Espurnes. Fuster de tot l’any

14/02/2022

“Els homes virtuosos i sensats van negar-li el salut.

Els doctors de la Santa Inquisició

tenien ganes d’ajustar-hi comptes.

Acaçat com un gos, detingut, insultat,

calia moure’l a la penitència.”

Lluís V. Aracil. València, 1966. “Eppur non si muove”

Per allò de les dades el 2022 és l’any Fuster. Havia estat anunciat. Alguns deien que calia aprofitar per a fer amb la figura i l’obra de Joan Fuster i Ortells (1922-1992), el que no s’havien arriscat a emprendre les institucions en vida de l’intel·lectual valencià més rellevant del segle XX. A hores d’ara senyoreja el silenci al voltant d’aquelles accions elementals que requereix el complex món que cercava a l’escriptor de Sueca. Immers en l’enrarida atmosfera valenciana dels anys 50 als 90 del darrer segle, l’autor de “Descrèdit de la realitat”(1955) i de “Causar-se d’esperar”(1965) trià col·laborar a la premsa de Madrid i Barcelona mentre restava vetat en els periòdics casolans, inclòs el diari “Levante” on havia publicat els seus primers articles de joventut. Estem on estàvem.

La intel·lectualitat valenciana juga en tres fronts: els que desconeixen el personatge i la seua obra, els que es consideren hereus exclusius del seu solc cultural i per últim, els que, combatius, voldrien que Fuster mai no haguera nascut i escrit. La societat valenciana no es distingeix per la seua afinitat cultural ni per les tonalitats dels matisos. N’és blanc o negre. Manca finezza en política i en el repartiment de les hegemonies socials, territorials i econòmiques. És cert que davant determinades trajectòries vitals i cíviques, les forces vives del País Valencià han errat i han deixat perdre prou oportunitats per a normalitzar l’esdevenir d’una societat malalta. Una malaltia que tingué en Fuster un dels millors prescriptors a l’hora de diagnosticar dolència i d’establir els fonaments que devien conduir al renaixement d’un poble confós i desorientat. Anant al gra: els plantejaments de Joan Fuster, en cas d’haver fructificat, podrien ser molt útils per a resoldre un tema d’urgent necessitat, com ara, el nuc gordià de l’infrafinanciació que pateix la Comunitat Valenciana en la repartició dinerària entre les 17 autonomies de l’Estat. Serviria, a més, a fluïdificar el trajecte impossible que ha d’unir el País Valencià amb Catalunya i la resta d’Europa, mitjançant un ample de vies ferroviàries que el feu possible. L’alt comissionat per al corredor mediterrani, Josep Vicent Boira ho sap i no tindria més complicació que aquella d’aplicar el mètode fusterià al seu quefer quotidià. Tot està pensat. Tot està descrit. Manca la voluntat política per a dur-ho a terme. I no ens enganyem, tenim els ressorts d’influència i poder que ens devien aconseguir l’objectiu: que el País Valencià recobre el pes específic que li correspon en el context geopolític. En les demarcacions espanyola i europea en les que està immersa.

De tant en tant cal donar una ullada a l’aclaridor pròleg que escrigué Joan Fuster en un opuscle sobre” Inquisició i Cultura”, la del Santo Oficio, en els esperançadors temps de 1985. A la fi deia,” ¿Com podien, podrem, fer ‘història’, des d’una paràlisi fascinant? Hi ha una infinita ‘inquisició’ per l’aire.” Aleshores i ara. Seguim en la mateixa lluita. No pas la de catalanistes contra anticatalanistes, ja passada de moda. Si no aquella encara més fonda i fratricida, de valencianistes residuals enfront dels antivalencianistes, disfressats d’universalisme i modernitat.