Epidèmies valencianes del segle XIX (i II)

22/04/2020

Al cap d’una dècada i mitja, durant els anys 1884 i 1885, es va produir la que, sens dubte, podem qualificar com l’epidèmia colèrica més important i agressiva del segle XIX, la que més morts comportà i la que, d’una manera més contundent, va atemorir la totalitat del territori valencià: no sols del cap i casal, sinó també de municipis com ara Alaquàs, que amb vora 2.000 habitants registrà 83 defuncions.

D’aquesta manera, les cròniques periodístiques expliquen que la malaltia es manifestà per primera vegada en juny de 1884 al municipi de Toló, a la Provença; i que d’allí passà a Marsella, «amenazando a todos los puertos del litoral mediterráneo», com ara el de València, amb el qual mantenia nombroses relacions comercials (recordem que Marsella fou el primer lloc on exportà taronja la Ciutat del Túria). Així, una de les mesures preventives que prengueren les autoritats valencianes, per tal d’evitar les aglomeracions, fou suspendre la Fira de Juliol; i amb ella, el certamen literari dels Jocs Florals.

El primer municipi on la infecció realitzà acte de presència fou el de Beniopa (la Safor), on es declarà un cas en octubre de 1884. «Y allí se estuvo incubando todo el invierno, para extenderse el verano siguiente por toda la provincia», assegura Llorente Falcó. D’aquesta manera, el 20 de març de 1885 es registrà un nou contagi d’infecció colèrica a Xàtiva que, en pocs dies, passà a la comarca de la Ribera. El 12 d’abril va provocar una defunció a la ciutat de València –concretament, a la plaça dels Pellissers–, que, un parell de mesos després, ja presentava diversos focus d’infecció.

L’ascens de l’epidèmia era imparable, i en la segona quinzena de juny ocasionava més de cent defuncions diàries, estenent així el terror entre la població. Amb tot, les setmanes més dures varen ser les de juliol, ja que el «maximum» de la malaltia es va assolir el dia 5 amb 217 morts. Per sort, a partir d’aquell moment anà decreixent de manera esglaonada. Fins que es donà per acabada el 15 de setembre de 1885, després d’haver-se cobrat la vida de 4.919 persones de la capital i al voltant de 18.000 de tota la província.

Teodor Llorente Falcó –que aleshores tenia 16 anys i era fill del director del diari Las Provincias– explicà, dècades després, que durant els mesos que durà el còlera «se vivía mucho en el interior de las casas. La gente salía lo indispensable y evitaba el contacto con las multitudes». I també, que «el aislamiento […] era el mejor remedio, no sólo porque evitaba el posible contagio, sino también porque ello impedía o entorpecía la llegada de malas noticias respecto a familiares y amigos atacados». És a dir, que el confinament esdevingué una mesura efectiva des del punt de vista sanitari, però també des del psicològic. A propòsit, cal recordar que parlem d’una època en què no existia ni internet, ni televisió, ni ràdio. I que el servei telefònic es trobava en un estadi molt molt precari.

Així mateix, el periodista també apuntà que «el viajar era difícil y peligroso. Por todas partes había lazaretos y cordones sanitarios y las detenciones y fumigaciones eran frecuentes». I que «no pocos escritores festivos, a pesar de lo “amargo” del tema, alegraban a la gente en diarios y revistas relatando no pocas escenas cómicas a que el miedo desmedido de algunas personas daba lugar». Un d’aquests autors fou el dramaturg Manuel Millàs, que en octubre de 1884 estrenà –amb gran èxit de públic– un sainet titulat Els microbios, en què recreava els malentesos i les situacions entre còmiques i dramàtiques que, en el cap i casal, provocà la por a contagiar-se.

Cinc anys després, en juny de 1890 el còlera tornà a fer-se present, aquesta vegada com un fenomen estrany i exclusivament valencià. «No existía la epidemia en España ni en ninguna nación de Europa, ni en las demás que baña el Mediterráneo», assegurà la premsa. La primera manifestació es registrà a principis del mes de juny a la Pobla del Duc. I el dia 12 va morir, a la Ciutat del Túria, una dona procedent d’aquest municipi de la Vall d’Albaida.

En les setmanes posteriors, l’epidèmia s’escampà per la majoria de comarques valencianes. A la capital, s’accentuà a partir d’agost, i un dels seus focus principals es localitzà al barri de Russafa. El pic es va assolir durant el mes de setembre –el dia 11 es registraren 40 defuncions–; i sembla que, a partir d’aquella data, començà a remetre. Fins al punt que el «29 de octubre se celebró con vuelo de campanas y músicas la desaparición del còlera». En aquella ocasió, el número de vides que la malaltia s’emportà per davant fou de 717.

D’aquesta darrera gran epidèmia valenciana del segle XIX, cal destacar que generà un considerable moviment de solidaritat que s’articulà al voltant de la societat benèfica d’ajuda als malalts anomenada «La Cruz Blanca», que varen impulsar els escriptors Constantí Llombart i Ramon Andrés Cabrelles (com a «humanitaria asociación» la qualificaren en la peça teatral del mateix títol que redactaren per tal de recaptar fons). Amb la qual cosa evidenciaren que, entre el poble valencià, la cultura en general i la literatura en particular posseeixen un elevat component d’altruisme i de compromís social.