És que volem enfilar el camí d’un suïcidi col·lectiu?

26/09/2022

El 2 d’abril, Enllaçats per la Llengua va convocar concentracions a Barcelona, València, Mallorca i Perpinyà. No eren unes accions improvisades. S’havien decidit al desembre de l’any passat. I s’havia triat la data del 2 d’abril perquè era dissabte i perquè tot just un 2 d’abril del 1700 Lluís XIV de França havia signat un edicte que prohibia l’ús de la llengua catalana en els documents públics i en els actes oficials dins dels territoris de la seua monarquia –perquè l’ús del català, deia l’escrit, és «contrari a la nostra autoritat i a l’honor de la nació francesa». La commemoració, per tant, era oportuna. Dins la cronologia de la persecució de la cultura catalana, l’edicte del Rei Sol ocupa un lloc destacat. Tan destacat com els Decrets de Nova Planta que promulgà el seu net, Felip V d’Espanya.

Al llarg dels darrers mesos, com sap tothom, hi ha hagut reiterades envestides institucionals contra la llengua catalana. I, a més, a gairebé tots els territoris. Així, les nombroses associacions que convocaven les concentracions en feien un ràpid recompte: les sentències judicials a Catalunya que imposaven la introducció de l’espanyol en l’ensenyament primari i secundari, les sentències judicials al País Valencià que afectaven també l’ensenyament en català i que anul·laven tota la possible eficàcia de l’Oficina de Drets Lingüístics, l’intent de desestabilitzar també en els tribunals el sistema educatiu de les Illes Balears… Més de la meitat dels atacs assenyalats en el manifest d’Enllaçats per la Llengua tenien relació amb els tribunals de justícia espanyols. I la causa és evident: no es tracta només de la ideologia espanyolista totalitària de molts jutges (que també), sinó de la sensació que aquests jutges tenen d’estar animats pel mateix Estat a inventar-se sentències anticatalanes. I això és perfectament constatable des del moment que l’Estat espanyol va engegar contra el procés independentista català tot l’envitricollat engranatge del sistema judicial, des del Jutjat d’Instrucció Número 13 de Barcelona fins als tribunals Suprem i Constitucional.

Així són les coses. Ací, a Turquia o a qualsevol altre país amb una democràcia deteriorada. El que ja no té sentit, però, és que davant d’aquesta perillosa situació un conglomerat com Enllaçats per la Llengua, que coordina més de mil associacions de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent i la Catalunya del Nord, no siga capaç d’aplegar ni cinc mil persones als Jardins de la Glorieta de València, ni a la plaça del Tub de Mallorca, ni a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. De Perpinyà, no cal ni parlar-ne, perquè els promotors van suspendre els actes davant la previsió meteorològica que hi bufaria la tramuntana.

És que de les més de mil associacions que es diuen «enllaçades per la llengua» no n’hi ha cap que tinga prou capacitat de convocatòria per enviar deu persones a una manifestació de protesta? Només deu. Amb deu persones per associació, mireu si és demanar poc, les concentracions de València, Mallorca i Barcelona haurien pogut rutllar una mica, i les fotos que va publicar Vilaweb haurien estat més vistoses i més encoratjadores. I no és que entre les associacions implicades no n’hi hagués de fortes i musculoses. A València, per exemple, la convocatòria procedia del sindicat de treballadors de l’ensenyament STEPV, d’Acció Cultual del País Valencià i d’Escola Valenciana. I, a la Glorieta, no hi havia aplegades ni dues-centes persones protestant davant l’edifici del Tribunal Superior de Justícia. Quina justificació té un fracàs com aquest? Potser, els col·lectius i les associacions culturals, quan es tracta de convocar actes unitaris, no hi posen tot l’entusiasme que caldria. I, de segur, el catalanisme, al País Valencià i a Catalunya, està en aquests moments fastiguejat davant la conducta dels polítics que se suposava que el representaven. La concentració de València, per exemple, acabà amb els crits de «Marzà, dimissió!», i coses semblants contra el conseller González Cambray i el govern de Pere Aragonès es van sentir en la concentració de Barcelona. Però, precisament per això, perquè els pèssims dirigents polítics que tenim ara mateix a Catalunya i al País Valencià es mostren absolutament incapaços de defensar res, les associacions culturals haurien d’actuar amb més empenta i més eficàcia que mai, i haurien d’arrossegar la gent al carrer per defensar la llengua i la cultura davant l’envestida judicial espanyolista.

Evidentment, ningú té ganes de res. Ni els votants nacionalistes valencians ni els catalans s’acaben de creure el que està passant. Fa quatre, cinc anys, ningú s’ho hauria cregut. I encara hi ha votants i militants que no s’acaben de creure que Compromís, Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, que tenen un poder polític tan considerable i que podrien posar contra les cordes el govern de l’Estat, no facen res per aturar les agressions contra la llengua catalana. Però, d’altra banda, limitar-se a contemplar aquesta tragèdia política i esperar assegut que aquests partits s’enfonsen electoralment, equival a enfilar el camí d’un suïcidi col·lectiu.