20/04/2020
“Panoràmica de la ciutat de València emmurallada en 1863, amb la porta de Sant Josep en primer terme, la de Serrans a l’esquerra i la de Quart a la dreta”
Si llancem la mirada enrere comprovarem com les plagues i epidèmies víriques i bacterianes que, al llarg de la història, han afectat la població valenciana –en alguns casos, de manera ben similar a com ho fa el covid-19– han sigut un fenomen cíclic i relativament habitual. De les més antigues, les d’època medieval i moderna, en trobareu referència als dietaris i les cròniques historiogràfiques. I de les més recents, les contemporànies, a les publicacions periòdiques, que sovint n’ofereixen abundants detalls, com ara on començaren i quin fou el número de víctimes provocaren.
D’aquesta manera, sabem que, durant el segle XIX –que el periodista Teodor Llorente Falcó qualificà com el de les epidèmies colèriques–, els valencians vàrem patir un total de nou plagues infeccioses: quasi una per dècada! Nou passes que, perquè servisquen de lenitiu contra el coronavirus, anem a intentar de reconstruir amb l’ajuda de la premsa, ni que siga succintament i pel que afecta a la ciutat de València, sobretot.
La primera de les infeccions vuitcentistes de què tenim constància remet a l’any 1834, és a dir, a l’inici del regnat d’Isabel II. Així, el dia 3 de juliol «invadió por primera vez nuestra ciudad el cólera-morbo asiástico, que hacía dos años recorría las provincias españolas, sembrando el pánico y haciendo horribles estragos en todas partes». De fet, sembla que el bacteri entrà a la Península Ibèrica a través d’una esquadra militar portuguesa; «y lo llevó a Vigo un calafate gallego que había trabajado en dicha escuadra».
A València arribà a través del Grau, on a finals de juny es detectà la presència d’un mariner infectat. I, posteriorment, «fue extendiéndose poco a poco la epidemia los primeros días [de julio], y en el mes de agosto produjo gran mortandad». Amb l’arribada del setembre, la malaltia acusà un notable descens. Però, així i tot, les autoritats no la donaren per superada fins al novembre. Finalment, sabem que aquella infecció ocasionà un total de 5.427 decessos. I que el dia en què més se’n produïren –la jornada en què s’assolí el tan temut pic– fou el 25 d’agost.
Dues dècades després, en l’estiu de 1854, el territori valencià experimentà una segona epidèmia de còlera. Els primers casos es registraren a Alacant els dies 18 i 22 d’agost. I, en poques setmanes, el bacteri arribà a la Ciutat del Túria. Fou així com el punt àlgid de la malaltia es registrà, entre nosaltres, a mitjan mes d’octubre. En aquella ocasió, la passa segà la vida de 1.915 persones. I encara que minvà durant el novembre, reaparegué a finals de maig de 1855, augmentà progressivament la seua capacitat mortífera fins a l’agost i desaparegué per complet al llarg de setembre. Aquesta rèplica colèrica, encara més letal que el primer brot, provocà 2.073 víctimes.
Ja en la primera dècada de la segona meitat del segle XIX, en setembre de 1859 el cap i casal conegué un altre conat de còlera –malaltia que hom acostumava a denominar popularment com a «l’hoste del Ganges»–, que, en aquesta ocasió, va ser importat pels soldats que participaren en la guerra contra el Marroc. Afortunadament, però, tan sols es manifestaren alguns casos aïllats que no arribaren a constituir focus d’infecció. I, comparades amb les anteriors i posteriors, les xifres de morts que comportà aquesta epidèmia situen el seu dany en una posició discreta, ja que sols es varen registrar 19 defuncions, la darrera de les quals el dia 11 de novembre.
Amb tot, i com ja havia passat en 1855, set mesos després la malaltia replicà; fins al punt que, entre els darrers dies de juny i el 18 d’agost de 1860, en què es registrà el darrer òbit, es cobrà la vida de 589 valencians i valencianes més.
Un lustre durà la tranquil·litat per als habitants de la Ciutat del Túria, ja que el 8 de juliol de 1865, en el moment en què s’estava enderrocant la muralla medieval que envoltava la ciutat de València, es declarà un cas de còlera al barri de Pescadors. Invasió que, ràpidament, es va convertir en un focus infecciós que es propagà per tots els barris de la ciutat. Fins al punt que arribà a ocasionar un total de 4.027 morts –la major part dels quals, durant l’agost– i no remeté fins ben entrat el mes de novembre.
Després d’uns anys d’absència del còlera, en setembre de 1870 arribà, al cap i casal, una nova malaltia infecciosa: la febre groga, que en èpoques anteriors havia assotat diverses regions espanyoles, però no s’havia fet present entre nosaltres. Tanmateix, aquell any, durant el mes d’agost i procedent de Cuba, l’epidèmia es manifestà al port de Barcelona; des d’on, ràpidament, feu cap a València.
Tal com s’esdevingué amb la passa colèrica de 1865, la zona que més va patir la infecció fou el barri de Pescadors, ja que la majoria dels casos es varen registrar als poblats marítims del Grau i el Cabanyal. Tanmateix, la ràpida actuació de les autoritats valencianes, que ordenaren el desallotjament del veïnat i traslladaren més de sis-centes persones fins a la Cartoixa Porta Coeli, aleshores deshabitada, va aconseguir que l’epidèmia tinguera una propagació moderada, i que el número total d’afectats no anara molt més enllà del centenar. El de difunts fou xifrat en 57. (Continuarà)
