ERC: una casa amb moltes portes

 

«L’estratègia ha funcionat durant un important període de temps i va comportar que ERC obtingués uns resultats satisfactoris, arribant al seu punt màxim el 2021»

«El ‘junquerisme’ no difereix de la recepta de Carod-Rovira, sinó que n’és més aviat una actualització, posant un èmfasi especial en la penetració d’ERC a les comarques que tradicionalment han estat més refractàries a l’independentisme»

«La casa de quatre portes va implicar l’entrada de molta gent en un determinat moment, però també n’ha facilitat la sortida quan la situació ha canviat»

«A Catalunya és l’únic lloc on hi ha una competència ferotge per l’espai independentista, una disputa que fomenta un qüestionament constant de l’estratègia dedicada arribar a nous públics»

 

Signatura del Pacte del Tinell per a la conformació del govern tripartit a Catalunya.

Esquerra Republicana de Catalunya ha estat, durant els últims anys, un exemple de projecte polític que ha aconseguit un suport electoral creixent i una important presència institucional aplicant l’estratègia compartida pels diferents independentismes d’esquerres europeus que analitzem en el present número de Saó. En pocs anys, ERC va ser capaç de ser la força més votada a les eleccions municipals de Barcelona, de reconquerir la Presidència de la Generalitat, de ser el partit que obtenia els nivells de suport més homogenis arreu del territori del Principat i de ser la primera força catalana al Congrés dels Diputats.

Les recents eleccions al Parlament de Catalunya, després d’un període amb ERC governant en solitari les institucions autonòmiques catalanes, han comportat una important patacada pels republicans: de l’empat a 33 escons amb el PSC del 2021, als 20 diputats del 2024. La sensació postelectoral ha estat de crisi i les conseqüències de la davallada encara estan per veure. El que va començar amb la retirada de Pere Aragonès haurà d’acabar-se de concretar amb la celebració d’un Congrés Nacional el proper 30 de novembre. Paral·lelament, les tensions internes, sempre presents en qualsevol partit, s’han accentuat després d’uns resultats insatisfactoris.

Algunes veus, més exteriors que no pas interiors, arriben a la conclusió que els aquests fets són conseqüència de la fallida de l’estratègia per «eixamplar la base», és a dir, per arribar a un electorat de frontera que està més enllà dels cercles de l’independentisme més convençut. És una esmena a la totalitat del que ERC comparteix amb espais com EH Bildu, el BNG, l’SNP o el Sinn Féin: la voluntat d’interpel·lar més enllà dels seus electors tradicionals relligant l’independentisme amb unes polítiques progressistes que puguin ser útils per a la majoria de la població al marge d’adhesions identitàries, l’aposta per un gradualisme que vol aprofitar les institucions existents per transformar la realitat i la intenció de presentar-se com a forces amb capacitat per governar.

L’estratègia, però, ha funcionat durant un important període de temps i va comportar que ERC obtingués els resultats satisfactoris que abans citàvem, arribant al seu punt màxim el 2021. De fet, es podria dir que ja porta unes quantes dècades en marxa. ERC és una formació amb una llarga trajectòria que es remunta a l’any 1931 i que no podem repassar aquí per qüestions d’espai i de conveniència. El que sí que és important explicar és que, després de la dictadura franquista, el partit va poder entrar a la legalitat imperant amb una estructura molt envellida. Els resultats electorals d’ERC entre 1980 i 1999 es van moure entre el 9,5 % dels sufragis emesos i el 4,14 %, sempre a una gran distància en escons de les dues grans marques electorals dominants de l’època: CiU i el PSC. La diferència entre els republicans i els convergents durant aquest període va oscil·lar entre els 29 i els 67 diputats, mentre que amb els socialistes va ballar entre els 19 i els 36 representants. Hi havia un abisme insalvable entre ERC i aquests dos contrincants.

El primer gran pas endavant no es produeix fins a l’any 2003, sota el lideratge de Josep-Lluís Carod-Rovira, que suposa un espectacular salt al Parlament de Catalunya, passant dels 12 escons als 23 i del 8,76 % dels vots al 16,59 %. Quina havia estat la clau de l’èxit? Al si del partit s’hi començaven a dir coses molt similars a les que s’hi han dit darrerament. A la ponència estratègica del 21è Congrés Nacional del partit s’hi explicava que «ERC es troba en la necessitat d’ampliar el seu espai social». Carod-Rovira argumentava que l’independentisme català havia d’actuar «sense preguntar a ningú on ha nascut, ni quina llengua parla a casa seva».

En aquest sentit, Enric Marín i Joan Manuel Tresserras consideren que «Carod va ser el punt de referència que va fer possible que l’independentisme anés més enllà dels seus ambients i límits habituals i pogués atraure, per actitud i per potència discursiva, moltes persones que s’hi acostaven per primera vegada». En la línia d’entendre fins a quin punt l’estratègia actual d’ERC compta ja amb un llarg recorregut i per veure com aquesta ha acabat condicionant completament tot l’espectre polític català, pot ser interessant pel lector recuperar el llibre de Carod titulat 2014. Que parli el poble català. Una lectura amb ulls de 2024 d’aquest assaig escrit l’any 2008 és molt reveladora.

El pas d’ERC pels governs tripartits com a soci minoritari va comportar-li una catàstrofe electoral que va culminar amb algunes escissions i la reculada fins al 7,61 % dels vots l’any 2010. La recuperació va arribar el 2012 ja amb Oriol Junqueras com a cara visible, situant els independentistes com a segona força, superant per primera vegada el PSC, i obtenint 21 representants a la cambra catalana. Junqueras havia estat escollit president d’ERC l’any 2011, fent tàndem amb Marta Rovira a la Secretaria General. Exercint com a líder carismàtic, amb una important capacitat discursiva i analítica, va ser capaç de recosir el partit i retornar-li l’autoestima. La recepta de Junqueras, allò que s’ha anomenat popularment com junquerisme, no difereix de la que havia implantat Carod-Rovira, sinó que n’és més aviat una actualització, posant un èmfasi especial en la penetració d’ERC a les comarques del Principat que tradicionalment han estat més refractàries a l’independentisme. Ell mateix esdevindria alcalde de Sant Vicenç dels Horts, un municipi del Baix Llobregat. Ho veiem en aquest fragment d’una entrevista que li va fer el periodista Justo Molinero: «Al Baix Llobregat hi ha gent que ha nascut a altres llocs de l’Estat espanyol […] i emocionalment se sent espanyola. […] Aquest sentiment d’espanyolitat és perfectament compatible amb el fet de pensar que és millor que Catalunya sigui un país independent».

El creixement electoral d’ERC va venir seguit de la projecció en les enquestes com a possible primera força, tot plegat acompanyat de l’aparició als sondejos d’Oriol Junqueras com a líder més ben valorat pels catalans –una percepció que va començar el 2013 i ha arribat fins al dia d’avui. Tot això va ser determinant en l’acceleració del que s’ha anomenat «procés independentista» a Catalunya perquè va obligar altres actors polítics a moure fitxa. L’arribada al referèndum de 2017 ha estat explicada, analitzada i glossada en multitud de llibres i articles, i no cal que ens hi recreem.

Oriol Junqueras ix de la presó en el seu primer permís penitenciari.

ERC va pagar un preu molt alt per haver carregat el pes de l’organització del referèndum dins del govern de Junts pel Sí. Junqueras esdevindrà el pres polític amb una sentència condemnatòria més greu, de 13 anys de presó, una pena que encara a dia d’avui li comporta una inhabilitació. La lectura que ERC feia de l’escenari post-2017 va passar per tornar a reprendre l’estratègia que l’havia fet créixer. Oriol Junqueras i Marta Rovira publiquen el setembre del 2020 que el referèndum també ha fet notar que «la falta d’homogeneïtat territorial de l’independentisme és, en aquests moments, un dels seus talons d’Aquil·les», i expliquen que «per continuar creixent en l’àmbit metropolità cal tenir clara la complexitat de la societat catalana». Per això, defensen que cal tenir «capacitat de connectar amb sectors polítics i socials que fins avui l’havien vist [l’independentisme] amb desconfiança i llunyà».

Aquesta dèria d’ERC no ha estat estèril: ara com ara, ERC és l’únic partit independentista que té presència en consistoris com els de Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet de Llobregat, Badia del Vallès, Viladecans, Sant Boi de Llobregat, Cornellà de Llobregat o Montcada i Reixac. En molts dels principals municipis de la conurbació metropolitana de Barcelona, ERC és la segona força consistorial. Si ens mirem els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2024, tot i haver considerat dolents els resultats, veurem que es repeteix un mateix patró a les poblacions a l’entorn de Barcelona: la primera força independentista és ERC, a una important distància de Junts en molts d’aquests municipis se situa a la cinquena o sisena posició) i amb una CUP pràcticament residual. Només per posar-ne un exemple: a Cornellà de Llobregat, ERC ha captat el 2024 el 10,9 % dels sufragis, mentre que Junts n’ha obtingut el 6,34 % i la CUP el 2,57 %. Un patró similar es reprodueix en la majoria de municipis propers, dades que pot trobar el lector amb facilitat.

Pere Aragonés durant un missatge institucional. Autor: Arnau Carbonell/Generalitat.

Les enquestes també ens han ensenyat que ERC ha estat capaç, al llarg d’aquests darrers anys, de tenir un importantíssim electorat de frontera amb tots els partits, excepte amb els de la dreta espanyolista: és a dir, amb PSC, Junts, Comuns i CUP. Aquesta va ser la clau del seu creixement espectacular, però, com diu el refrany, «casa de dues portes, fa de mal guardar». En aquest cas, la casa de quatre portes va comportar l’entrada de molta gent en un determinat moment, però també n’ha facilitat la sortida quan la situació ha canviat.

El contrast amb el paper que han fet EH Bildu i BNG enguany als seus respectius països és evident. Les diferències poden venir per diverses causes. La primera de totes és que ERC és l’únic d’aquests tres espais que ja ha assolit la presidència del govern autonòmic, amb tot el que això pot significar de desgast o de limitació de les expectatives. En segon lloc, el referèndum de 2017 i la frustració causada per la repressió posterior han instaurat un cert desencís en una part de l’electorat independentista català, que es desespera en no veure un horitzó immediat per a la qüestió nacional i que hi respon refugiant-se en l’abstenció. Al mateix temps, Catalunya és l’únic lloc on hi ha una competència ferotge per l’espai independentista, una disputa que fomenta un qüestionament constant de l’estratègia dedicada arribar a nous públics. La competició electoral fomenta la temptació d’assenyalar com a massa tènue davant del votant independentista més convençut a aquell partit que fa esforços per atraure a la causa –amb èxit, com hem vist– electors menys nacionalistes: qualsevol gest d’apropament a les fronteres pot resultar desdenyat o, fins i tot, ridiculitzat per aquell que tingui com a únic objectiu quedar com a primera força dins del cercle dels que ja no necessiten explicacions per donar suport a una Catalunya independent. Aquest patró no es reprodueix al País Basc, ni a Galícia, on EH Bildu i BNG poden desplegar l’estratègia independentista com creguin més convenient i amb la temprança necessària, sense atacs constants des de la mateixa trinxera. Si a això li sumem que el líder del partit, Oriol Junqueras, encara té els seus drets polítics vulnerats arran de la inhabilitació que li va imposar el Tribunal Suprem –només s’ha pogut presentar una vegada a la Presidència de la Generalitat, l’any 2012– i ho ajuntem amb el fet que Catalunya no ha estat impermeable al gir conservador que estan patint les societats occidentals, de tot plegat en resulta un còctel que ens ajuda a entendre, grosso modo, què va passar a Catalunya el passat 12 de maig.

A partir d’ara caldrà veure si ERC és capaç de recompondre’s de la manera menys traumàtica possible i si aquest resultat és un nou punt de partida pel creixement, o bé un esglaó més d’una escala que baixa. Cal recordar que un nombre similar d’escons al del 2024, resultat avui llegit amb dramatisme, van esdevenir els grans èxits incontestables del 2003 i del 2012.

 

Revista número 510, pàgs. 26-29. Juliol 2025.