La revista degana en valencià

Esquerra espanyola i República

En tot moment de canvi polític, de crisi de règim, de transformació i aparició de nous actors i noves demandes socials, l’esbrinament de símbols i referents comuns és imprescindible per a la creació d’identificacions col·lectives que permeten la construcció d’afinitats ideològiques i, sobretot, emocionals, dins del nou subjecte constituent. Sense dubte, un dels referents que en ofereix ambdues identificacions i que vincula llargament la història, les majors victòries i les majors desfetes, de l’esquerra militant a l’Estat espanyol és la II República de 1931.

Com a referent històric i com a objectiu polític, amb la càrrega ideològica/emocional esmentada, el terme república en boca de l’esquerra transformadora sobrepassa la identificació d’una forma de govern; va més enllà del plantejament del canvi de prefectura de l’Estat, del pas d’un sistema hereditari a un de democràtic, per a incorporar un significat múltiple i evolutiu, arrelat plenament a les condicions d’oportunitat actuals. La recuperació de la memòria republicana com a objectiu polític actual implica la voluntat d’assolir un nou desbordament democràtic per aconseguir un canvi de règim mitjançant un procés constituent. En altres paraules, parlar de república en l’actualitat és apostar per la consecució d’una transició real, que reprenga i actualitze objectius de transformació política i social tan ambiciosos com aquells que motivaren la victòria de 1931 i que, amb la via constituent, acabe amb els poders vius del franquisme i recupere i dignifique la memòria de les i dels qui lluitaren per la II República.

Per a desenvolupar aquestes idees cal començar assenyalant que, encara que cada moment històric té, i necessita, les seues pròpies receptes polítiques. No es pot dubtar ni dels paral·lelismes existents entre les condicions objectives dels anys previs a la II República i la situació crítica actual, ni de les similituds entre l’amplitud de les ambicions dels republicans que varen donar impuls i cor al projecte i les que actualment estan presents en els moviments de l’esquerra política i social. Per un costat, i com ha assenyalat el professor Rafael Escudero en diversos articles, sembla clar que tant llavors com ara hi ha una forta sensació de finalització de règim i la consegüent demanda ciutadana de canvis profunds, que desborda les possibilitats que ofereix una mera reforma gatopardista. L’exigència que s’estén de baix a dalt, el moviment que està recorrent l’Estat des del maig de 2011, apunta a la possibilitat d’una veritable ruptura democràtica, que afecte els pilars del règim anterior i, en particular, els seus actors principals (l’ara popularment anomenada casta), directament assenyalada com la responsable de la situació de crisi social i econòmica i com a encarnació de corrupció, nepotisme i balafiament de diners públics. Per altre costat, la deslegitimació de la Corona i, en particular, de l’antic monarca i la popularització de fets històrics fins fa poc de temps mantinguts com un tema tabú (la total vinculació de la família reial amb el franquisme, la designació del monarca Joan Carles I com a hereu del dictador o la demanda, encara que ha sigut políticament, de moment, minoritària, d’un referèndum al voltant de l’opció entre república o monarquia) apuntalen amb força la crisi de règim i obrin la finestra d’oportunitat cap al canvi.

De la mateixa manera, els objectius declarats per l’esquerra organitzada, pels moviments socials i sindicats de classe són en bona mesura concurrents als que inspiraren la transformació republicana de 1931. Les bases anunciades en aquell moment –la solidaritat, la participació popular, la igualtat, la justícia social, la redistribució de la renda i la riquesa– són principis que després es plasmarien en la Constitució de la II República, la més avançada en termes socials del seu moment històric. Entre altres aspectes, la Constitució del 31 arreplegava trets importants que avui en dia són part del conjunt de reivindicacions de l’esquerra, com un avançat sistema de reconeixement de drets socials amb garanties davant de la justícia constitucional, la forta separació d’Església-Estat i la supressió de tot suport econòmic estatal a l’Església catòlica, la forta capacitat d’intervenció de l’Estat en l’economia i l’ampli reconeixement de la vàlua del treball i la seua protecció, juntament amb les prestacions socials… I més enllà de la mateixa Constitució, referents com el de Frederica Montseny i la seua lluita en favor de l’avortament són, avui en dia, un referent continu per a la defensa que des de l’esquerra i des del moviment feminista es fa del dret de les dones a decidir al voltant del seu propi cos.

Arribar a una Constitució que siga cos i programa de govern per a la transformació de l’Estat implica, en aquest moment, l’aposta per un Procés Constituent. Com és ben sabut, la via constituent és una proposta que l’esquerra transformadora actual ha fet seua, inspirada en els moviments constituents que han donat vida al nou constitucionalisme llatinoamericà i que implica l’obertura total del règim a la construcció de dalt a baix d’una nova proposa de convivència, així com la reconstrucció i l’enfortiment de les manifestacions de poder popular que hauran de sostenir la posada en marxa dels continguts de la nova Constitució.

Però, la idea de república no implica únicament un programa de govern o una guia política per a la transformació. Com hem dit al principi, és també un vincle emocional, un lligam de tota la militància d’esquerres que, d’alguna o altra manera, han heretat la lluita dels seus avantpassats. Així, parlar de república des de l’esquerra és parlar de la recuperació de la memòria d’un procés democràtic de transformació i de les persones que per ell i en la seua legítima defensa van lluitar i van morir. Una recuperació que, és clar, no pot basar-se únicament en iconografia i homenatges, sinó en restauració, reconeixement, depuració de responsabilitats i acceptació pública amb una àmplia difusió social, especialment en l’àmbit educatiu.

Els passos per tal d’aconseguir travessar la finestra d’oportunitat que la crisi de règim i la mobilització social està obrint es presenten cada dia amb més claredat, amb el model republicà com a objectiu i com a guia, amb la memòria republicana com a inspiració i exemple. El camí per a aconseguir aquests objectius, el que per a la majoria de l’esquerra es presenta com més adient, és el Procés Constituent, que la victòria electoral d’un conjunt de forces contràries al règim, republicanes i sostingudes per una mobilització social continuada, presenta com una opció possible i necessària.

Adoración Guamán. Professora de Dret del Treball i de la Seguretat Social a la UV

Inscriu-te al nostre butlletí

Top