Escoles Municipals de Teatre, l’aposta dels ajuntaments

Vicent Tronchoni. Tècnic de Cultura

El 1985, Ramón Moreno, Enrique Herreras i Amparo Pedregal crearen l’Escola de Teatre Municipal de Silla, la primera d’aquestes característiques a la nostra terra. Un any després, Santiago Sánchez va fer el mateix a Aldaia, i poc després Carles Alberola a Puçol. I a partir d’aquells anys, les Escoles Municipals han patit un irregular procés de creació i destrucció malgrat el qual han pogut sobreviure la major part d’elles. Només amb els pocs noms esmentats dels fundadors, ja està clara la funció que com a planter han tingut les escoles municipals, especialment en aquells primers anys quan les possibilitats per a la formació en arts escèniques era bastant limitada. La nòmina d’actors i actrius, escriptors, directors amb pes i èxit en els escenaris valencians actuals no seria tan nombrosa ni prestigiosa; podem assegurar que el 60 % o més tenen aquest origen.

Si bé en un principi l’objectiu principal de les escoles era la formació, amb l’aparició de diferents escoles d’arts escèniques aquesta funció passa a ser més secundària, i altres funcions, com la d’eina d’inclusió social i participativa, el foment de valors igualitaris, superar timideses, compartir amb els altres i també la del pur entreteniment d’activitat extraescolar comencen a tindre igual importància. I mentre alguna de les escoles més antigues es manté fidel a l’ensenyament actoral, en la resta comencen a crear-se grups de dones, grups amb diversitat funcional, grups per a menors a partir dels quatre anys… i la funció socioeducativa comença a ser prioritària, sense oblidar tampoc la formativa; com diu Albert Espinosa: «Creure i crear estan a molt poques lletres de distància». I aquesta nova funció social ha fet també que els ajuntaments apostaren per la creació de noves escoles i la continuïtat d’algunes amb problemes de supervivència.

Però, el camí no ha sigut fàcil: en aquests 30 anys d’història, a banda dels vaivens polítics municipals que han provocat naixements i defuncions, la major amenaça ha sigut la falta d’unitat entre les diferents escoles. Unitat que hauria propiciat trobades, intercanvis, suports mutus en moments difícils i compartició d’objectius i activitats almenys entre els pobles més propers. Tot i que alguns intercanvis d’actuacions i treballs conjunts s’han produït, mai han arribat a bon port, refugiant-se cada escola al seu municipi d’origen i limitant així els objectius d’expansió artística de les seues propostes.

Coincidint amb la posada en marxa dels «nous ajuntaments» sorgits de les darreres eleccions municipals, s’han creat noves escoles, han crescut algunes existents i, també, el sentiment dels seus equips creatius i directius que junts sempre es té més força, amb la creació de la nova Plataforma d’Escoles Municipals de Teatre en què participen més de 10 pobles amb clares intencions i vocació de continuïtat i de treball conjunt. Fins ara, a banda d’intercanvis d’actuacions puntuals, la Plataforma ha organitzat una Trobada d’Escoles a Dénia per a la celebració del Dia Mundial del Teatre, amb la participació de professors, alumnes i representants polítics. Un intent més, o autèntics motius per a l’optimisme? Fem nostra la segona opció.

Article publicat al nº 418 (setembre 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar