Mentre el front es mogués en la direcció correcta, la vida humana significava ben poc. Ni Viena ni Berlín aixecarien una cella. El poble pot reproduir-se, l’espai vital no. El 12 d’octubre de 1912 Grècia, Sèrbia i Bulgària li declaren la guerra a l’Imperi Otomà.
(extret de) Kafka. Reiner Stach
I
Justificadament, de vegades, hom hi renuncia a comparèixer i s’assimila en un altre hospitalari que l’acull. Justament s’hi posa en mans d’una família de rang, no superior, sinó més extensa (societat civil i Estat). Xino-xano va constituint-se allò que hom coneix com a Estat. Una nació és l’acord entre diversos de formar un grup políticament cohesionat, entre els individus del qual hi pot haver intercanvi de posicions de poder perquè són semblants, tot i les diferències obertament reconegudes. Precisament reconèixer-se pareguts implica la cancel·lació de la via que duria, indefectiblement, a l’estranyesa mútua, cosa que implicaria la renúncia de la renúncia, la impossibilitat d’aparèixer plegats a la casa comuna que ens converteix en hostes similars, gent que ha arrelat amb la mateixa intensitat a la terra que hi transita, els camins de la qual, tots, hi porten a caselles la parla de les quals, totes, tenen la mateixa consideració al clar del bosc, idèntica validesa.
Similars en tot, aquesta és la base d’una nació. Iguals davant de la Llei. De la Llei que s’imposa com un imperi en tots els àmbits de la vida, impostos, ideologies, creences, comerç, justícia, fins i tot sobre la visió de les coses, la idea que sobre el món, la naturalesa, es puga tenir, perquè de la seva transformació, modificació, conservació, admiració, se’n desprendrà la relació que tindran les persones que l’ocupen, si s’han de fer arrels o millor hom s’ha de perpetuar més aina en una relació dinàmica, com les plantes dels pantans, destinades a sobreviure sobre una superfície líquida, una modernitat que ara s’anomena postmoderna, de dimissions de certituds hieràtiques i veritats eternes, d’assumpció, en canvi, de pressupòsits canviables, provisionals, d’un saber personal, tot i que compartible, capaç d’esdevenir gens indiferent a l’altre que hi transita, un saber amb nul·la capacitat de constrènyer altres propostes similars, incapaç, per tant, de reduir a la invisibilitat al diferent en ser-li indiferent, i contràriament seduir-lo, temptar-ho si més no, i convidar-lo a compartir les opcions des de posicions que s’assemblen.
Tota aquesta estructura de compromís de viure plegats se’n va en orris quan veiem els funcionaris d’aquesta promesa de futur en comunió obviar les regles bàsiques i mínimes de la convivència, quan les normes que sustenten les bases de l’enteixinat es corquen per manca de manteniment, per manca de mans retrobades que asseguren tenir confiança amb els fonaments, que ja trontollen de sota els peus d’aquells que es creien similarment ciutadans de primer ordre, l’únic possible, i és quan es veu a subsidiaris del poder real atansar-se al poder efectiu i que executa instruccions sol·licitar permisos que ja se suposaven atorgats, compartits i a l’abast de tothom per poder fer allò que també se suposava que ja era norma acceptada i de caràcter universal, que hom podia jaure lliurement, morir-se adequadament, relacionar-se feliçment, cantar obertament, dirigir-se sense complexos, plegar, pregar a Déu, ser soterrat, parlar, viure, pecar, fer testament, comprar-se la casa dels somnis, pescar, plantar un arbre o escriure un llibre, fotre’s de la cara de l’autoritat, exercir-la, amb les expressions i les maneres que el fet de ser ciutadà li havien atorgat. I no, no era així.
A l’antic imperi Austríac, aqueix món que va esclatar de tan farcit que anava de contradiccions manifestes, aparentment hospitalari amb tothom que s’hi desplaçava de portes endins, darrera frontera de l’imperi Otomà, ampit des d’on vetllar per la cristiandat heretada dels emperadors descendents de Roma (476), Bizanci (1453) i l’Europa dels Francs (1870-71) i els Germànics (1866), aqueixa estructura feta de peces diverses, eslaus, xecs, bohemis, serbis, polonesos, búlgars, bosnians, alemanys, hongaresos, i un llarg etcètera trufat de jueus d’arreu, més o menys assimilats, i per tant asimètrica, que ja el 1912 als Balcans va estar a punt de fer figa, forta en el referent del pare de tots i feble, gèlidament feble, en l’horitzó dels marges, va deixar anar l’envestida del supremacisme ètnic sota la convicció que el poble escollit, finalment, era l’alemany, que havia de frenar les pretensions dels russos i que posaria al seu lloc als francesos, primer (1914), i després (1939) que hauria de ser el món de la raça ària l’únic possible sobre la terra, i va permetre, tractant diversament ciutadans que haurien d’haver estat semblants en l’hospitalitat, que les diferències s’instal·laren en formes d’odi variades, sempre destinades, però, a expulsar de la casa comuna l’altre.
II
La langue naturelle d’un peuple devient ce qu’elle est (…) se faisant artificielle (…) au moment où le peuple meurt comme peuple naturelle en universalisant ses produïts par la langue et le travail (…) en lui permettant de se faire reconnaître et nommer com tel.
Glas. Jacques Derrida
Agranar les closques, fer un munt de les clovelles produïdes de fresc en un guirigall immens al bell mig de la brama de l’establiment que les engolirà en fumaroles més tard, en passar els operaris de la neteja nocturna de qualsevol mena de nit, és relativament senzill, però ho és menys pretendre de moure els executors de les queixalades de clòtxines enmig de la tasca frenètica de la golafreria dominant, voler, per exemple, passar d’una banda a l’altra sense ser engolit per la feréstega en acció, instal·lats com ho estan en un saber excloent que deixa caure una contínua pluja d’engrunes d’origen animal i vegetal, fibroses filoses que regalimen inlassablement avall, mur d’acer infranquejable perpètuament renovellat a cada càrrega nova, en cada enviament de freqüència sabuda, rítmicament estable, compassos que no s’ouen per la intensitat del soroll que s’imposa, qui sap si per haver perdut la consciència d’ésser-hi, pel pànic que podria provocar reconèixer-se col·locat, enlloc de la banda de la veritat publicitària, de la part de la plataforma mòbil que anuncia la sospita de l’error, la insatisfacció eterna d’haver constituït un minso esgraó del rodament innombrable, per això qui decideix de no entrar al local, sense guanyar-se cap innocència i dret de pas, resulta finalment més humà.
L’alteritat és tenir l’experiència d’haver estat abduït per un poder suprem, veure’s minoritzat fins al punt d’odiar-se per ésser-hi, sense, però, ocupar cap espai vital, ser-ne conscient de la manca de moll als ossos del cos, haver-se convertit en una cofurna ingràvida, la part substanciosa de la qual ha estat aspirada, engolida, feta desaparèixer, incapaç de trobar-se entre els iguals, entre els familiars àdhuc, i únicament ser-ne potent encara de sentir-se devora, frec a frec amb l’humà inabastable, llunyà, estrany, desconegut, incomprensible del tot, ser un ‘se’ exempt de coordenades, moure’s relliscant pendent avall cap al fred immens del mutisme, constatar que el sòl sobre el qual s’asseu el futur s’ha clivellat, que ets una andròmina destinada a cremar a l’aquelarre d’aquells que t’han deixat fet un zero cec i sense llengua. Impedir-ho és una condició sense la qual no es pot tornar a ser persona, un ciutadà que aspire a ser un similar entre els altres, amb els mateixos drets. Dimitir d’un ‘jo’ per instal·lar-se en un ‘nosaltres’ acollit per les mateixes normes és la nostra obligació.
Als parlants de llengües minoritzades els passa que no estan mai en disposició d’experimentar el lliurament a l’altre perquè no hi són, de fet, són solament ‘se’ ingràvid sense espai vital a la seva lliure opcionalitat topogràfica, dansen com maleïts perpetus a les ordres dels ‘en condicions’ de conduir, i passa que basta que un closca tempte de fer observar a un abductor de molla de barra que a ell també li pot interessar de coordinar les possibilitats de les vies perquè els guies absoluts, aquells que estan sempre en plena potència de dir i mirar, li recorde tot d’una que els sense pes no hi poden comptar a fer d’agrimensors, a tot estirar els està permés d’estar-hi sense ésser, que això és propietat, únicament, i poca broma, dels guanyadors de les batalles. I sempre és així. Per deixar de ser-ho, el parlant d’una llengua minoritzada ha d’estar en condicions de dir i mirar quin serà a partir d’aleshores el seu espai vital, decidir-ho ostensivament perquè no hi quede cap mena de dubte, provocar una irrupció sobtada en escena i baratar el soroll de clovelles pel més greu de la parla, només d’aquesta manera podran comparèixer sobiranament i deixar-se anar, entregar-se, testar, entrar en el món. Passar d’una condició ‘natural’ de minorització a una de ‘construïda’ de normalització.
Som allò (estructura social) que contractualment hem decidit de ser, economia d’unes relacions de producció, canvi, distribució i consum (i divisió del treball) que generen idees, ètiques, estètiques, polítiques, jurisdiccions, religions, i també la llengua amb què gestionar-les (institucions i organitzacions). Sense aquesta darrera superestructura, senzillament, no som res.