Espadà, (menys) ignota

Fa uns mesos anunciàvem en Saó la notícia de la concessió del 40é Premi d’Humanitats a l’admirat i prolífic Òscar Pérez Silvestre. Van passar els mesos, hi hagué un canvi de govern municipal a Castelló de la Plana, un ajornament de l’acte de lliurament, l’absència de l’anterior equip de govern en l’acte ranciet escenificat al Teatre Principal, i després el llarg camí de l’edició. Coses humanes, totes millorables.

Ara ja tenim a les mans el magnífic i interessant volum, compost –com resa el subtítol– per 38 articles divulgatius, amb una introducció i una coda reivindicatives. Fa uns dies el va presentar a la Fira del Llibre de Castelló: aquesta ciutat –i ho dic per experiència, perquè la patisc cada dia– és molt especialeta pel que fa a la cultura. Els grupuscles que hi ha, autocentrats, no solen assistir a actes que organitzen els altres, i la publicitat deficient tampoc no ajuda. L’eslider va glossar amb sensibilitat generosa l’origen del llibre: quan tenia dèsset anys es va fer el propòsit d’estudiar i investigar la història del seu poble. Era una primera passa que es va consolidar en els anys següents, i en això continua, sumant altres línies innovadores d’investigació que l’han portat on és ara.

Aquella estima pel poble el va menar a voler saber més sobre la seua subcomarca natural, la serra d’Espadà, una part de la qual fou declarada parc natural el 1998, fa 25 anys. Les promeses de despatx –buides, com fum de canyots o bufa de pato– han convertit Espadà en territori d’excursionistes (senderistes, en diuen ara) o de ciclistes, per no parlar de la vàcua, ridícula i urbanita campanya de la Ruta 99 promoguda pel Botànic. Espadà no es coneix ni s’estima amb una caravana de motos sorolloses conduïdes per madurets de 50 anys en crisi; Espadà no es difon de la taula estant des de les xarxes efímeres i frívoles. No: Espadà s’estima quan es vol conéixer en profunditat, quan es xafen els camins, quan s’analitzen els problemes que tenen (tots) els seus pobles, quan s’està al peu del canó i es treballa perquè la seua gent augmente l’autoestima i, per fi, es faça el propòsit de conservar i transmetre un gran cabal cultural i patrimonial a les pròximes generacions.

Com va explicar en la presentació, aquest llibre no és de ficció literària, però parla de textos literaris i de literats, almenys de la visió que en van deixar escrita alguns viatgers dels segles passats, actualitzats ara i servits amb senzillesa divulgativa; no és un llibre de rutes ni de botànica, que ja n’hi ha, però es poden resseguir camins trescats per il·lustres caminants pioners que van descriure la serra. Ben garbellat, aquesta obra ens desvela al llarg de les 316 pàgines il·lustrades un bon cabàs d’aspectes ignots que l’han tingut ocupat més de deu anys, destil·lats gota a gota amb l’estima que només pot oferir un artesà enamorat –i no platònicament, sinó real– del territori.

Secrets d’Espadà. Divulgacions i una coda naix amb el propòsit d’interrogar-se ell mateix i de compartir uns coneixements històrics, literaris i geogràfics amb tots els públics, escudellats en plàtera humil de fang. Entrevistant l’autor en una fonteta protegida per sureres, em contava un altre secret que no consta al llibre: l’any 2020 va oferir el manuscrit gratuïtament a l’Oficina Tècnica del Centre d’Interpretació del Parc Natural que la Conselleria de Medi Ambient té a Eslida; només els demanava que el publicaren i que els servira de material d’ús i d’inspiració. El van ignorar, simplement. Ignot, ignorar i ignorància tenen la mateixa arrel, i això que aleshores governaven uns altres que s’atribuïen interés de cultureta. No li he demanat permís, a l’Òscar, per a descobrir ara això: la història secreta dels llibres amaga, també, un punt de dolor. «Del que uns no volen, uns altres se’n folguen», fa la dita espadànica. Doncs això: que vos el recomane vivament.

Fitxa bibliogràfica

Òscar Pérez Silvestre

Secrets d’Espadà. Divulgacions i una coda

Ajuntament de Castelló de la Plana, 2024