Escola Valenciana. Federació d’Associacions per la Llengua (FEV)

11/11/2022

Fa uns mesos, la FEV tancava el seu 6é Congrés centrat en tres eixos que considerem imprescindibles, tant al món educatiu com social a hores d’ara: la igualtat de gènere, la gestió del plurilingüisme i la transformació digital. www.congresescola.com

«Som llavors» ha estat el nom simbòlic amb què hem batejat el congrés. Som llavors, que ja són soques i branques, puix des de fa 35 anys, allà pel 1987, sense mòbils, ni whatsapp, ni internet d’ús potent com ara, una sèrie de persones, moltes d’elles ensenyants compromesos en l’escola valenciana i democràtica, anàrem coneixent-nos, fent xarxa, escrivint cartes i fent converses des de telèfons fixos per bastir el que pensàvem que calia sense saber on arribaríem. Bastir una entitat organitzada de base comarcal capaç de fer pinya i construir i defensar allò negat durant la dictadura franquista. Tot estava per fer, tot es podia fer.

«Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg». Raimon

Les llavors FEV venien de les branques i arbres de la Secció Pedagògica de Lo Rat Penat, amb persones referents com Empar Navarro, Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Ferran Zurriaga, Angelita Carnisser, Adolf Pizcueta, Carme Miquel… De l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, de l’Associació de Mestres Valencians, dels mestres Sanchis Guarner, de Carmelina Sánchez-Cutillas, de Maria Ibars, d’Estellés i Fuster i de desenes de persones de pobles i comarques que sentien bullir la sang de voler ser i sentir-se valencianes i valencians de primera, fartes i farts de repressió i persecució i de ser considerats ciutadans de segona. Avanços decidits com el Pla Experimental d’Introducció de Programes Bilingües, gràcies al conseller Barceló, elxà i valencià de trellat, conseller del Consell Preautonòmic.

«Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer». Ovidi Montllor

Els congressos són una de les mostres del nostre treball, lligats sempre a les universitats valencianes, a la Xarxa Lluís Vives i als governs progressistes (que nʼhi ha hagut!), a les institucions acadèmiques i obert al conjunts del domini lingüístic i cultural.

1993: valorant i avaluant 10 anys d’aplicació de la LUEV

1997: identitat, valors, actituds, i en acabar-lo creàrem la pàgina web FEV lligada a lʼUJI, pioners.

2002: món de la globalització.

2005: sostenibilitat.

2008: congrés presencial i virtual, premonició i avantguarda.

2021: el VI.

«La mestra». Zoo

Ara web amb informació, canal de Youtube, Twitter, Facebook… tot un altre món.

Avinguda del Cid, carrer de l’Àngel de l’Alcàsser 14 (si no ho recorde malament), un pis de Saó, mare Saó. En una habitació, petita com una nou, estava Susi, la nostra Susi, amb una taula, una cadira, un telèfon i muntons de caixes de sobres, arxivadors. Les fotocòpies i els segells i quedar per ensobrar, quan la moguda era gran, era una de les tasques habituals. Anàvem creixent.

«D’un país que ja és un poc nostre, d’un país que ja anem fent». Raimon

Reunions, reunions i reunions. Ací i allà. Pensar, decidir, actuar, coordinar, valorar i sempre endavant amb il·lusió i ganes.

«Perquè vull. Tot comença en u mateix». Ovidi Montllor

«Assumiràs la veu del poble… i tu greument has escollit»: els versos del poeta, al nostre ADN.

Voluntat a mans plenes i feina feta a gust no pesa.

«Somiem». Lluís Llach

Anàvem construint al costat d’entitats germanes: Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear, Fundació Bofill…

L’exemple de la mata de jonc. Eiximenis

En 1986, encara la societat i tot feia gust, massa encara, a dictadura. Havien passat cinc anys del colp d’estat-Milans amb tancs per València, tres anys de l’aprovació de la LUEV a Alacant i de seguida el ball de la ienca: els de sempre –rebentaplenaris, fatxes disfressats de blavers, intransigents, supremacistes– remuguen dels avanços de la LUEV, Ciscar recula i nosaltres traiem al carrer l’escola en llengua pròpia, la que deia i diu que tot es pot aprendre en valencià i que per ser valenciana en valencià ha de ser.

Parim les Trobades d’Escoles en Valencià, fenomen que té el seu llibre, semblant a les cròniques del rei Jaume I, en fer 25 anys de Trobades, coordinat per l’amic i company Víctor Gómez Labrado. Un fenomen, les Festes per la Llengua i les Trobades d’Escoles Valencianes únic al món.

Adolf Beltran ens regalà un titular magnífic en escriure: «Les Trobades, la força civil del valencià». Un mèrit fet milers de persones autoorganitzades, compromeses per l’escola que feien i volien i volien anar a més: al carrer, a les institucions, a tot arreu. Viure plenament en valencià i eixir al carrer amb orgull festiu i reivindicatiu cada any i cada edició a més comarques.

«Tot un poble en moviment». Obrint Pas

Les Trobades són el miracle anual, sant Vicent Ferrer ho ratifica, per les quals se’ns coneix. Centres educatius, comunitats educatives, ajuntaments, entitats que s’hi sumen, institucions, veïns i veïnes, editorials, empreses, ressò mediàtic, difusió brutal per les xarxes… un esclat primaveral de vitalitat. Que cal reinventar cada moment, adaptant-la en cada moment perquè tinga el grau just d’utopia i rebel·lia.

«I amb el somriure, la revolta». Lluís Llach

I de la mare carabassera de les Trobades, les filloles i els fillols: el premi literari escolar Sambori, un altre miracle forjat per ensenyants fantàstics que creuen en la imaginació com a ferramenta de construcció cultural, la Gira de música en valencià, l’organització i coordinació i promoció d’un circuit de música en valencià per seguir sent poble que canta i fa festa; el Voluntariat Lingüístic, l’invent adaptat des de Catalunya per acollir les persones nouvingudes o les qui ja hi eren però ningú les havia ateses; el Feslloc, la Lliga Debat, l’Oficina de Drets Lingüístics i desenes de projectes més locals o comarcals, com ara les rutes de contacontes, els passejos per la cultura i el paisatge de les nostres terres «Contarelles i camins»…, vinculats a eixa mare carabassera que és Escola Valenciana. Federació d’Associacions per la Llengua.

«Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Joan Fuster

De vegades, als inicis, se’ns veia com una família. Siga com siga, diré el que diu la sapiència popular (no la del PP), la popular del poble, ja m’enteneu: la família és fer-se. Eixe poder, el de l’estima per fer amb qui vols el que vols, ens ha donat un poder increïble. No cobràvem, ni ens votaven… voluntat de ser poble.

Canvis, molts, moltíssims, de la societat que la va veure créixer a la societat actual, de les persones motor que no estan –Tico, Empar, Josep Vicent, Carme, Ximo…–, de les que estem fora del sistema, de les que han canviat d’empresa o devoció. Amb entitats potents vives que estaven i perdérem però estan vives i lluitant, amb unes noves cares que diuen: estem ací i volem agafar el testimoni i seguir la marató. Una cursa, com sempre, contracorrent, on demanar la normalitat és la tasca diària, on reclamar i exigir amb educació i somriure és la millor bandera, on els amics són els qui et fan costat barata res… a no ser res si no s’és poble, i tu, greument has escollit.

Un pessic dels reptes socials per seguir el combat: el sostre legal que ens impedeix créixer en normalitat, l’odi organitzat que rebenta els brots del creixement, la presència de persones de llengües i cultures i condició social al si de la societat valenciana per atendre com cal; les polítiques febles, incertes, dubitatives, moixes envers la normalitat lingüística, els canvis preocupants d’un món on la guerra i la violència encara s’usen com a recepta per canviar les coses…

I dels reptes com a entitat viva: com qualsevol organització, un ésser viu creat i mantingut per persones, naixem, creixem, ens reproduïm i podem morir.

El necessari discurs actualitzat als temps presents i futurs immediats, les fórmules que permeten una sobirania econòmica i un eixamplament de la participació de base social que la sosté, les noves maneres de fer activisme efectiu, la connexió amb tots els moviments progressistes que lluiten per les llibertats personals i col·lectives, fer xarxes diverses i convergents d’agents valents i decidits per avançar mane qui mane…

Com qualsevol de les muixerangues del nostre país, fent pinya, jóvens i grans, dones i homes i de tots els colors i condicions, per gaudir, per mantindre, per construir, per tocar el cel, el cel d’un país que el volem lliure i feliç.

«Cant del maulets», Al Tall. «Rebesnets del tio Canya», Tesa.