Escriure, o la fragilitat

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

Volia començar l’article parlant de com de difícil és escriure, però se m’ocorren pocs temes que puguen interessar menys al lector. Ho anava a fer a tall d’elaborada excusa per haver faltat a la cita mensual amb vostés, més encara quan es tractava d’un número tan especial com el passat. Però no, escriure és fàcil. El que és complicat, això sí, és transmetre.

Recorde una d’aquelles discussions de joventut amb el que era aleshores un bon amic. La cosa anava de la poesia i del llenguatge, i de com l’art no era art i el llenguatge era una ferramenta rovellada si els mots no traspassaven la pell de qui els llegia. Tant se valia la perfecció formal i estètica: si no arribaven enlloc, era com si foren una maqueta d’un tren. Bella i admirable, però entre una joguina i una locomotora vella i plena de sutge… què escollirien vostés per a anar de viatge? La poesia no és res si no et transporta, tot i que és cert que és en el trajecte on s’admira la mà del poeta: és deliciosament complicat transmutar la rutina en descoberta, la línia recta en una explosió de racons on fruir dels detalls.

Escriure, deia, és fàcil. Una, dues, tres, quinze, vint-i-dues, huit-centes paraules… I què hem dit, llavors? O tota la història de la humanitat o la més absoluta vacuïtat.

Però llegir requereix més esforç encara. No m’he sabut mai tan mortal com quan vaig fer un càlcul ràpid de la biblioteca que tinc al meu pis (i tinc centenars de llibres repartits a cases de familiars, perquè l’espai és el que és), i vaig descobrir que difícilment m’acabaria tot el que hi havia allà, sense comptar els llibres electrònics que aguaiten a l’ebook, ni les desenes d’articles llargs que llegisc cada setmana. És aborronador. Per descomptat, ni parlar de rellegir, un d’aquells plaers amb els quals he gaudit, de vegades, tant o més com la primera vegada. Llegir, voler llegir, aprendre a llegir és, sobretot, aprendre a triar: la vida és molt curta per a passar-la entre pàgines prescindibles. La tragèdia és potser que l’aprenentatge no acaba, i que la destresa arriba, finalment, quan no tenim temps d’aplicar-la.

És un costum molt nostre –molt ibèric, diria fins i tot– això d’entestar-se a acabar-se els llibres, per molt que no ens agraden. Hi ha una certa heroïcitat mal entesa en arribar a l’última paraula d’un llibre les pàgines del qual se’ns enganxen constantment, d’un manuscrit d’aquells pastosos, que exhibeixen una parsimònia indecent i una buidor còsmica. Jo he tardat molt a saber deixar estar un llibre a les poques pàgines: més de trenta anys. Em va passar fa poc amb un best-seller alemany sobre el retorn –suposadament còmic– de Hitler, que vaig abandonar a les quaranta pàgines, exactament el mateix número en què vaig dir adéu al primer d’aquella trilogia d’Stieg Larsson, en els quals vaig aguantar molt més que amb el famós d’en Carlos Ruiz Zafón, que em va acompanyar durant un minut i mig, aproximadament.

No parle de la qualitat, ni d’altura artística. Senzillament, eren una maqueta de tren poc vistosa que no em portava enlloc. Si a algú el porta, benvingut siga: no ho rebutgeu, perquè la cosa no va d’impostures, de fer-se el culte, d’elevar-se sobre la resta amb piles de llibres. Com diuen els anglosaxons, whatever works. Jo mateix no m’acabe d’explicar la lectura compulsiva a què m’obliguen determinats volums, ni per què em passa una vegada per any. Potser és el llibre, potser sóc jo.

Dit això, torne al principi. El problema, ací, és que sempre hi ha el perill de caure del costat dels mots sobrers, o d’emprar un calidoscopi que només ens agrade a nosaltres. Hi ha la crueltat de les mans tenallades pel pànic escènic i pel «què en diran», i la incertesa de si el combustible engegarà el vehicle. Però, per a alguns, entre els quals em compte, escriure és una necessitat gairebé fisiològica, que brolla sobtadament i en qualsevol lloc. De vegades és una processó d’intimitats, i de vegades exabruptes amb voluntat de pamflet i misto.

I siga el que siga, el que em traspua des dels dits fins al teclat, i ara fins a vostés, estic més que pagat que ho puguen llegir en una capçalera que tot just acaba de fer 40 anys, que se l’ha jugada sempre per no quedar-se en estàtua de basar i mantenir la velocitat de creuer. Que més enllà de dir les coses amb garlandes, ha mostrat cada mes el propòsit d’obrir camins i transmetre una visió diversa, plural, informada i arrelada de què significa viure, treballar, gaudir, patir, somniar i, sí, també escriure al País Valencià.

Article publicat al nº 418 (setembre 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar