Escriure com es parla

Torne a trobar-me amb ensenyants mallorquins i valencians, que treballen en instituts i escoles de Palma, com feia quan jo era més jove i em dedicava a organitzar guerrilles en defensa de l’ensenyament de la llengua catalana i contra les polítiques amb què ens perjudicaven greument precisament certs polítics. Els polítics i els problemes actuals són els mateixos o pareguts als que ens enfrontàvem fa anys, perquè no hem canviat ni d’amics ni d’enemics i entre aquests hi són el PP i Vox, que són, com diuen els espanyols, los mismos perros con distintos collares. En la tertúlia intentarem comprendre les raons que mouen aquesta gent, que ara «governen» les nostres autonomies, a fer tantes agressions a la llengua catalana. Per què ho fan, per què l’odien i ens odien? Enric diu irònicament i rotund: «perquè són espanyols de pata negra, tardofranquistes pertinaços i caparruts com els porcs». Més benèvolament, afegisc que la major part són gent sense estudis, d’encefalograma pla i uns bocamolls, que tot el que saben no supera el grau mitjà de l’enciclopèdia Àlvarez i en alguns casos ni l’elemental i que, com la ignorància és tan atrevida, per això són més perillosos. Nicolau, que prové de la Matarranya, també vol contar-nos com els va per aquelles terres aragoneses de parla catalana (Franja de Ponent) i diu que allí el PP i Vox han anunciat a cara descoberta que volen acabar amb l’ensenyament i segurament amb l’existència del català ( que els fatxes diuen el xapurriau) i també de l’aragonès (!). Són uns viva España, més o manco com el socialista Lamban, Coincidim que aquests i aquells no són gens de fiar i que és millor mantenir les distàncies. Aina adverteix que són els qui «manen» i que no podem «prescindir» d’ells com caldria. Què podríem fer, doncs? I parlem sobre passar a l’acció. Jo faig tres propostes, per començar, d’acord amb la meua experiència durant la Batalla de València.

Propose que als qui manen al País Valencià, a les Illes i a l’Aragó, els mostrem indiferència i/o menyspreu moral i intel·lectual, ja que no tenen ni una cosa ni l’altra; hem de ridiculitzar-los, per exemple perquè són capaços de posar un torero al davant de la conselleria de Cultura de València. I hem de denunciar-los per les transgressions de les lleis (Constitució, Estatuts d’Autonomia, lleis europees de protecció de les llengües minoritàries, etc.). Finalment, cal que els desobeïm i incomplim els seus programes educatius i culturals, les seues boges pseudoteories i ho substituïm pel que hem après a la Universitat i als llibres i revistes científiques, anant amb compte i obrint l’ull, perquè són uns energúmens, diu Joaquim, que acaba de tenir uns problemes amb tres famílies andaluses que porten llurs fills al seu centre.

La discussió canvia quan Tomeu demana pel que està passant a València, on uns «nous lingüistes», que no pot ser que vagen de bona fe i d’alguns es té la confirmació que no, que volen canviar els criteris de normalització de la llengua, amb què estem treballant tants anys. Aquests diuen que s’ha d’«ensenyar un  valencià més pròxim al que parla el poble». Els dic que entre aquestes persones hi ha alguns singulars professors de llengua catalana amb esperit reformista i/o redemptorista, altres que són simples aficionats i altres amb compromisos evidents amb partits espanyolistes; ho sé perquè a molts els conec. La proposta que fan és rupturista amb tot el que hem fet fins ara, de manera que la maniobra és clarament secessionista i, si acceptem la seua proposta més que solucionar el problema de la desafecció de la gent, en crearen un altre pitjor, que és tornar al punt de partida del redreçament i començar de zero; tot és una maniobra perillosa. Curiosament, tot això ja fou proposat per anteriors «lingüistes» il·luminats i autodidactes. Ara, els qui han llançat la proposta d’escriure com es parla, diuen que la gent tindrà més fàcil i més interès en l’estudi del valencià i en el seu ús (?). Margarida adverteix que «aquesta gent» saben que això no és cert perquè hi ha desafecció a la llengua al marge de l’ortografia, de la gramàtica i fins i tot del lèxic; d’això n’haurem de parlar un altre dia. Avui mostrem el nostre disgust i rebuig.

A més a més, continua preguntant-se Margarida, quin català hauríem d’escriure més pròxim a com parla el poble, el valencià de l’Horta, l’eivissenc, el català del Raval de Barcelona? Ivan, que treballa en un institut perifèric, de barriada, a Palma diu que si les «teories» que volen implantar-nos en el cas del català, ho feren també amb el castellà, què dirien els espanyols? Imaginem els castellanoparlants havent de triar escriure com parlen a Múrcia, a l’Argentina, a Madrid o a l’Havana, o deixant que cadascú anara a la seva bola. És segur que no ho acceptarien. A més, no sols hi ha els dialectes territorials, també hi ha les variants segons els respectius estrats socials, segons l’època, segons la professió del qui en fa ús, segons la intenció del discurs… I per tant, hi ha tantes variants de parlar com individus i, en conseqüència, dir que es pot escriure com es parla és un objectiu impossible i que cap llengua dominant, per exemple l’espanyola, es planteja. Tot al contrari, totes les grans llengües dominants, s’esforcen perquè tothom aprenga a escriure de la mateixa manera i per això les llengües s’ensenyen a l’escola; d’una manera estàndard.

Escriure com es parla tampoc no és una proposta nova i hi han hagut molts intents per fer-ho, però sempre han estat propostes contradictòries, ineficaces, inútils i efímeres. Tinc a casa un Diccionari Diferencial del valencià i del català, publicat en 1985, que l’autor, Carles Recio, deia que era un ensaig aproximatiu. Recio me’l dedicà en un perfecte català: «..esperant que li agrade tindre’l, encara que siga com a cosa curiosa». El llibre es publicà sota el patrocini de Las Províncias, d’una comissió d’honor, formada per 12 persones de Lo Rat Penat, Amunt el cor, Valencia 2000, Mestres i llicenciats del Reine, Acadèmia de Cultura Valenciana, Grup d’Acció Valencianista, Ateneu de la cultura valenciana… dels quals no vull dir el nom, perquè em fa vergonya. També comptaren amb un llistat generós de famílies i de persones que «han apoyat i animat la publicació» del diccionari. Es creà una curiosa expectativa perquè el diari anunciava el diccionari valencià-català com la prova definitiva que hi havia dues llengües i no una. Ara comentaré el llibre, però abans paga la pena que explique la raó per la qual Recio vingué al meu despatx. El pobre xic m’explicà que a l’hora de pagar l’edició, els «il·lustres patriotes» de la comissió d’honor, l’esperit «patriòtics de tants insignes valencians» que col·laboraven a l’edició i el mateix diari, li retiraren l’aval i els diners i el deixaren amb el cul a l’aire. La impremta li reclamava pagar la factura i ell anava tan desesperat que em demanà consell per a vendre el llibre i fer diners- Li vaig explicar que els únics compradors els podria trobar entre nosaltres, els  catalanistes, que som els qui tenim interès per la llengua catalana, fins i tot per qualsevol aberració en llengua catalana, com era el seu diccionari.

No he sabut com acabà tot allò. De tota manera el que havia fet Recio no era cap diccionari sinó un vocabulari d’unes 1500 paraules en valencià amb la seua «traducció» al català; curiosament el diccionari invers del català al valencià té només la meitat de paraules i de pàgines. El prologuista afirma que és així perquè Recio no en sap més de català (?).. Faig un tast de 20 paraules triades a l’atzar, perquè cada lector n’opine. Primer i en lletra versal, escric la paraula que Recio qualifica de valenciana i entre parèntesis i amb lletra normal, la corresponent paraula catalana, sempre segons aquest jove que no en sap més:

                    crem (crim); pet (embriac); piuà (coit);

                    auyardent    (aiguardent); parrús, tomaca (vulva);

                    imberp (imberbe); iglea (església);

serimonga (cerimònia); pixca (mica); folga (vaga);                                                    pocotet (poc); perol (cap); perseguici (persecució);                                           pardal, picha (penis); sust (esglai); infam (infame)…

Curiosament, les 20 paraules triades a l’atzar no totes tenen correspondència en ambdós idiomes, o siga que o no existeixen en l’idioma contrari, o no les sap Recio, o són unes altres. Per exemple la seringonga (cerimònia) no cal cercar-la en el llistat de paraules catalanes, passa el mateix amb cap, perquè enlloc no apareix el perol; ni apareix poc i pocotet. A més a més, una gran part de les diferències entre les paraules valencianes i catalanes consisteixen a no emprar mai en valencià els dígits tz, tg, tj, l·l, de manera que capitalisar és valencià i capitalitzar, és català, i el mateix passa amb plaja i platja o entre falic i fàl·lic… Les terminacions en -esa són catalanes perquè les valencianes fan -ea (bellea, bellesa). En les paraules que són tan catalanes com valencianes, Recio les reassigna aplicant un criteri de categoria: les versions més cultes les adjudica al català i les més vulgars, al valencià i per exemple amb vulva i parrús, Recio resol el dilema adjudicant vulva al català i parrús al valencià. Recio demostra tenir un complex d’inferioritat absolut i subordina els seus esforços a aquest complex. També he d’advertir que al llibre hi ha 7 pàgines on s’explica l’ortografia valenciana i 7 a la catalana, que poden ser útils per aprendre a desxifrar enigmes. Finalment, hi ha 7 pàgines dedicades a la conjugació dels verps en les dues llengües, cosa que es resumeix a posar únicament les persones i els temps on hi ha alguna diferència entre la conjugació valenciana i la catalana; van en paral·lel els verbs parlar, vèncer, prometre, sentir i ferir. Reproduiré sols el mode indicatiu i sols la primera persona del singular del present, perquè totes les altres persones i temps són iguals en català i en valencià, quin fracàs. Quedarien així les diferències:

Present d’indicatiu

yo parle                           jo parlo

yo venç                             jo venço

yo promec                        jo prometo

yo senc                             jo sento

yo ferisc                           jo fereixo

Els altres temps amb diferències són el present i l’imperfet de subjuntiu i l’imperatiu.

Així és que escriure com es parla podria ser com el que hem vist en aquest increïble bluf de llibre. Evidentment, el destí del famós i desconegut llibre fou trist i miserable i ha estat ignorat pels seguidors. No, però, el destí personal de Recio que aconseguí un treball de zombi del PP (cobrar sense anar a treballar, perquè no tenia on seure, segons confessà a la premsa).

Una història tan pintoresca com la del diccionari de Recio fou la  de l’edició facsímil d’una Gramàtica de la llengua valenciana del Pare Fullana amb què el GAV omplí les llibreries de València una vesprada i els retirà immediatament la mateixa nit D’això en parlarem en una propera reunió.