És més fàcil ser ultra

Moltes vegades m’he fet la mateixa pregunta i no ha estat fins ara que ho he vist clar, quan he observat i analitzat el perfil de les persones que configuren aquest vessant del pensament polític. En línies generals, no és gent que destaque per la seua subtilesa a l’hora d’expressar les seues idees. Han passat molts anys en silenci, amagats sota unes sigles o altres i a recer dels discursos del dels cigrons, del de les Açores o del qui cobrava en “B”.

Ara sembla que està de moda ser ultra. Els més joves porten tatuat a les cames o als braços dates significatives del món nazi alemany, sense patir cap retret de part de ningú. S’apunten del cantó dels que pengen lones contra l’independentisme o els diferents, perquè els hi sembla que això és ara revolucionari. Ells, els joves, no han conegut més que èpoques de democràcia (encara que controlada) i a les escoles i instituts han deixat per a última hora la història contemporània i les seues implicacions.

És molt fàcil ser ultraconservador o ultraconservadora, quan a l’ambient s’ha aconseguit col·locar eslògans negacionistes, contra el desenvolupament sostenible, feminista o el col·lectiu LGTBIQA+. Els “ultres” han aconseguit configurar en enemics tots aquests col·lectius, amb total impunitat, guiats per la desinformació i la incultura, la manca de sintonia o directament la xenofòbia.
Ser “ultra” és molt més fàcil ara que fa uns anys, quan la societat es trobava embarcada dalt de la idea del “canvi” que ha trigat massa a arribar. Un canvi que s’ha vist entrebancat per una crisi econòmica, una altra de sanitària i una tercera influïda per la conflagració bèl·lica a l’interior d’Europa, que no hi ha manera d’aturar.

Però malgrat que ser “ultra” ara, és més fàcil que no abans, convé no deixar-se enganyar i les persones amb dos dits de seny, no ens podem relaxar perquè en qüestió de dies, començarem a viure retallades de drets i, quan això comence, no sabem on podem acabar, ja que els atacs a qualsevol col·lectiu, no només afecta les víctimes directes, sinó a tothom, tal com així ho posa de manifest el poema de Martin Niemöler: “quan els nazis van venir a buscar els comunistes vaig guardar silenci perquè jo no era comunista…”

Amb aquesta opinió no estic dient “que ve el llop” perquè des del 28 de maig que el llop ja està ací. No cal imaginar que farien si manaren, perquè ja estan manant a la més alta de les institucions més nostrades. La ultradreta espanyolista radicada als nostres pobles, ha entrat a les institucions a cara descoberta i amb discursos desacomplexats, fent ús de les normes de la democràcia i amb l’ajuda dels seus mitjans de comunicació (que en són molts).

És fàcil ser “ultra” hui, perquè per ser-ho no cal vestir camisa blava, ni alçar el braç dret, no necessites pensar, no cal llegir, no cal tenir opinió; sols cal obeir el líder i, aquest té un semblant d’ovella, però sota la llana blanca hi ha la pell del llop.