‘Erlebnis’: postil·lant Walter Benjamin

“La fotografia, tal i com l’entenia Walter Benjamin, significa el vincle amb el temps passat”

El temps de l’experiència s’escurça i s’esborren els llocs de la memòria. Ni tan sols fornícules o urnes per a les restes dels records emmidonats dels altres que hem sigut: avui no hi ha més que l’esclat, el color i l’estridència que revolten massivament oïdes, ulls i pell amb aferències sensitives.

L’espectacle de la modernitat esborra la memòria inconscient, aquella que es forma de les vivències individuals amb el temps que els ha de pertànyer. La infantesa esdevé les molles del pa d’altres generacions. No hi ha temps. El lloc ara és tots els llocs alhora. No em sé veure transitant per la llarga nit de la memòria coixa dels anys que carrego. Tot és ara i mai en aquest devessall prodigiós d’informació que obstrueix la capacitat humana d’assimilar. Diuen que naixem amb la virtualitat al codi genètic, i que cada vegada s’accentua més; per això, els altres, més grans, diuen que queden enrere perquè no s’hi saben avenir a accelerar el ritme de les seves passes. Però ells tenen la infantesa, el reducte gran d’una memòria ampla, el record enorme i el present menys incisiu. Aquí, ara, els tenalla la immediatesa en fugir i escolar-se pel tacte restringit. Qui, ara, s’atura a mirar i és capaç de veure alguna cosa? Amb la buidor de l’espectacle, amb la fragmentació de l’experiència i la col·lectivització de l’emoció, qui escoltarà el color d’aquest poema i el sabrà seu, excavaria amb els ulls i amb la paraula en la matèria i hi trobaria, potser, un rostre, una emoció o una por? Malgrat el present caníbal i la intermitència de la carn, potser hi haurà menys oportunitats per al trauma magnetitzat a la imatge individual vomitada per un inconscient que no ha acabat d’omplir-se.

La fotografia, tal i com l’entenia Walter Benjamin, significa el vincle amb el temps passat. El temps propi i els aspectes generals de la societat possiblement es veuen reunits en el fet fotogràfic que assaja una mena de redempció d’aquest passat, i també en la capacitat tecnològica de mostrar realitats creades impossibles d’imaginar amb l’ull humà. A la fotografia pertany la singularitat que roman tot i la reproductibilitat del material. Aquella llunyania, aquella distància que l’observador rep com a única i que, alhora, truca la porta de la particularitat i de l’experiència personal, és allò que Benjamin anomena aura. L’aura és un rastre existent sobretot als retrats i que marca una caiguda, una decadència. L’aura que ens acosta a la singularitat es fa evident en el canvi exterior, en la gestió diferent del temps, la memòria i de l’experiència. L’aura transmet allò que resta d’un temps que s’escapa, és un valor intrínsec de l’obra d’art autònoma i es manifesta de manera independent de la voluntat del creador.

La fotografia, doncs, com a eina de fixació de la memòria: ens empara una mica de la melangia irreparable del shock – Erlebnis implacable, immediatesa-. La història benjaminiana s’explica a partir de petits fenòmens monàdics -sistemes tancats i singulars- que en nombroses ocasions parteixen de l’experiència personal i que permeten una aproximació posterior al fet global o col·lectiu. Si ens agrada Brassaï, Cartier-Bresson o Català-Roca és perquè recuperem allò perdut, el record involuntari. Els rostres que ens mostra la fotografia ens desbanquen i ens interroguen.

La modernitat entesa com a encadenament de petits shocks que obliguen a mantenir un estat d’alerta permanent fan la memòria irrespirable. L’esclat, l’atac sensorial, veloç i implacable, ha de donar pas a una esquerda per on ficar el nas i ensumar el fons d’alguna cosa. La superfície queda buida, l’efímer ens deixa atarantats. El temps s’ha fragmentat. Qui sap si dels bocins es podria tornar a bastir el retaule.