Escalante, el teatre sense teatre

08/02/2019

El projecte escènic valencià per a públic familiar més important, amb més de trenta anys d’història, escola pròpia, 42 produccions amb companyies valencianes, 900.000 espectadors i referent a tot l’Estat, deambula per la ciutat buscant seu i sala mentre reparteix la seua programació i activitats entre cinc teatres diferents. El mateix Escalante no hauria imaginat mai un sainet similar.

Al 1985, la Diputació de València crea el Centre Teatral Escalante, projecte d’arts escèniques únic a tot l’Estat i que poc després es consolida com a centre teatral públic per a públic infantil i juvenil, amb clara vocació pedagògica, ja que la major part de funcions seran per a centres escolars. El component educatiu és important (tant culturalment com sociolingüísticament) però no l’únic, perquè el centre inicia també una línia de produccions amb les companyies valencianes que després distribuirà pels municipis de la província, fomentant així el treball per a tot el sector professional, així com la difusió de les creacions valencianes d’arts escèniques. I per arredonir-ho, el 1995 es crea l’Escola de Teatre Escalante, que ha format una bona part dels actors i actrius que omplin actualment els nostres escenaris i sèries. El centre s’ubica en un antic palau al carrer de Landerer, en el centre històric de la ciutat, i el teatre, amb estètica modernista, data de principis del segle XX i és propietat de la Fundación Patronato de la Juventud Obrera, amb qui es signà un contracte de lloguer. Durant la seua trajectòria, són moltíssims els premis i reconeixements rebuts, tant al projecte com a moltes de les seues produccions.

Després de trenta anys, els hàbits socioculturals i artístics han evolucionat, i el centre fa també un canvi de directrius i de direcció. Al setembre de 2016, Josep Policarpo es fa càrrec de la direcció després de guanyar un concurs públic amb un projecte innovador que ofereix noves propostes per a un nou públic, però en pocs dies, un informe tècnic posa de manifest les greus deficiències estructurals de l’edifici històric que havia acollit el Teatre Escalante i la Diputació de València decideix abandonar-lo un any més tard, després de diversos intents de rehabilitació, cerca de finançament i polèmiques amb els propietaris de l’edifici. Després s’ha intentat ubicar el centre en altres locals, com l’antiga Sala Moma, La Marina, sense resultats.

Però la programació no només no ha parat, sinó que s’ha incrementat, incloent noves línies, com la de Memòria Històrica i el Circ, i augmentant les coproduccions amb les companyies valencianes. En les dues temporades sense sala pròpia, i gràcies a col·laboracions públiques amb l’Ajuntament de València i l’Institut Valencià de Cultura, el Palau de les Arts i privades amb diferents sales, Policarpo i l’equip del centre han aconseguit mantindre viu el projecte i fer-lo créixer i millorar, mentre els polítics han anat fent bandades i passant-se la pilota per a no arribar enlloc. Mentre es continuen buscant espais, es proposen solucions com una possible integració en l’Institut Valencià de Cultura.

Seria lamentable que la deixadesa dels poders públics deixara morir una de les millors creacions de les arts escèniques valencianes; caldrà, potser, que els diferents sectors de la professió els ho recordem més sovint.