Tens 0 productes a la teua cistella
A l’altra part dels Pirineus hi ha l’Estat francès i tirant cap a baix, l’espanyol, que diuen que és on comença Àfrica; entremig i a la part Est estem nosaltres, balears, catalans i valencians, que direm els bacavans, i encara podríem estar pitjor. Avui, però, no entrarem massa en històries, cosa que farem a la tardor, d’11 de setembre a 9 d’octubre, que són festes nacionals a Catalunya i al País Valencià i ens hi afegirem. La consciència d’estar en un mal lloc també la tenim pels refranys, les sentències, les proclames i els crits de les batalles. Recordem les més grosses: «Ni França, ni Espanya, Països Catalans», «De ponent, ni la gent ni el vent» que equival al que diuen a Portugal: «D’Espanha, ne bom vento, ne bom casamento». El text més rotund, però, amb valor d’epitafi, és aquest: «Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança». Anirem explicant-ho, fins i tot el perquè dels portuguesos.
Avui ens referirem a les coses positives dels veïns francesos que no han transcendit, lamentablement, entre nosaltres. Ens referirem primer al cordó sanitari amb què els francesos s’han protegit democràticament del feixisme des del segle passat i que tornaran a fer-ho ara. A França, els partits democràtics tant de dretes com d’esquerres, davant la possibilitat que un partit feixista com el FN de Le Pen puga guanyar en la segona ronda de les eleccions, són tant racionals com capaços de fer pinya entre ells i aïllar els feixistes, acordant el que metafòricament diuen un «cordó sanitari», barrant aquesta gent, com si foren una pesta i impossibilitant el seu accès al poder. Aquest comportament decidit i radical, pactar entre partits de dreta, i de centre, perquè els seus votants, en la segona volta, ho facen pel candidat d’esquerra, o al revés, que l’esquerra vote el candidat de la dreta, sols ho fan els països més civilitzats; també ho fan en altres països d’Europa, encara que, lamentablement, ja van havent-hi excepcions.
El que passa a Espanya és exactament el contrari que a França, perquè ací, el PP ajuda a blanquejar el partit feixista de Vox, als quals dóna part i vara en governs autonòmics i municipals, on a poc a poc el PP va cedint a les pressions voxistes, que van imposant els seus criteris cavernícoles i reaccionaris. Això ho fa el PP i té una explicació molt negativa. En realitat i des del retorn de la «democràcia» ja mort el dictador, aquest és un partit franquista, que nasqué en la Transició per açò: pel canvi de jaqueta dels polítics de la dictadura; pels camuflatges amb què es disfressaren; per la total amnistia amb què s’autoprotegiren, amb delictes de sang i tot; pel retard sociopolític de l’Espanya més profunda i conservadora; per la falta d’experiència democràtica de tota la població, per culpa de la llarga dictadura de Franco. Vox és un partit fillol del PP, que alguns suposàrem un invent d’Aznar. Si el PP i Vox són tan coincidents és per l’herència franquista que porten a l’ADN tots ells.
Tornant a les influències de les relacions francoespanyoles, lamentablement també la doctrina de la Revolució Francesa, que tingué tanta transcendència en tot el món, a Espanya fou bandejada i proscrita (els afrancesats hagueren d’exiliar-se) i d’ací ve l’enorme diferència social i política entre Europa i Espanya. En el tema estrictament intel·lectual, el gran impacte en el món de les idees que fou la filosofia francesa des del segle XVII, tampoc no arribà ací, o arribà tard o fou prohibida i per aixó, mentre Estats Units i gran part d’Amèrica anaren assumint les idees més modernes, que els dugué a independitzar-se de les metròpolis europees, les colònies sotmeses a Castella (els bacavans estàvem proscrits de participar-hi; millor així) s’hagueren d’espavilar i tot acabà a les males, amb guerres que sempre perderen els espanyols i guanyaren els indígenes.
Una gestió francesa de gran volada i negativa per a nosaltres, fou introduir-hi la família dels Borbons, per via matrimonial i per herència i amb la guerra de Successió pel mig. Una sèrie de maniobres de Lluís XIV de França (el rei Sol), que sabé aprofitar la feblesa de Felip IV, amb qui estava en guerra disputant-se territoris (guerra dels Pirineus), casant els fills i néts de cada casa, cosa que permeté que els borbons heretaren tot el patrimoni hispanoamericà. Per començar, el rei d’ací regalà la Catalunya Nord i Iparralde (País Basc francès) al rei Sol, cosa que no podia fer segons les lleis catalanes.
Els borbons són la família reial que més ha perdurat a Madrid, amb etapes successives de guerres dinàstiques, d’exilis, guerres civils, restauracions i altres maniobres estrambòtiques (dur un príncep de Savoia), frustrant dues repúbliques… La darrera etapa borbònica és l’actual o franquista, perquè Franco proclamà hereu seu a Juan Carlos I i els reinstal·là a Madrid, on resisteixen als escàndols més escabrosos d’aquest borbó franquista: la fortuna amassada irregularment; els seus escàndols de bragueta; el cas Noos; la crisi de la família reial… El mateix rei que hagué (fonèticament, kagué) ha dit que no creu que el regnat de la néta tinga molt de recorregut, quin pinxo.
Tot no és bufar i fer ampolles
Perquè ningú no es confonga i pense que l’afrancesament fou o pogué haver-ho sigut, totalment positiu, ens hem de referir a la llengua catalana, per deixar les coses clares. Les rotundes paraules que proclamàvem quan érem joves «ni França, ni Espanya, països catalans», eren per l’actuació francesa en el tema de la llengua. Els francesos menyspreen, no defensen ni protegeixen, totes les llengües altres que el francès. Les comarques del Rosselló, la Cerdanya i el Vallespir, que eren part de Catalunya, foren regalades a França, com ja hem explicat i començaren a patir, com totes les altres llengües sotmeses al francès (basc, bretó, occità, francoprovençal, cors…), restriccions i prohibicions, que encara duren. França és profundament chauvinista i centralista, des del rei Sol. Els francesos són lingüicides, els més flagrants del món i encara a hores d’ara, aquestes llengües estan fora d’ensenyament i tenen prohibit el seu ús administratiu, malgrat que els francesos signaren el compromís de defensar a Europa totes les llengües. França va molt més enllà en la repressió i persecució de les llengües altres que el francès, que cap altre estat del món, gràcies també a la força del seu nivell cultural. El català, però, allí on encara resisteix, està en camí de salvar-se, amb la reacció que començaren fa uns anys, amb l’ajut de la Generalitat Catalana i no del govern francès que és qui té l’obligació. I tenen a favor seu que hi ha el sentiment popular, que cada dia és fa més evident, que els veïns de la Catalunya Nord són catalans i que Barcelona és la seua capital i és així, a més a més, perquè París els queda massa lluny i ells són la cua de la perifèria, mentre que Barcelona la tenen a mà.
Per acabar, està clar que les relacions entre nosaltres i França són sinuoses i indubtables i que, ensems, són perilloses. No hem dit res de l’impacte de la invasió napoleònica, quan els francesos estigueren a punt de reconèixer la nostra independència, que ens l’oferiren perquè els convenia, evidentment, però mira per on. Tampoc no hem dit res de la implicació dels exiliats republicans en la Resistència francesa contra els nazis, reconeguda pels francesos sense cap reserva ni titubejos, als quals en moltíssims dels seus pobles hi ha plaques dedicades, perquè mentre els franquistes consideraven els exiliats uns traïdors, els francesos reconegueren i reconeixen que foren uns herois. El crit de ni França, ni Espanya, Països Catalans, és sincer, però això no exclou reconèixer les coses com són i acceptar que qui més ens danyà en aquells tràgics anys foren els espanyols franquistes.
Estem a l’expectativa, doncs, de com acabaran les eleccions que ha convocat Macron, perquè tindran repercussió. Estem convençuts que el FN no les guanyarà, gràcies al cordó sanitari, però que la brega serà molt important per a Europa i per a França i per als veïns més immediats, on estem nosaltres. El fracàs de Le Pen serà el fracàs de Vox i això ens vindrà molt bé. França és molta França, malgrat les contradiccions que arrossega.
