La revista degana en valencià

Església sinodal

18/01/2021

Fer camí junts és el significat més simple del mot grec synodos; el podem trobar moltes vegades al llibre dels Fets dels Apòstols; l’Església primera s’organitzava i s’anava distanciant del judaisme, i moltes decisions i camins a seguir eren consultats als creients sense oblidar que les decisions, en definitiva, eren cosa dels apòstols. El Concili Vaticà II va suposar un redescobriment d’una Església sinodal que ha reportat molts fruits de millora, però continuaven fent-se sínodes episcopals que, després de les oportunes deliberacions, posaven a la consideració personal del papa la conveniència d’aprovar-les i traure’n aquelles decisions que eren normes de conducta per a tota l’Església.

També és veritat que a moltes parts de l’Església s’havien anat fent sínodes particulars (un bisbat) o diversos (una província eclesiàstica o que posaven la seua atenció en determinats cristians particularment). La nostra Església valentina és un bon exemple del que acabe de dir, i a més en els dos darrers sínodes s’ha fomentat el que els cristians de base –no els clergues– parlaren i emeteren opinions sobre els temes a tractar en el sínode, encara que al remat sempre ha estat l’autoritat episcopal i papal la que tenia l’última paraula.

Enmig de pandèmies i pors, el bisbat de València ha fet un sínode –també amb les seues deliberacions prèvies entre els seglars–, i després de passar un filtre clerical les possibles decisions han passat per una assemblea composta de clergues i laics que va proposar al Sr. Cardenal una sèrie de propostes que s’han de tenir en compte en les futures decisions diocesanes. Finalment, tot està enviat a Roma perquè obtinga el vistiplau. Mentre això passa, el papa Francesc ha convocat un sínode de tota l’Església catòlica en el qual es vol consultar a tots els batejats que hi vulguen participar. El Sr. Cardenal –i espere que la totalitat dels bisbes– no han tardat gens a animar els seus feligresos a la tasca que demana el papa. El sínode ha de ser de tots i per a tots. No es tracta d’arribar a una societat democràtica, sinó d’implicar tothom en el funcionament d’allò que afecta a tots. En certa manera, també es veu afectat el pròxim Congrés de Laics previst per al mes de novembre en tot l’Estat i que pot servir com a primera fase del sínode general al qual ens convida Francesc.

Una paràbola

Hi havia un bisbe de Saragossa, anomenat Valeri, que fou empresonat en la persecució de l’emperador Dioclecià a principis del segle quart. Va ser portat a València per jutjar-lo. L’acompanyava un jove diaca anomenat Vicent, el qual, després de molts turments, va morir i els cristians soterraren el seu cos en un lloc que es va convertir en centre de peregrinacions i en seu d’un monestir anomenat Sant Vicent de la Roqueta, i més tard fou declarat patró de la ciutat, dels bisbats d’Oriola i València, que té dedicat el carrer més llarg de l’urbs –el decumanus romà–, que fou gran un altre valencià que portava el seu mateix nom i un gran predicador. El bisbe Valeri va morir desterrat i té una parròquia dedicada a la ciutat; en canvi, sant Vicent màrtir ompli de records el nostre viure. Per què vingué Vicent acompanyant a Valeri? Perquè el sant bisbe no tenia facilitat de paraula i sant Vicent predicava en nom seu allò que el bisbe li indicava; parlava en el seu nom i tothom l’entenia. Qui tinga orelles, que escolte.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top