Espanya arruïna els valencians

No calia ser molt llest per a imaginar el que anava a ocórrer en el cas del tractament especial de la fiscalitat catalana. Tothom ha reaccionat i ha dit la seua: la presidenta de Madrid, Ayuso, contra el president basc; els presidents autonòmics del partit popular desafiant al seu cap, Feijóo; els ultres contra el govern socialista… Cada representant polític fa el seu discurs, però, em fa l’efecte que ens conten el que volen, sense articular un discurs seriós, perquè pensen que la ciutadania no sap de què tracta el tema i que no entenem tot això de la fiscalitat. I, d’aquesta manera, fan servir arguments sense cap sentit, simplistes, que redueixen el problema a què la culpa la tenen els catalans, o Sánchez. Crec que seria bo fer un poc de pedagogia, per poder entendre la magnitud del problema. Intentaré explicar de què va la cosa i la manera en què ens afecta als valencians i valencianes.

Hi ha dues maneres de contribuir a l’estat. La primera, i més habitual, és el model autonòmic de règim comú. L’altra modalitat, el règim foral, només la gaudeixen Euskadi i Navarra. Com que nosaltres estem exclosos d’aquesta fórmula, ens centrarem en el règim comú.  En aquest model, la recaptació directa per a les autonomies és mínima, i la major part de la recaptació és lliurada a l’estat espanyol per tal que decidisca com efectuar la seua distribució de transferències o inversions, segons el conegut criteri de solidaritat territorial.

Tot i que resulta difícil examinar els diferents mètodes de càlcul que utilitza l’estat espanyol, les dades coincideixen en el fet que el nostre país, segons l’esmentat criteri de solidaritat territorial, hauria de ser una de les autonomies en les quals les inversions del govern central superaren la nostra contribució, si més no, per qüestions demogràfiques. Malgrat aquesta situació teòrica, la realitat és radicalment contrària i paguem a l’estat espanyol més diners dels que se’ns retorna en transferències o inversions. Açò produeix un dèficit fiscal, perquè hi ha una diferència negativa entre els impostos que paguem i el que rebem posteriorment en concepte de contrapartides. Els motius que inciten al govern estatal a provocar aquest desequilibri mai no han estat explicats amb claredat. El que sí que resta clar és que existeix una distribució arbitrària dels recursos entre les comunitats autònomes que ens perjudica greument. I per què nosaltres gastem més del que rebem? Ho explicaré.

El País Valencià va iniciar un procés d’empobriment, conseqüència d’un dèficit fiscal que no ha estat corregit per l’estat en molts anys, que ha afectat les possibilitats d’inversió en matèries ciutadanes bàsiques com la sanitat, l’educació i el benestar social. La responsabilitat (o irresponsabilitat) dels governants del nostre país és manifesta, perquè han suportat aquesta situació sense oposar resistència. Al cap i a la fi, l’apatia dels nostres dirigents és d’entendre, perquè sempre ens han governat partits sucursalistes.  Així que, caldrà que reaccionen.

La cosa encara és pitjor, perquè com que no rebem el que ens pertoca des de fa dècades, el País Valencià ha d’usar per al seu finançament diferents vies que fan créixer el seu deute. És, si més no, paradoxal que el País Valencià sol·licita al govern central un rescat (el FLA), un préstec d’emergència que haurem de tornar a l’estat amb el greuge econòmic de l’interés pel capital prestat. Efectivament, el que patim és un espoli que es manifesta per dues vegades usant fórmules diferents.

Generalment, d’entre les comunitats més perjudicades hi podem trobar el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. I també la Comunitat de Madrid, però el govern madrileny fa “trampa”. Ayuso (i abans Aguirre, i els que vindran) usen el conegut dumping fiscal. Açò consisteix a abaixar desproporcionadament els impostos, tant a la ciutadania com a les empreses, que no dubten a establir la residència fiscal a Madrid, i fugen de la resta de les comunitats autònomes. Evidentment, aquesta maniobra afavoreix les grans fortunes. A més, com que l’estat espanyol, des de Franco fins avui, ha pretés una organització centralitzada de l’estat espanyol, la capitalitat els aporta beneficis extraordinaris. Per exemple, els organismes públics, els mecanismes de contractació pública vigents i la normativa que afecta les anomenades “empreses del BOE” (les més importants) propicien que els seus administradors trien arrelar ben a prop del poder, als ministeris o al “palco del Bernabeu”. Finalment, ens hi trobem el despropòsit ultraliberal: en recaptar menys impostos presenten carències en les despeses de sanitat, ensenyament o en matèria social, i argumenten que tenen un forat de centenars de milions d’euros que reclamen a l’estat, del calaix comú. Quina poca vergonya! Quina vergonya d’Espanya!

A la fi, pel que fa al País Valencià, el que cal entendre és que estem fotuts, en fallida econòmica, patint un infrafinançament extrem i un deute no assumible, humiliats pel centralisme i sense capacitat política de reclamar la nostra part. Alguna cosa caldrà fer. Qualsevol poble, mínimament conscient d’aquesta situació, trobaria motius suficients per a plantejar solucions connectades amb la reivindicació de solucions efectives. Nosaltres també.