Ermites

Ermita de Santa Caterina, al terme d’Aras de los Olmos, als Serrans.

Els diccionaris no fan a penes distinció entre els termes, però m’agraden més els ermitoris que les ermites. La segona paraula em remet a una capella aïllada, una església menuda situada als afores d’un poble o, senzillament, enmig del camp o la muntanya. En canvi, l’ermitori m’evoca un temple més gran, acompanyat d’una hostatgeria i d’una mena de jardí, que dona al conjunt un aire que recorda els santuaris més modestos. Ara que ve l’estiu, el dia allarga i la calor encara no ens ofega, podem visitar aquests espais, tan habituals en la nostra geografia.

Una de les ermites més belles –i potser més antigues– del paisatge valencià, situada al capdamunt d’una serra de tossals aspres i majestuosos, és Sant Pere de Castellfort. No massa lluny, hi ha l’ermitori de Sant Pau, a Albocàsser, on trobem els característics porxos que hi ha sovint al costat de l’església, per a donar pas a les diferents dependències, com ara l’hostatgeria. Aquest entorn, precedit d’una mena de prat cobert de grans arbres –ideal per a una becadeta estival–, va acollir l’any 1933 la cèlebre Colònia Escolar Valencianista, impulsada per Carles Salvador amb el suport d’Enric Soler i Godes, entre altres. L’ermitatge de Sant Pau no té la robustesa medieval de Sant Pere, sinó la gràcia barroca –més pròxima al nostre món actual– que predomina en molts d’aquests edificis. Pense, també, en l’ermita de Santa Caterina d’Aras de los Olmos, als Serrans, a tocar de la fita amb Castella i Aragó (molt prop del pas natural cap a la Pobla de Sant Miquel, ja al Racó d’Ademús). Es tracta d’un lloc tranquil, orientat a ponent i construït en la falda de la mola de Santa Caterina («la muela», com en diuen els habitants d’Aras i de la seua aldea, Losilla). Com en altres casos, l’església té adossada l’hostatgeria, amb la galeria habitual, que protegeix els devots i els visitants del vent i del sol. Una font, un parc infantil i uns paellers conviden a gaudir de l’espai en les llargues jornades d’oci de la primavera i l’estiu. De fons, es pot sentir la força dels imponents molins del parc eòlic que corona el tossal. Quan el vaig visitar, a final de l’hivern, hi havia neu a les ombries i els cims de Javalambre s’albiraven blancs.

Visitar les ermites i els ermitoris és una manera de conéixer la nostra terra en la magnitud del seu detall. No són tan sols espais fresquets, on arrecerar-se de la calor que ens acaça, sinó també llocs que on la història s’escriu amb lletres minúscules. Ara m’adone que no he escrit cap article sobre l’ermita de la Consolació, a Llutxent, tan lligada la tradició popular de la Corona d’Aragó i a la figura d’Alfons Roig. Ho anote en la llista de coses pendents, com també visitar altres indrets que no conec, des de l’ermitori de Sant Bartomeu, al Camp de Mirra, fins a les capelles que caracteritzen el paisatge de l’horta d’Alacant, tan oblidada i malmesa durant les últimes dècades. 

Revista Saó Núm.514, pàg.54. Juny 2025.