Escoltar i escoltar-nos

Des que les persones comencem a articular paraules fins que emetem el primer so, recorrem un llarg camí. Més llarg encara és el tram que vivim per poder començar a comunicar-nos, ja que aprendre això, exigeix un esforç considerable dins del binomi en què intervé tant el parlar com saber callar i això comporta, saber escoltar.

Per arribar aquest punt de maduresa, s’ha de viure un clar equilibri entre el jo i la resta; entre l’obertura necessària per a relacionar-nos i, al mateix temps, preservar la nostra identitat. Saber operar amb aquests components, requereix un dinamisme que no sempre resulta fàcil.

Escoltar els altres, les seues aspiracions, els seus somnis, obre una finestra ampla on descobrim que les dues parts ens fem preguntes semblants o fins i tot idèntiques. Ho descobrim amb major intensitat, en el moment en què percebem l’altre com un semblant i no com una amenaça.

No calia dir que, quan practiquem una actitud egocèntrica, es fa impossible el diàleg perquè genera un clima gris i és per això que no resulta impossible que llisquen les coincidències. No atendre l’altre, menystenir-lo o obviar-lo, pot conduir-nos a un carreró sense eixida. En canvi, si el tenim en compte, pot ajudar a rebaixar tensions.

Una cosa està meridianament clara: saber escoltar no és una tècnica; és una actitud. Una actitud que dissortadament no trobem en la vida política actual en què des que es van constituir les Corts Generals, ningú no coneix ningú perquè, cada part (almenys entre la banda dels conservadors i els ultraconservadors) sols es reconeixen posseïdors de la veritat i neguen qualsevol proposta que provinga dels escons de l’altra part de la vorera.
Des que s’ha posat en marxa aquesta legislatura, hi ha una part de l’hemicicle espanyol que no escolta els altres i que no ha aprés a comunicar-se si no és amb advertiments de trencament de tot: de la pàtria, del consens, de la democràcia, de la cordialitat, de les formes…

Si almenys des d’aquesta vorera hagueren aprés a escoltar, ara mateix no viuríem dins la tensió en què es viu. No és la primera vegada que la dreta ni la ultradreta acostumen a fer oïdes sordes davant de qualsevol proposta provinent de la bancada progressista. Escoltar el que diuen o proposen els altres, no és un indret topogràfic; és un indret interior que transcorre paral·lelament al contingut del discurs.

Escoltar no és sols interpretar allò que ens diuen de manera literal, sinó, a més, s’ha d’aprendre el que hi ha al voltant del missatge. S’ha de capir el que està sentit aquell que ens interpel·la, s’ha de descobrir el teló de fons i fins i tot l’estat d’ànim dels que ens fan les propostes. Sols d’aquesta manera podem fer avançar les relacions entre les persones, entre els grups, les colles d’individus i fins i tot els partits polítics… per molt antagònics que puguen semblar.

Ara que vivim temps d’oïdes sordes, s’ha de tenir clar que el que convé valorar és el silenci per sobre la repentitivitat, la pausa assossegada per sobre les improvisacions, les paraules ben ponderades, abans que no els exabruptes i les afirmacions en seu parlamentària, que s’hi fan al voltant de la “fruta”. Si posàrem en pràctica aquesta habilitat, ens evitaríem fer eixir al carrer els correligionaris i simpatitzants de manera gratuïta.