Tens 0 productes a la teua cistella
A l’esquerra, José Enrique Serrano Morales. A la dreta, portada de la seua obra sobre les impremtes valencianes. (Font: De Vidal – Biblioteca Serrano Morales, Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=107082906).
En la seua coneguda obra, que funciona com a diccionari de les impremtes valencianes des dels temps incunables fins als seus dies, pràcticament, l’erudit i bibliòfil andalús José Enrique Serrano Morales indicà que l’impressor Vicent Cabrera, el 1706, «estampó en favor del Archiduque varias relaciones» i ens donà el títol de la que posseïa a la seua biblioteca. A Cabrera, aquell afany seu per estampar en lletra de motle les notícies sobre les activitats del rei Carles III de la Corona d’Aragó i dels seus seguidors, li degué costar ben car, perquè el 1707, quan ja es trobava establert a València el poder del Borbó, segons l’erudit Fuster i Membrado «ahorcaron a un librero llamado Vicente Cabrera». Serrano Morales, però, que tenia dades de l’impressor Cabrera i sabia que encara era viu el 1732, suposa que «acaso le fue conmutada dicha pena por el destierro», atés que Vicent Cabrera sembla que se’n va anar a Sogorb i no tornà a València fins al 1727.
Tanmateix, la versió més fidedigna d’aquell fet, probablement, ens la reporta directament el dietari del valencià i proborbònic Josep Vicent Ortí i Major: «Lunes, a 8, agosto 1707. Esta mañana, al amanezer, se sitiaron y reconocieron muchas casas de desafectos para ver si havía armas; y haviendo encontrado en la imprenta de Vicente Cabrera una espada y una caravina, y diziendo […] Cabrera, su hijo, que eran las armas suyas, le llevaron a la torre y a la tarde le ahorcaron. Movióse gran ruido en el Mercado porque la gente misma empezó a gritar que el cavallero le havía perdonado, que era de orden de quien se ajusticiava, y el verdugo dio a huyr, temiendo no cargasse el pueblo sobre él; y después, por esto, le pusieron en la cárcel. Para sosegar la inquietud se echó un bando, mandando, pena de la vida, que todos los paysanos se saliessen del Mercado, y luego se executó. Visto lo qual se continuó la buelta y se ahorcó a Cabrera».
Va ser, per tant, el fill de Vicent Cabrera qui va ser ajusticiat; mentre que Vicent Cabrera, pare, se’n va anar a Sogorb i no tornà a València fins uns anys després. La mort del fill de l’impressor no degué deixar indiferents els homes de cultura de València. Més enllà del «gran ruido» que diu Ortí, el mateix cronista oficial de la Guerra de Successió, Manuel Minyana, també va recollir aquell ajusticiament a la seua crònica, dient com quedaren «aterrorizados los valencianos, por esta acción, y también indignados». Malgrat que és evident que Minyana no estava a favor dels Àustria, com hem vist, no se’n sap estar de criticar les autoritats borbòniques, que sembla que actuaven de manera ben despòtica –com no podia ser altrament. La possessió d’escrits a favor de l’arxiduc, després del lliurament de la ciutat de València a les tropes del Borbó, no degué ser poc arriscada: els qui en tenien, degueren fer-los desaparèixer ràpidament. I el poder repressor dels partidaris de Felip d’Anjou així ho demostrà, no sols amb els Cabrera, sinó amb molts d’altres que van ser afectes –com haurien dit ells– a la causa de Carles III d’Àustria, aquell rei que convertí la ciutat de València en cort reial per darrera vegada en la seua història, si no m’erre. Un breu període en què, segons les cròniques, el rei només feia que mostrar la seua pietat davant dels valencians –per guanyar-se el seu reconeixement– i anar a l’Albufera a caçar. Poca cosa, tot plegat. Però eren els temps de la guerra i al país dels valencians encara no li havia arribat la ira del Borbó.
Revista número 504, pàg. 10. Juliol 2024.
