La revista degana en valencià

És un univers

02/11/2022

Peu de foto: Venècia, el passat mes de març

De tant en tant, cal donar gràcies per les coses bones. I, quan les experimentem, valorar-les com toca. Sentir-les, si pot ser, en la seua plenitud. Això vaig aconseguir –o hi vaig estar molt a prop– el mes de març passat, amb motiu d’un viatge relativament llarg a Itàlia.

Gràcies al programa Erasmus per al professorat i, sobretot, a la generositat de Paula Marqués, lectora de català a la cèlebre Università di Bologna i a la carismàtica Ca’Foscari de Venècia, vaig realitzar una estada acadèmica en ambdós centres. A continuació, em vaig quedar a Bolonya per a assistir a la Fira del Llibre Infantil i Juvenil, una de les més importants del sector, que es reprenia després del colp de l’epidèmia. La presència d’Edicions Bromera no era tan sols simbòlica: en els últims deu anys, hem aconseguit vendre a més de trenta idiomes diferents un bon grapat de títols del nostre catàleg per a primers lectors.

Aquesta aventura italiana, doncs, té una dimensió de normalitat cultural que em reconforta: a Venècia i a Bolonya vaig parlar de literatura catalana sense complexos, des d’una perspectiva acadèmica però també empresarial. Al cap d’uns dies, vam tornar a demostrar que, des d’Alzira, es pot editar amb la mateixa ambició i dignitat que des de qualsevol altre racó del món. A més a més, tornar a Bolonya, per a mi i per a una part de l’equip de l’editorial, era retrobar-nos amb una d’aquelles ciutats sense mapa que tant hem enyorat durant el temps dels confinaments: una ciutat que ja és un poc nostra, fins al punt que no ens cal cap plànol per a recórrer-la. Una ciutat, tanmateix, que encara vol revelar-se en els seus detalls minúsculs i per tant infinits, com ara el gust inefable d’un gelat de zuppa inglese i pistatxo salat a la memorable Cremeria Santo Stefano.

Però més enllà de tot això, el viatge va suposar, a títol personal, el descobriment d’un lloc que no havia visitat mai: Venècia. A l’avió, em preguntava si realment seria capaç de relacionar-me amb una ciutat tan aclaparadora. Si sabria dialogar amb el mite, amb els tòpics de l’art i de la cultura popular, amb l’amenaça del turisme. Mentre l’autobús em conduïa de Treviso a Venècia i travessàvem la llacuna, sota un cel ras i fred, amb una llum desbordada, em vaig adonar que la resposta seria afirmativa. Aprofitant que hi vaig arribar de bon dematí, em vaig posar unes botes còmodes i abrigades i no vaig parar de caminar durant vora setanta-dos hores. Un dels tres matins que vaig passar a la ciutat, vaig decidir guiar-me per la posició del sol i perdre’m per uns carrers buits, sense a penes turistes ni veïns, fins arribar, sense pretendre-ho, a un dels extrems de l’illa, el barri de Castello, on a penes se sentia un altre idioma que aquell venecià obstinat que es resisteix a morir davant de l’italià estàndard. Des d’aquella punta, vaig observar la panoràmica dominada pels matisos de l’aigua i del cel, per la silueta orgullosa del campanile, per la consciència ben bé insultant que té una ciutat així de la seua pròpia bellesa. Venècia és un univers. Sol i sense cap compromís, anònim i inesperat, aquell migdia de diumenge em sentia part d’aquell univers. Sorprés de la meua pròpia felicitat, vaig donar gràcies, i vaig continuar el camí.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top