Esperit de valencianisme

L’abril de 1867 veié la llum a València una publicació quinzenal que portava per títol El Fárrago. Periódico sin ton ni son, sin saber por qué, i de la qual només varen veure la llum tres números. Aquell periòdic no tindria major importància si no fóra perquè el seu jove director, Carmel Navarro Llombart –que aviat adoptaria el sobrenom de Constantí Llombart–, esdevingué, amb el temps, un dels principals protagonistes de la branca valenciana de la Renaixença. Sobre Llombart, molt citat i poc conegut, calia una monografia que ens aproximara, amb precisió quirúrgica, a la seua vida i obra; un treball que, titulat Constantí Llombart. Esperit de valencianisme (1848-1893), acaba d’arribar de la mà de Josep Enric Estrela i de la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigacions.

La tesi doctoral que ha donat origen al volum, i que fou dirigida per Vicent J. Escartí, s’emmarca en un corrent d’anàlisi i revisió de la Renaixença valenciana que s’inicià a la dècada dels anys 90, després que diverses monografies de síntesi hagueren condemnat el moviment a l’ostracisme. D’aquesta manera, el coneixement de la producció llombartiana prengué embranzida en 2005, quan l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el declarà «Escriptor de l’any», circumstància que impulsà la realització d’una dotzena d’estudis que varen veure la llum sota el títol col·lectiu de Constantí Llombart i el seu temps; i també, la reedició de la peça teatral Lo darrer agermanat i del conjunt de les seues Poesies valencianes.

A l’escalf d’aquell impuls, en els anys posteriors Quique Estrela posà en marxa una magna investigació que pretenia examinar en profunditat l’aportació d’un dels grans animadors literaris i culturals del darrer terç del segle XIX; un estudi que ha sigut publicat cent vint-i-cinc anys després –dia per dia– de la seua mort. D’aquesta manera, els valencians comptem, finalment, amb una obra que detalla i contextualitza l’activitat de Llombart –un escriptor que tradicionalment havia sigut presentat com l’antítesi de Teodor Llorente–, a l’hora que en desfà uns quants tòpics; i de la qual voldria destacar un parell de coses: en primer lloc, el rigorós seguiment que l’autor ha fet de la premsa coetània, especialment de publicacions periòdiques com ara Valencia Ilustrada, La Renaixensa, Ilustració Catalana i Lo Gay Saber; i en segon, les col·leccions de cartes inèdites que ha consultat: en particular, les que Llombart adreçà a Víctor Balaguer i a Jacint Verdaguer, dos personatges centrals de la Renaixença catalana. Aquests epistolaris, eloqüentíssims, permeten redimensionar l’activitat de Llombart en relació a Catalunya; i aporten nova i eloqüent informació al voltant de les relacions que, durant el segle XIX, es varen establir entre els escriptors d’una i l’altra banda del riu Sénia.

Com les bones investigacions, la de Quique Estrela aporta una quantitat ingent de dades que obren noves i suggeridores vies. Per això, cal felicitar l’autor i desitjar que, en el futur, puguem continuar acostant-nos als protagonistes del Vuit-cents valencià amb la mateixa diligència i intensitat que ho fa Esperit de valencianisme.