Escrivint Hawa (Writing Hawa, 2024) és una de les propostes documentals més significatives del cinema documental recent, una obra que, sota l’aparença d’un relat familiar íntim, aborda una de les ferides polítiques i humanes més greus del nostre temps: la regressió dels drets de les dones a l’Afganistan després del retorn dels talibans al poder. Lluny d’un plantejament merament informatiu o televisiu, Najiba Noori i Rasul Noori construeixen un film que combina observació quotidiana, memòria familiar i testimoni històric, fins a convertir la vida de Hawa en una imatge concreta de moltes vides interrompudes.
Des del punt de vista de llenguatge cinematogràfic, el documental destaca per una posada en escena d’una gran sobrietat expressiva. La càmera, sovint en mà i molt pròxima als cossos i als rostres, no busca l’efecte espectacular, sinó la presència. Els primers plans de Hawa, els plans mitjans de les converses domèstiques i els moments d’aprenentatge de la lectura i l’escriptura configuren una gramàtica visual basada en la confiança i en la proximitat.
La fotografia, assumida pels mateixos directors, es fonamenta en l’ús de la llum natural i en una composició vinculada als espais reals de la família. Els interiors de Kabul, senzills i domèstics, esdevenen progressivament espais de reclusió, especialment quan la situació política altera la vida quotidiana i limita la llibertat de moviment. Aquesta transformació visual és essencial: allò que inicialment podia semblar un relat d’emancipació personal -una dona que aprèn a llegir i vol iniciar un negoci propi- acaba convertint-se en un document sobre la interrupció violenta d’un futur possible.
La música d’Afshin Azizi manté una funció continguda i respectuosa amb la matèria filmada. Els instruments de corda d’arrel tradicional, com el setar i el rubab, apareixen de manera puntual i eviten qualsevol subratllat melodramàtic. Encara més important és el so directe: les converses familiars, els silencis, els sorolls de la casa i, sobretot, la presència de la televisió i de la ràdio, que introdueixen el conflicte polític dins de l’espai íntim. D’aquesta manera, el fora de camp històric -l’avanç dels talibans, la por, la pèrdua de drets- penetra en la casa i modifica el sentit de cada escena.
Un dels aspectes més rellevants de Escrivint Hawa és la manera com la història irromp en el dispositiu cinematogràfic i el reconfigura. La presa de Kabul pels talibans en 2021 obliga Najiba Noori, periodista i cineasta, a abandonar l’Afganistan i a exiliar-se a França. A partir d’eixe moment, el seu germà Rasul continua el rodatge en unes condicions de risc extrem. Filmar deixa de ser només una pràctica artística o documental: es converteix en un acte de resistència. La càmera ja no registra únicament la intimitat d’una família, sinó també la fragilitat d’una societat en procés de tancament.
La pel·lícula va ser estrenada internacionalment a l’IDFA 2024, el Festival Internacional de Cinema Documental d’Amsterdam, on va obtindre el Premi FIPRESCI de la crítica internacional.
Najiba Noori (Bamiyan, 1995) és periodista, fotògrafa i cineasta. Formada en tallers de fotografia i cinema a Kabul, va treballar per a mitjans i organitzacions com AFP, Huffington Post, Metges Sense Fronteres i UN Women. L’any 2021, després de la presa de poder dels talibans, es va veure obligada a abandonar el país i actualment viu a França. Rasul Noori (Bamiyan, 1994), germà de la directora, és periodista i realitzador; es va graduar en periodisme a Kabul i ha treballat en diversos projectes audiovisuals a l’Afganistan. La seua col·laboració resulta decisiva perquè el film puga continuar quan l’exili de Najiba interromp el rodatge inicial.
Presentació de l’acte: Francesc Jesus Hernandez Dobón
Presentació de la pel·lícula: Vicent León
Panelistes: Parwin Dawari, Marcela Jabbaz, Nilofar Sarwary
![logo-3[1]](https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2018/02/logo-31.png)

