La revista degana en valencià

Esdevenir depositaris del planeta

07/01/2022

Sovint, se’ns planteja un dilema quan hem d’optar entre els nostres projectes personals i col·lectius, ja que és difícil conciliar ambdues perspectives. L’exemple més habitual és el que oposa les responsabilitats familiars i laborals a les col·lectives, com ara aquelles relacionades amb el canvi climàtic. Totes tres ens exigeixen força. Si, endemés, els col·lectius compten amb el suport d’àmbits respectats socialment —com podrien ser els propis d’alguns corrents religiosos i ètics o dels drets humans—, el compromís és encara més transcendent.
Imaginem-nos, per exemple, que els creients apliquen al nostre planeta el concepte religiós de «custòdia». Tal vegada, podrien sentir-se apressats a assumir la responsabilitat de protegir la «llar terrenal» com si de guardians temporals o cuidadors es tractessin, a fi que les generacions a venir poguessen gaudir-ne tal com hi hem gaudit nosaltres.
Quant als corrents ètics, n’hi ha que consideren que les acciones correctes són les que generen major quantitat de benestar humà, la qual cosa obliga els seus seguidors a actuar de tal manera que les generacions futures gaudesquen del mateix que nosaltres.
Finalment, en l’àmbit dels drets humans aplicats al medi ambient, hom comença a qüestionar-se que siguen tan sols patrimoni del present, i ja es parla de la seua projecció en el futur, puix que els nostres descendents hi tenen tant de dret com nosaltres mateixos. Així doncs, tant els humans vius com els no nascuts, haurien de tenir el mateix pes en el planeta mentre hi viuen, perquè la Terra és una casa comuna i el nostre deure moral és mantenir-la en condicions per a qui hi arribe després.
Tanmateix, els nostres projectes col·lectius no poden ocupar per complet el terreny de les nostres responsabilitats personals, familiars i laborals, ja que pot haver-hi persones que depenguen de nosaltres o que ens necessiten. Amb tot i això, hi ha gent per a la qual la vida sols té sentit si va més enllà del simple plaer i per a qui el gaudi autèntic consisteix a aconseguir allò que és important no sols per a u mateix sinó també per a la humanitat en general. És el motiu pel qual ens impliquem en projectes que no tenen per què ser espectaculars o grandiosos, però que paguen la pena per a nosaltres, malgrat les dificultats que comporten i el fet que puguen absorbir tota una vida. Ara bé, caldrà aspirar a un cert èxit si volem que siguen vàlids i producte de la voluntat personal, no pas imposats per altres de manera coercitiva. Així mateix, sols tindran un cert valor si resulten positius per a un nombre significatiu de persones. Un projecte que ens faça depositaris del planeta per deixar-lo millor per als qui vindran després n’és un bon exemple. En definitiva: es tracta de projectes que assoleixen el caràcter de fonamentals perquè valoritzen la vida humana, encara que el dilema enunciat al principi de l’article es manté, però, tal vegada, la solució podria passar per integrar totes les perspectives possibles.
Una altra qüestió que no podem obviar i que pertany a l’àmbit col·lectiu és la presa de decisions, que hauria de ser resultat de procediments mampresos de forma acurada a fi de rebre l’aval col·lectiu. En aquest sentit, un procediment òptim seria aquell que inclogués la màxima quantitat de punts de vista possibles per tal de comptar amb la millor i més completa informació i aspirar, doncs, a consolidar normes de conducta acceptables per a tothom per estar basades en tot allò que es puga fer millor.
Certament, és fonamental assumir l’interès general o global per a resoldre aquelles qüestions ètiques que impliquen molta gent, la qual cosa significa respectar les opinions i les decisions dels altres. No hem d’oblidar mai que cada individu o grup aporta al debat ideal les seues pròpies estructures vitals, els seus projectes individuals o grupals i les seues relacions especials.
Com, però, podem aconseguir el consens?
En primer lloc, respectant els diferents punts de vista, resultat de variades parcialitats i subjectivitats i projectes. Així doncs, el debat haurà de tractar amb justícia i equitat totes les reivindicacions que s’hi expressen i establir una distribució de beneficis i càrregues amb les quals tots puguen sentir-se còmodes.
En segon lloc, i pel que fa als projectes, caldrà revisar-os, tant els personals com els col·lectius.
En tercer lloc, rebaixar el nivell d’exigències que el capitalisme ha potenciat tot fixant l’atenció en aquells detalls que asseguren del futur del planeta, sense deixar de valorar el seu cost.
Si el debat és l’adient, aprendrem un bon grapat de lliçons:
La primera, que la gent no nascuda ha de ser tinguda en consideració.
La segona, que hem de valorar més i millor els vincles humans que hem creat i els projectes que hagen sorgit.
La tercera, que tots els interessos tenen la seua importància; fins i tot els particulars, perquè donen fonament a les nostres vides com a individus.
La quarta i última, que el sentit de les nostres vides finites emana de les nostres relacions amb els altres; sobretot, amb els qui ens sobreviuran.
Convé, doncs, que ens vinculem al futur de la humanitat…

Inscriu-te al nostre butlletí

Top