La revista degana en valencià

És molt senzill: digueu-li Calabuig

02/07/2021

«Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa», va escriure Salvador Espriu en el poema «Inici de càntic en el temple», que acabaria popularitzant Raimon. A salvar els mots, per tal que es pogueren retornar els noms dels nostres pobles, s’hi aplicaren alguns jóvens durant les llargues tenebres del franquisme, formant part dels anomenats «comandos ortogràfics». Amb pots de pintura i grossos pinzells, arriscant la pell per evitar caure en la presó, aquests comandos aprofitaven la protecció de la foscor i l’empara que donaven les ombres de la nit per escriure damunt de les indicacions dels noms de les poblacions situades a l’entrada allò que ens havien amagat. A vegades sols calia enfosquir amb negre una lletra, d’altres canviar una grafia, o més difícil encara modificar un dígraf. I així, l’endemà, amb les primeres clarors de l’alba, els habitants reconeixien sorpresos els noms que empraven habitualment per designar els seus pobles i ciutats: Castelló, Alacant, Xàtiva, Alcoi, Sagunt, Borriana, Alzira, Beneixama, Albocàsser, Picanya, Peníscola… Era la recuperació dels noms populars de la nostra toponímia. Després, la democràcia i els governs locals i autonòmics van fer el seu paper, tot i que encara avui resta feina per fer.

Luis García Berlanga, el director valencià que havia patit en la seua família la repressió franquista i la terrible venjança que l’acompanyà, sabia molt bé de què anava allò. El seu pare, Fidel García-Berlanga, havia estat diputat d’Unió Republicana i governador civil d’Alacant durant la República, responsabilitat per la qual fou condemnat a mort, però li fou commutada la pena per cadena perpètua i estigué en presó fins al 1952, sis mesos abans de morir. La condemna a mort del pare portà el jove Berlanga, per tal de salvar-li la vida, a allistar-se en 1941 a la División Azul (vegeu Los cuadernos inéditos de Berlanga).

Des que Berlanga s’inicià en 1951 en la direcció cinematogràfica, compartint responsabilitat amb Juan Antonio Bardem en Esa pareja feliz, fins a la direcció de Tamaño natural (1973), dos anys abans de la mort del dictador, Berlanga hagué de suportar i patir la terrible censura franquista en allò que Romà Gubern i Domènec Font anomenaren Un cine para el cadalso. En Bienvenido, Mister Marshall (1952), a causa de la protesta d’Edward G. Robinson (membre del jurat) en el Festival de Cannes, s’eliminà el pla en què es veuen dues banderes de paper, una americana i una altra espanyola, surant en una séquia. En Los jueves, milagro (1957), un censor religiós, el Padre Grau, modificà totalment el guió, de tal manera que Berlanga irònicament plantejà davant notari que el tal Grau figurara també en els títols de crèdit. És més, els nombrosos problemes amb la censura de Los jueves, milagro va mantenir Berlanga apartat de la realització alguns anys fins al rodatge, en 1961, de Siente un pobre a su mesa. En 1959, la censura va impedir la filmació d’un guió sobre la Guerra Civil, que en 1984 es convertiria en La vaquilla. En 1961 va escriure amb Rafael Azcona el guió esmentat de Siente un pobre a su mesa; la censura, de nou, l’obligà a canviar el títol de la pel·lícula pel de Plácido. El verdugo (1963) va patir 14 talls de censura, un d’ells per evitar que es veiera la cara del reu (Manuel Alexandre). En el Festival de Cannes de 1974 es va presentar Tamaño natural, sota una producció francesa (Grandeur Nature, 1973), davant la impossibilitat de la seua autorització en l’Estat espanyol. I ja que parlem de la col·laboració de Rafael Azcona, Berlanga va esmentar que un total de deu guions escrits amb Azcona li van ser prohibits. Vet ací el que declarà en 1974:

Soy absolutamente pesimista en la valoración de lo antiguo y en el porvenir. Y lo soy con mi propia situación entre otras razones porque, a pesar de mi indolencia, llevo presentados montones de guiones a censura y no hay manera. O sea, que con respecto al cine español puedo decirte que lo he visto siempre negro y lo seguiré viendo hasta que el país no dé la vuelta.

Berlanga, coherent amb la seua trajectòria de combat contra la censura, volgué, des d’antuvi, que el nom de la pel·lícula Calabuig, que rodà en 1955 a Peníscola, on transcorria tota la història, fora respectuós amb el parlar dels valencians. Hem d’elogiar ací el més innovador i creatiu dels directors i directores valencians per estimar el seu país de naixença en cercar espais i paisatges valencians per a moltes de les seues pel·lícules com ara Novio a la vista (1953), Calabuch (1956), Moros y cristianos (1987), Todos a la cárcel (1993) i el darrer París-Tombuctú (1999). En total, el 30 % dels seus llargmetratges. I també per aportar al nostre lèxic el ric i expressiu adjectiu berlanguià, ben present i divertit en les nostres converses habituals.

Però, ai las!, prosseguim la nostra narració. Estàvem en 1955 i a la censura franquista aquest nom de Calabuig li podia sonar massa a un idioma que calia desterrar, castigar, soterrar en les cendres del temps i ser oblidat per sempre. Recordem que la dictadura, des de primera hora, va perseguir amb acarnissament la llengua catalana, fins al punt de prohibir el seu ús en escoles, llibres, teatres, cinemes, institucions, converses, noms de persona o noms de poble… És més, el 18 de maig de 1938, un any abans de l’ocupació definitiva del País Valencià, havia dictat una ordre ministerial que obligava a inscriure els noms només en castellà, i l’Ordre Ministerial de 21 de maig del mateix any declarava: «Queda terminantemente prohibido el uso de otro idioma que no sea el castellano en los títulos, razones sociales, estatutos o reglamentos, y en las convocatorias y celebraciones de asambleas o juntas». Ja acabada la guerra, el 18 d’abril de 1939 es publicarà: «Declarado único idioma oficial el castellano, es natural, dando con ello sentido de unidad, que todo rótulo, letrero, cartel, etc., que esté expuesto al público sea redactado en el idioma oficial». Clar i ras!

I ara podia vindre Berlanga ―«un mal español», en paraules de Franco― a gosar posar a una pel·lícula un nom tan sospitós com Calabuig. La censura, molt subtil i rancuniosa, podia obligar-lo a canviar el nom de la pel·lícula per un dígraf diferent, Calabuch, trasmudant l’estranya per a l’imperial castellano combinació -ig de roig, puig, desig, mig… per la -ch, ―aquesta sí, ben espanyola―; sense saber que també la ch és un altre dígraf català, però de fonètica diferent, present en alguns arcaismes entre els quals hi ha els cognoms Doménech, March o Casalduch, i que tots els valencians i valencianes saben pronunciar correctament des de sempre amb valor de [k]: Doméne[k], Mar[k] i Casaldu[k]. Estrany resulta veure per als valencians una pel·lícula que es diga Calabuch sonant a un mot ben extravagant: Calabu[k].

Dins d’aquesta censura pròpia de la dictadura també podem incloure una forma més soterrada: l’autocensura, a la qual es pogué sotmetre el mateix Berlanga, qui, malgrat tenir clara quina és la vertadera forma de la paraula Calabuig, s’autoimposà el canvi del nom per Calabuch per por de les conseqüències que podia tenir l’elecció del mot original. Una actitud, per altra banda, molt comuna a molts valencians i valencianes en l’ús de la llengua pròpia del País Valencià, on es barregen també complexos d’inferioritat i de rebuig de la seua llengua davant la cultura i llengua dominant del castellà, investida de tot el poder de l’Estat i dels mitjans econòmics. Veiem ara el que en va dir al respecte Berlanga, a propòsit del nom de la pel·lícula:

Se trataba de buscar un nombre mediterráneo, valenciano, y ése me gustó. No tanto a un amigo mío que se apellida así (Calabuig) y que, cierta vez que me lo encontré paseando con su perro por Valencia, me dijo: «¿Sabes cómo se llama mi perro? Se llama Berlanga». La verdad es que con ese nombre tuve algún problema y no tan pequeño como el de mi amigo. Y es que Calabuch se escribe «Calabuig», y si se titulaba así, en toda España lo pronunciarían de este modo mientras en la película oirían decir «Calabuch». I si lo titulaba Calabuch, en Valencia lo pronunciarían «Calabuj». Al final opté por la mayoría, democráticamente. A mí me gusta, pero no es ninguna palabra mágica o emblemática. Mi única palabra mágica es «austrohúngaro».

Aquest tripijoc, quasi esquizofrènic, amb el nom la pel·lícula es pot contemplar en els diferents cartells que anunciaren la pel·lícula en les sales de cinema. Mentre que a Espanya es va publicitar sempre com Calabuch, en tots els països d’Europa apareix el nom sota la forma Calabuig. Així s’anuncià en els cartells d’Itàlia, on es va estrenar el 3 de setembre de 1956 al Festival de Venècia, a Alemanya, Dinamarca o Bèlgica. És a dir, segurament els espectadors europeus devien saber més català que els atònits ciutadans espanyols de l’època. Per cert, Berlanga retornà a la paraula Calabuig, ara ben normalitzada ortogràficament, en el cognom d’una de les dues famílies torroneres en la pel·lícula Moros y cristianos (1987). Mala consciència berlanguiana? Necessitat de restituir allò abans reprimit? Ironia del creador?

Arribat a aquest punt, què cal fer avui? És molt senzill, digueu-li Calabuig. En solidaritat amb les accions en favor de la memòria històrica per recuperar dignament els noms dels pobles i ciutats valencianes ―incloses les de ficció!―, i que, a més a més, Berlanga arribà a sospesar. I que, comptat i debatut, es va decidir també de forma unànime en les cartelleres de l’Europa democràtic, tal vegada per mitjà de la distribuïdora o bé pel mateix Berlanga. A la fi, ens cal rebutjar i esborrar la intervenció de la censura vergonyosa o de l’autocensura inhibidora que actua en contra de la llibertat creadora. I, de pas, servir a la memòria d’aquells comandos ortogràfics que tant es jugaren en els temps de la repressió franquista. Com ens recorda Espriu: «Per retornar-vos els noms de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra».

CALABUIG. Cartel. Italia. Cartelista: Angelo Cesselon. CALABUCH. 1956. España, Italia. Dirección: Luis García Berlanga. Reparto: Edmund Gwenn, Valentina Cortese, Franco Fabrizi, Juan Calvo, Félix Fernández, José Luis Ozores, José Isbert, Francisco Bernal, Manuel Alexandre, Pedro Beltrán, Manuel Beringola.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top