Tens 0 productes a la teua cistella
11/02/2020
Pel setembre de 2002, aquesta revista posava en relleu l’eixordador desconeixement per les escriptores valencianes modernes. Vicent J. Escartí[1] es feia ressò d’un treball ‒aleshores inèdit‒ de Martí i Ascó[2] que es convertí en un far per als posteriors estudis de les autores valencianes segles ençà. Superada la xacra de la qualificació de període literari decadent i del desinterès per les lletres femenines, hem sabut, gràcies a un profund escorcoll de fonts, d’un centenar d’escriptores del Regne de València (d’origen, i algunes d’adopció) que són dignes representants de la panoràmica cultural durant els segles moderns,[3] cosa que ha posat de manifest la llarga línia genealògica en la literatura valenciana escrita per dones.[4]
La realitat és que la invisibilitat havia pres el món literari femení i, anant contracorrent, hem certificat l’existència d’autores des de les trobairitz, als segles xii i xiii. Al xv s’erigeix la cèlebre figura de sor Isabel de Villena (1430-1490), abadessa del monestir de la Trinitat de València i autora de la Vita Christi (1487),[5] una obra que s’emmarca dins de la tradició de les vides de Crist pensada per a educar les seues monges en la contemplació, en què defèn el protagonisme de la dona en la vida de Jesús. La clarissa, tanmateix, no és l’única dona en l’àmbit literari del segle d’esplendor valencià: la poetessa Tecla Borja, germana del papa Alexandre VI, escrigué una peça que dirigí a Ausiàs March, i Isabel Suaris (1440-1490) un breu joc epistolar amb el poeta Bernat Fenollar.[6] Aquestes ocupen respectius llocs d’eminents abanderades de les lletraferides que vindrien després.
Ara bé, la relació femenina amb les lletres estava guiada pels interessos masculins i l’alfabetització reservada a les dones de la reialesa, la noblesa i la burgesia. Per tant, les que escrivien eren unes privilegiades que gaudien de posicions acomodades i, majoritàriament, formaven part del circuit religiós. A causa, per un costat, d’una major existència de cenobis a València i el seu entorn, així com a Oriola i, per un altre, al protagonisme de dones de la família Borja a Gandia, les tres ciutats esdevenen tres focus de monges ‒clarisses, agustines, dominiques, etc.‒ i beates ‒com la xativina Margarita Agulló (1536-1600) o l’alcoiana Francisca Llopis (1570-1650)‒, que exerciren l’escriptura. Alhora, la figura de Teresa de Jesús va ser referent com a representant d’una pràctica conreada massivament per les monges a l’edat moderna, com és l’autobiografia espiritual, i promotora en bona mesura del conreu de la poesia com a entreteniment.[7] De poesia, n’hi ha nombrosos casos, en castellà, el més significatiu, el de sor Bernarda Romero, professa en el convent de la Saïdia de València, assídua participant en certàmens del segle xvii i, fins i tot, guanyadora d’algun guardó. Però, llevat d’algunes com la dita na Romera, sor Maria de Jesús Gallart (1612-1677), fundadora del convent d’agustines de Xàbia, l’oriolana Rufina Ros de Jesús (1658-1697) del Tercer Orde de Sant Francesc, o Joaquina de la Cruz (1687-1756) de Pego, no parlem, en general, autores prolífiques, sinó que algunes ho eren d’un paperet religiós, d’alguna epístola o d’una peça poètica, com les germanes Bárbara i Esperanza Abarca o la impressora Jerònima Galés (?-1587), de les quals només coneixem una composició poètica.
Les valencianes no comptaven amb una plataforma que facilitara que els seus escrits arribaren a la impremta. De fet, sovint eren produïts en ocasions determinades, bé per necessitat quotidiana, bé per obediència al pare espiritual (com les confessions o les autobiografies per mandat). En aquest sentit, cal pensar en la important producció de cartes per les abadesses o en les de tipus burocràtic o familiar com les d’Hipòlita Roís de Liori, o de carés espiritual com les de l’abadessa del monestir de la Saïdia Gertrudis Anglesola (1641-1727), les de la dominica Inés del Espíritu Santo (1612-1668) fundadora dels convents del Corpus Christi de Vila-real, de Carcaixent i del de Betlem, o les de l’agustina descalça de Santa Úrsula de València, sor Margarita del Espíritu Santo (1647-1719). Tanmateix, la vocació literària és inequívoca en alguns casos singulars com el de María Egual (1655-1735), marquesa de Castellfort, la qual participà en acadèmies literàries, mantenia una tertúlia al seu palau a València i conreà diferents gèneres en llengua castellana, sobretot la poesia, a pesar que reduí a cendres molts dels seus escrits. Certament, Egual no és un perfil-model de la resta per diferents raons: era una prolífica escriptora, conreà la novel·la o el teatre ‒gèneres que no són extensibles a les altres autores‒ i no pertanyia a l’àmbit religiós.
Les lletraferides dels segles moderns dibuixen, inequívocament, dos trets significatius en la producció literària en territori de parla valenciana: per una banda, la pluralitat dels gèneres i, per una altra, la realitat lingüística (català, castellà i llatí). Malgrat que sabem que algunes d’elles eren valencianoparlants, la majoria dels seus papers estan escrits en llengua castellana. Aquesta i la llatina eren les llengües de cultura. A més, hi ha un factor que cal tenir present: la forta castellanització de l’Església. Així és palés en l’esmentada poesia de certamen, o en les cròniques com la de María Teresa Agramunt (1664-1728), professa al convent del Corpus Christi de Vila-real; o les vides i les autobiografies espirituals com la de la il·licitana sor Gertrudis de la Santísima Trinidad (1660-1736) del monestir de Nostra Senyora del Miracle de Cocentaina, la de Rosa de Santo Domingo (1695-?), beata de Senija processada pel Sant Ofici; la valenciana sor Josefa Nebot i Coscollà (1750-1773), professa en el convent de Mares Agustines de Bocairent; o la de sor Úrsula Micaela Morata (1628-1703) fundadora del convent dels Triunfos del Santísimo Sacramento d’Alacant; o la prosa espiritual com «apuntamientos» o «avisos espirituales» de l’agustina sor Mariana de San Simeón (1569-1631), fundadora dels convents del Corpus Christi d’Almansa i de Múrcia; o els «ejercicios santos» de Francisca de Jesús (1498-1557), abadessa del monestir de Santa Clara de Gandia; o les «oraciones» i el «canto eucarístico» de Luisa de Borja y Aragón (1520?-1560), comtessa de Ribagorça i duquessa de Vilaformosa ‒tia i germana respectivament de sant Francesc de Borja‒; o les relacions d’esperit i els favors de Déu com els de la noble valenciana Isabel de Trilles (?-fi segle xvii); o les protestacions de fe de sor Gertrudis Anglesola (1641-1727), etc.
Emperò, també trobem escrits en la nostra llengua, entre els quals cal esmentar les Constitucions del loable Colegi de la Assumció de la Verge Mare de Déu, anomenat de Na Monforta… (1561), d’Àngela Almenar y de Monfort (?-1560); la nombrosa correspondència ‒sobretot amb la seua filla Estefania de Requesens (circa 1504-1549)‒ d’Hipòlita Roís de Liori (1479-1546), la «trista comtessa de Palamós», i les tres peces poètiques de Narcisa Torres ‒literàriament coneguda com Rosa Trincares‒, en elogi de Carles Ros (1703-1773). Algun cas més en tenim, com alguns papers de la valenciana d’adopció Clara Maldonado de la Cerda (?-1648) i un poema de la professa en el convent de Betlem sor Laura de San José (segle xvii). També ens consta que algunes dones tenien formació en la llengua llatina com Jerònima de Virués i Àngela Carlet.[8]
En definitiva, un embalum d’autores i de gèneres que no ha esgotat el treball filològic, sinó que només ha fet que començar. Per tant, tots aquests noms d’escriptores necessàriament haurien de formar part de l’imaginari col·lectiu perquè ajudaran a comprendre la globalitat del patrimoni cultural valencià.
[1] Escartí, Vicent J., «Dones escriptores», Saó 265, setembre 2002, p. 7.
[2] Martí i Ascó, Manuel (2004): «Cultura literària de la dona en la València dels segles XVI i XVII», Escriptors de l’Edat Moderna, València: AVL, p. 121-137.
[3] Herrero, María de los Ángeles ([2016]): Escriptores valencianes de l’edat moderna: catalogació, contextualització i difusió, tesi doctoral, Universitat d’Alacant.
[4] Lacueva i Lorenz, Maria i Herrero, M. Ángeles (2016): «Construyendo las genealogías femeninas literarias valencianas: estado de la cuestión», Identidad, género y nuevas subjetividades, Instituto de Estudios Ibéricos e Iberoamericanos de la Universidad de Varsovia, p. 67-87.
[5] Escartí, Vicent J. (2011): «Estudi introductori. L’obra literària d’Isabel de Villena», Vita Christi d’Isabel de Villena, Diputació de València-Institució Alfons el Magnànim, p. 15-48.
[6] Garcia Sempere, Marinela (2004): «La correspondència amorosa entre Isabel Suaris i Bernat Fenollar», Carles Cortés et al. (ed.) Epístola i literatura, Alacant, València: Denes, p. 93-100 i p. 443-445; (2007): «La correspondència amorosa entre Isabel Suaris i Bernat Fenollar: algunes puntualitzacions», Actes de l’XI Congrés Internacional de l’Associació Hispànica de Literatura Medieval (Universidad de León, 2-24 de setembre de 2005), Universidad de León, p. 581-588; Diccionari biogràfic de dones (<www.dbd.cat>).
[7] Zaragoza i Gómez, Verònica (2013): «Historiar les protagonistes absents. La poesia femenina de l’edat moderna a l’àmbit català», Lola Josa & Mariano Lambea (ed.) ‘Allegro con brio’. I Encuentro «Aula Música Poética» de Jóvenes Humanistas (Barcelona, 9 i 10 d’octubre de 2012), Digital CSIC, p. 146-160, <http://digital.csic.es/handle/10261/86681>.
[8] Herrero, María de los Ángeles (2018): L’univers literari de les escriptores valencianes dels segles XVI-XVIII, València: Institució Alfons el Magnànim, «Estudis universitaris» 152.
Article publicat al quadern Escriptores Valencianes del número 453 novembre
