis. Doncs, aquesta gent, si creu en Déu que li rese, diu Joan, però als qui confiem en la ciència, que no ens embotinen ni amb resos de carrer, ni amb repics de campanes, ni traient-nos els diners; nosaltres, en lloc de resar, fem cas als científics, però cadascú és lliure de creure el que vulga o necessite.

Manolo clou la tertúlia amb una trista i aguda reflexió, que copie literalment: “estic segur que superarem la tragèdia del coronavirus, que una vegada més ens hem sortirem, però el que passarà és que els del bàndol religiós continuaran marejant la societat, pervertint la consciència dels més febles/ingenus i que els del bàndol científic veurem que els grans laboratoris farmacèutics es lucraran amb les noves medicines per combatre el virus. I qui pagarà els desperfectes? El poble, com sempre”. Aguado s’adhereix i recorda allò de la font de Madrid, on es llig: Deo volente, rege clemente, populo contribuyente, se construyó la fuente, o siga que perquè Déu ho vol, el rei és clement i el poble ho ha pagat, s’ha fet aquesta font. Acabem la tertúlia amb un mal gust de boca, però el diumenge que ve, tornarem.