El plurilingüisme a la “Pell de brau”

Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

(Salvador Espriu)

 

En ple debat sobre el plurilingüisme educatiu, tant en les comunitats autònomes socialment monolingües com en les que tenen més d’una llengua —oficial o no— plantegem el plurilingüisme del mateix Estat espanyol, d’Espanya. El debat, situat en l’àmbit del bilingüisme (castellà + anglés) o del plurilingüisme (castellà + anglés + llengua/es territorial/s), ha generat preocupacions socioeducatives raonables i demagògies supremacistes i manipulatives intolerables. Estes últimes han estat abanderades pel PP, Ciudadanos, un sector significatiu del PSOE, molts, massa, mitjans de comunicació, entitats, institucions i intel·lectuals “nacionalistas españoles” especialment bel·ligerants.

Nosaltres, però, en comptes d’acomplexar-nos i amagar-nos en el campanar afegirem noves mirades per a enriquir el debat socioeducatiu —també patrimonial, cultural i sociolingüístic— i per a combatre certes patologies de la intolerància impròpies d’un ordre democràtic. Ens referirem específicament a les llengües d’Espanya que no són el castellà o l’espanyol: les oficials, les no-oficials, però patrimonials, és a dir, pròpies i històriques.

 

Un Estat, deu llengües territorialment pròpies

L’Estat espanyol suma de nacions —terme que conceptualitza moltes coses i sempre en el centre del debat polític— té objectivament  deu llengües.

El castellà, oficial en tot el territori. Quatre oficials en els seus territoris administratius autònoms:

-Català/Valencià (Catalunya, Illes Balears i País Valencià)

-Basc (País Basc i Navarra)

-Gallec (Galícia)

-Aranés (Val d’Aran, Catalunya)

(El català/valencià s’estén a l’est d’Aragó i al nord-oest de Múrcia i el gallec a l’oest d’Astúries i de Castella-Lleó, comunitats autònomes on no són oficials).

I cinc no-oficials, però patrimonials:

-Asturià/Lleonés (Astúries i Lleó)

-Aragonés (Aragó)

-Portugués (oest de Castellà-Lleó i d’Extremadura)

-Amazigh (Ceuta i Melilla)

-Àrab (Ceuta i Melilla)

Som constitutivament un estat plurilingüe, dit d’altra manera, tots els parlants d’aquestes llengües eren als seus territoris, nacionals o no, però propis, abans de constituir-se en termes territorials i sobiranistes l’actual Regne d’Espanya. És cert que la immensa majoria ens intercomuniquem en castellà entre nosaltres, però també que un quinze milions de ciutadans espanyols —xifra estimativa per les dificultat que entranya fer un padró lingüístic en un Estat refractari— tenim com a primera llengua una altra distinta i volem desenvolupar plenament tots els nostres drets cívics amb aquesta llengua en igualtat amb el castellà. No n’hi ha prou amb discursos benintencionats, ens calen accions ben precises i definides a favor dels nou idiomes, tal i com exigeix la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, de 1992. Accions legals i polítiques d’ampli abast i integrals pel que fa als drets lingüístics individuals i col·lectius, pel que fa la promoció sense obstacles d’aquestes llengües.

 

Un marc constitucional estèril

El marc democràtic de la Constitució de 1978, des de l’ambigüitat, ha permés certs avanços, sobretot en els territoris que tenen llengua pròpia i alhora tenen un context autonòmic que ho ha propiciat, que no ha estat en tots els casos. De més a més, direm que les polítiques lingüístiques més avançades i afavoridores de les llengües minoritàries i minoritzades són per aquest ordre: Catalunya, País Basc, Galícia, Illes Balears, Navarra i País Valencià. És cert, però, que els dèficits normalitzadors són considerables, fins al punt que cap comunitat autònoma amb llengua pròpia ha aconseguit que aquestes superen l’estatus sociolingüístic de subalternes i, no cal dir-ho, es troben ben distants d’un equilibri amb el castellà.

Tot i això, les llengües sense oficialitat —aragonès, asturià/lleonés, àrab, portuguès i amazigh— sobreviuen en una situació molt més precària. Es mouen entre les mesures proteccionistes de caire culturalitzant i folklorista i la indiferència i el menyspreu, quan no la prohibició explícita si algú o alguna entitat tracta d’usar-les més enllà de les restrictives regles d’ús social diglòssiques. De drets lingüístics, ben pocs o cap.

Una cosa semblant podríem dir de les llengües que són oficials en els seus territoris autonòmics però que tot i parlar-se en altres territoris, fins i tot estats, no hi gaudeixen de cap estatus sociopolític (català/valencià, gallec, àrab, portuguès). Amb aquest panorama descrit, i lleument analitzat, podem afirmar que Espanya és un estat plurilingüe que tracta de manera bastant desigual els drets lingüístic de les comunitats idiomàtiques que parlen llengües territorials, patrimonials i històriques distintes del castellà o espanyol i, el que és pitjor, com a estat no té cap política comuna de protecció i foment de les nou llengües distintes del castellà. Dit en altres paraules, com a tal estructura estatal, Espanya considera ciutadans de segona a totes i tots aquells que parlen llengües distintes a l’espanyol, atés que no té cap referent legal positivador que responga a la seua condició global d’Estat plurilingüe. Si parles Lx i aquesta x no és el castellà [X≠castellà], els teus drets cultural i idiomàtics estaran en un grau o altre conculcats, a casa teua i, no diguem ja, en la resta de l’Estat; els teus impostos no atenen els serveis idiomàtics que t’han d’oferir en la Lx. Ets, inevitablement, una ciutadana o un ciutadà discriminat per raó de llengua.

 

Un seminari per a la utopia?

Més enllà de gestos i retòriques, com el del President del Senat, el senyor Pío García Escudero quan en el discurs de benvinguda al assistents al “IV Seminario multidisciplinar sobre el pluringüismo en España”, organitzat per les fundacions Ortega-Marañón i Joan Bosca, al Senado Español, el 21 d’abril de 2017, va dir “estoy en contra de usar la palabras de las lenguas como ladrillos de un muro fronterizos”, pensem que per no fer aquest ús fronterer de les “paraules rajoles”, segons la cínica metàfora de l’insigne pròcer, cal definir polítiques que afavoresquen les llengües del qui amb el nostre doble coneixement lingüístic  som víctimes seculars de les polítiques monolingües espanyoles castellanitzants, els autèntics “muros fronterizos de palabras”. El problema no és si sabem o no sabem castellà/espanyol, el problema és si podem usar de manera normal la nostra llengua en el nostre Estat.

Exigim, per tant, una llei estatal que reconega i desenvolupe la pluralitat lingüística d’Espanya, tal i com es demanda des del manifest “Espanya Plurilingüe. Manifest per al reconeixement i el desenvolupament de la pluralitat lingüística d’Espanya” (Seminario multidisciplinar sobre el pluringüismo en España, València, 2015). Exigim el reconeixement i regulació dels nostres drets lingüístic més enllà dels límits administratius amb accions polítiques i, si cal, de finançament.

Aquests serien alguns dels aspectes que s’haurien d’abordar en aquesta acció legislativa que tindria necessàriament efectes sociopolítics i culturals immediats:

1. Reconeixement de l’estatuts d’oficial de totes les llengües en tot el territori estatal
2. Suport efectiu directament proporcional al grau de substitució que pateixen les llengües en els seus territoris
3. Reconeixement del drets lingüístic individuals dins l’àmbit estatal
4. Dret efectiu a aprendre qualsevol llengua espanyola oficial dins del conjunt del territori, tan durant els estudis obligatoris, postobligatoris, universitaris i la formació permanent
5. Projecció mediàtica, telemàtica i internacionals amb pràctiques efectives i respectuoses allunyades de l’ocultació i la marginalitat
6. Obligatorietat dels treballador, funcionaris i servidors públics, inclosos els militars, de conèixer i usar amb suficient correcció i respecte les llengües del territori on desenvolupen la seua activitat professional
7. Promoció de mitjans de comunicació d’abast estatal que usen totalment o parcialment entre dos i nou de les llengües oficials
8. Suport especial i decidit a institucions i entitats que promocionen les llengües territorialment pròpies
9. Traducció dels textos legal de referència més important de l’Estat (lleis, decrets i altres disposicions significatives)
10. Dret d’usar en les dues cambres, i desenvolupat de manera quotidiana i habitual en el Senado, les nou llengües oficials.
11. Foment de polítiques d’intercomprensió entre les llengües del territori estatal (recordem que sis de les nou són de la família romànica)
12. Desenvolupament el valor ètic i socialment convivencial de parlar i comprendre les llengües dels nostres conciutadans espanyols com a porta natural de fer el mateix amb les llengües de la Unió Europea. Cosa que comportaria combatre explícitament els discursos supremacistes i falsament practicistes “castellanoespanyols” i “angloimprescindibles”

Des de setembre de 2014, un grup de professors universitaris, estudiosos, periodistes, escriptors, activistes i polítics de l’Estat ens reunim, com ja hem indicat, en el “Seminari pel plurilingüisme a Espanya”, auspiciat per les fundacions Ortega-Marañón i Joan Boscà per a debatre i crear un estat d’opinió favorable a l’impuls de polítiques afavoridores d’aquesta realitat multilingüe interterritorial.

Fruit d’aquestes reunions (Madrid, Barcelona i València) ha estat el manifest citat, “Espanya plurilingüe. Manifest pel reconeixement de la pluralitat lingüística d’Espanya”, editat en set llengües i difós, molt discretament per ara, per a aconseguir l’adhesió d’entitats i personalitats, així com el debat polític institucional que provoque una legislació adequada a aquesta realitat i superadora de l’esquifit marc actual, tant  a nivell estatutari com constitucional. L’enllaç següent és per a versió en català/valencià: https://socialismevedesocietat.files.wordpress.com/2015/12/manifest-cat.pdf

La darrera reunió, com ja hem dit, va tenir lloc al Senado Español la primavera de 2017, institució política que tot i la seua significació per a abordar la realitat plurinacional i multilingüística sempre s’ha mostrat refractària a dur terme aquest debat més enllà de maniobres més solemnes i de mercadotècnia que reals.

 

Una España eterna que invita a l’escepticisme

Sincerament, el “paperet plurilingüe de la bona voluntat” ha tingut, per ara, poc recorregut. No caurem en el parany de creure ingènuament que a l’Estat espanyol hi ha un consens per a dur terme el debat plurilingüe, més enllà de seminaris benintencionats com el citat. De fet, de manera absolutament crua i més que escèptica jo subscric les paraules d’Albert Branchadell escrites fa quatre anys, tot i que més vigents ara que mai:  “la causa del plurilingüisme a Espanya ho té molt malament. Els que mai hi van creure segueixen sense creure-hi, i els seus adeptes d’abans ja només pensen com s’ha de gestionar el plurilingüisme en un possible Estat català sobirà.”

És cert que, fins i tot, moltes de les mesures que es plantegen a l’article o al “Manifest” estan molt lluny de la mentalitat del cos polític de l’Estat, dels aparells de poder real o de la societat civil “genèticament monolingüitzada in secula seculorum”. El debat a Catalunya, també pel que fa a les llengües, és una altre, com diu el professor Branchadell; al País Valencià, on patim agressions polítiques i judicials per voler avançar tímidament i racional en l’ús social i l’ensenyament de la pròpia llengua, tot reforçant el plurilingüisme, sembla quedar a anys llum de la problemàtica estatal; les llengües, ja no sense estat sinó sense “autonomia conseqüent” (aragonés, asturià/lleonés, portuguès, àrab o amazigh) o en territoris perifèrics (català/valencià, gallec), no han assolit ni un mínims d’oficialitat i protecció que les faça socioculturalment viables; Galícia fa anys que no té polítiques fermes d’avanç pel que fa al gallec; les Illes Balears sembla ser que fan passes significatives, malgrat la forta oposició del PP, com al País Valencià; les polítiques estatalistes de recentralització, animades en qüestions socioculturals i lingüístiques per la coalició FAES–cos judicial espanyol, afecten també les llengües i les cultures pròpies i la permeabilitat d’entre totes elles…

I malgrat tot, ni volem ni podem defugir del debat. Espanya, fins ara, secularment i, encara més greu, en el quaranta anys de democràcia, ha construït un discurs basat en la defensa del castellà a ultrança i menystenidor de les altres llengües i els seus parlants i usuaris. Espanya s’ha mostrat sempre antidemocràtica i supremacista i socioculturalment ancorada en la irracional actitud monolingüe (“¡hábleme en cristiano!”) en relació a totes les llegües que no siguen el castellà. I aquest ordre de coses o es trenca amb debats sincers i oberts, amplis acords generals i polítiques, tan eficients com urgents o caldrà que el trenquem des dels territoris en què parlem llengües distintes al castellà, tot i que també el castellà. O s’adequa la vella i caduca Constitució Monàrquica del 78 a dita realitat o caldrà anar més enllà de l’esmentat text legal tan poc útil per afavorir l’Espanya Plurilingüe, que tan retòricament com cínicament diuen alguns, molts. Ja ho deia el poeta Martí i Pol, “debades fugint del foc, si el foc ens justifica”.