L’hora de l’esquerra nacional valenciana, per fi?

 

«La paradoxa que està representant Compromís és que va assolir els seus millors resultats amb un programa polític que proposava l’autodeterminació nacional i, des d’aleshores, no ha fet sinó esborrar el contingut valencianista i perd suports electorals»

«Aquesta desvalencianització de Compromís s’escau en un moment en què les esquerres nacionals a l’Estat espanyol es troben en un moment d’auge… llevat de l’esquerra nacional espanyola»

«La coalició Ara Repúbliques, que uneix ERC, EH Bildu i BNG, va superar en vots en l’àmbit estatal la candidatura de Sumar i la de Podemos. És a dir, va ser la primera opció d’esquerres en el còmput estatal»

 

Mítin de Compromís a València a les eleccions autonòmiques de 2019.

La primera meitat de 2024 ha vingut carregada d’esdeveniments electorals a l’Estat espanyol: eleccions gallegues al febrer, basques a l’abril, catalanes al maig i, finalment, europees al juny. Aquesta sèrie ha sigut històrica, sí, però no per les raons que habitualment s’hi solen adduir i, sobretot, per uns registres que justifiquen aquest qualificatiu de què tant s’abusa d’una manera humil. A més a més, cal ressaltar que es tracta d’unes dades que no s’han ressaltat massa, tot i que tenen una càrrega de profunditat molt rellevant. Vegem-ho.

En les eleccions gallegues de febrer, el Bloque Nacionalista Galego (BNG) va marcar el seu registre més alt de la sèrie històrica, amb un 31,62 %. No li va servir, però, per arribar al govern de la Xunta, tot i que sí que va marcar el registre històric més alt de suport electoral per al nacionalisme gallec, i de manera molt destacada, ja que feia miques el 25,11 % de 1997. Uns mesos més tard, així mateix, a l’abril, EH Bildu va inscriure la mateixa marca en les sèries històriques basques, amb un 32,48 %, encara que, de la mateixa manera, aquesta fita no va comportar tampoc abandonar l’oposició a Gasteiz. Si hi sumem els vots del PNB, més de dues terceres parts dels vots vàlids han votat opcions sobiranistes basques. Quasi un terç, en el cas gallec. Són registres que, clarament, impugnen el sistema de 1978 i posen en qüestió l’articulació nacional espanyola.

Aquesta condició no és accessòria, de cap de les maneres. Perquè —atenció— aquests registres també fan miques els suports màxims que una candidatura d’esquerres ha assolit a l’Estat espanyol en una convocatòria electoral. O una candidatura de l’esquerra alternativa al PSOE, o situada a l’esquerra del PSOE, com vulgueu dir-ne, ja que, a l’Estat espanyol, el PSOE s’inclou en aquest espectre ideològic; què hi farem. Siga com siga, una candidatura de l’esquerra espanyola no ha assolit mai aquests registres en cap convocatòria electoral d’àmbit supramunicipal. En el seu àmbit nacional, el màxim percentatge de suports es va donar en les eleccions espanyoles de 2016, amb el 20,66 % d’Unidas Podemos. En un àmbit per a ells autonòmic, va tindre lloc en les mateixes eleccions, però en les demarcacions del País Basc i Navarra, amb un 29,05 % i un 28,33 %, respectivament. I, finalment, en unes eleccions també per a ells autonòmiques, els registres continuen parant molt lluny: el màxim, fins ara, el va marcar IU en les eleccions andaluses de 1994, amb un 19,14 %, mentre que Podemos només s’hi va acostar en les eleccions asturianes de 2015, amb un 19,06 %.

En aquest sentit, els valencians, que sempre ens veiem com a meninfots, vàrem registrar també una de les marques més altes per a les esquerres alternatives: Compromís va assolir un 18,71 % en 2015; no massa lluny, com veiem, d’aquests màxims i, en aquest sentit, superant també el registre màxim d’una esquerra alternativa a la Comunitat de Madrid: el 18,36 % de Más Madrid en 2023. Clarament, per tant, el resultat de Compromís no era només esquerra alternativa, doncs. Com no era només valencianisme polític, evidentment, però aquesta part no ens l’han parada de ressaltar mai: «tenim el país que tenim». Ara en parlarem.

Acte final de campanya de Sumar / Compromís a les eleccions europees.

Per a les eleccions europees de juny, Compromís es va integrar en la llista electoral de Sumar. El tercer lloc, presentat com un gran èxit de negociació, va permetre que Vicent Marzà —el seu candidat— assolira l’acta d’eurodiputat. Fins ací —i des d’una perspectiva diguem-ne estrictament resultadista— l’èxit hauria de ser total. Tanmateix, les xifres de Compromís es varen allunyar molt dels registres de què estem parlant: la candidatura de Compromís-Sumar va recollir el 7,69 % dels vots vàlids. Tot i que es tractava d’una coalició, els resultats varen comportar un descens dels suports respecte de les eleccions europees de 2019 i 2014, en què Compromís va superar el 8 % dels vots vàlids presentant-s’hi en solitari. A més a més, respecte de la mateixa coalició electoral de Compromís i Sumar per a les eleccions espanyoles d’un any enrere, les de 2023, el percentatge de vot queia a la meitat. No passava el mateix amb EH Bildu o BNG, que avançaven posicions als seus territoris: els bascos guanyaven les eleccions a la comunitat autònoma basca —tercers a la navarresa—, mentre que el BNG assolia el 16,25 %, un avanç considerable de més de quatre punts respecte del 2019.

És evident que la marca Sumar no aportava massa il·lusió al votant. De fet, els resultats globals de la marca de Yolanda Díaz no es poden qualificar de res més que no siga d’un clar fracàs. Els resultats de la candidatura valenciana, tanmateix, varen ser els més alts de l’Estat, uns tres punts per damunt de la mitjana, cosa que ens pot portar a calibrar que els sufragis de la llista es podrien distribuir al 50  % entre els socis. Això vol dir —òbviament— que Compromís continua perdent suports de manera preocupant i que —en un gir inesperat dels fets— la tàctica de la direcció de Compromís d’aliar-se amb l’esquerra espanyola per a evitar el vot dual en les eleccions d’un àmbit superior al valencià el que fa és, d’una banda, homologar els resultats de la coalició valencianista als que corresponen a l’esquerra espanyola en cada convocatòria electoral —amb una miqueta de correcció per la part alta, això sí— i, d’una altra, el reforçament del marc mental que votar Compromís més enllà de les eleccions locals o autonòmiques no és útil.

I és que el vot dual pressuposa una anada i una tornada. És a dir, Compromís comparteix electorat amb altres formacions, segons el procés electoral de què es tracte: un votant pot triar la papereta de Compromís per a les eleccions valencianes, però triar-ne la d’una altra formació per a les eleccions espanyoles. Ara bé, això vol dir que les altres formacions també tenen un vot dual. Per a exemplificar-ho, podem prendre les eleccions valencianes i espanyoles de maig de 2019, ja que varen coincidir el mateix dia. En aquest procés electoral, Compromís va arreplegar el 16,81 % dels vots vàlids en les eleccions a les Corts Valencianes, però va baixar fins al 6,51 % —és a dir, només va retindre un de cada tres vots— en les eleccions espanyoles. De la mateixa manera, el PSOE va marcar un 24,40 % de vots vàlids en les eleccions valencianes, però un 27,96 % en les eleccions espanyoles; mentre que Podemos passava del 8,16 % en l’urna valenciana al 14,34 % en l’urna espanyola. Així doncs, PSOE i Podemos també tenen vot dual —òbviament— amb Compromís.

Això és greu, doctor? Segons la direcció estratègica de Compromís, és mortal. I, per això i d’aquesta manera, justificaven i justifiquen les seues aliances electorals —i més enllà— amb l’esquerra espanyola, siga la de Podemos o de Sumar: com que no podem véncer-los, ens hi hem d’unir. A qui, però? Ja hem vist que Compromís comparteix vot dual amb PSOE i Podemos i, tot i que sembla que en 2019 hi va haver més vot decantat cap a Podemos, no es pot donar per fet —sobretot per la caiguda d’aquest espai— que això continue sent així ara. La paradoxa seria, doncs, que Compromís s’hauria d’aliar amb el PSOE en les pròximes eleccions estatals —a la tardor d’enguany?— per evitar aquest vot dual. Tinc els meus dubtes que aquesta estratègia siga útil per a l’esquerra, però del que no tinc cap dubte és que no ho és gens per al valencianisme.

Ara bé, el BNG, de qui començàvem relatant el seu resultat històric en les eleccions nacionals gallegues de febrer, no està vaccinat contra aquesta malaltia del vot dual. Ni de bon tros. De fet, si, com déiem, el BNG assolia d’un 31,28 % en les eleccions gallegues —xifra que, recordem-ho, destrossava tots els registres d’una esquerra espanyola alternativa al PSOE—, un any abans, en les eleccions espanyoles, però, es quedava en un 9,48 %. És a dir, el BNG tenia unes xifres de fidelització de vot, mutatis mutandis, com les de Compromís. Tanmateix, a diferència de Compromís, eixe espai electoral gallec existia, era representat i, per tant, es consolidava en el context electoral més difícil, fet que permetia després que cresquera en un marc més favorable. L’espai electoral valencià, doncs, desapareixia i s’assimilava a un espai electoral espanyol plenament normalitzat, amb un resultat en què les candidatures que es poden votar a Morata de Tajuña o a Catamarruc sumaven més del 99 % dels sufragis. Un mal negoci per al país, evidentment.

La paradoxa que està representant el valencianisme polític majoritari de Compromís és que va assolir els seus millors resultats en 2015, amb un programa polític que proposava l’autodeterminació nacional, el concert econòmic o la immersió lingüística, per esmentar només un parell de punts de clar contingut sobiranista, i, des d’aleshores, no ha fet sinó esborrar el contingut valencianista de la seua proposta —en 2023, per exemple, ni autodeterminació, ni concert, ni immersió i, en les eleccions espanyoles, ni tan sols programa electoral propi—, i, al mateix temps, perdre i més perdre suports electorals. Òbviament, no es tracta d’una explicació unívoca: en són molts —i, de fet, molt més importants— els factors alternatius que expliquen molt millor els resultats de Compromís que no aquest eix. Tanmateix, aquest eix també els explica. I, sobretot, desmenteix el quasi dogma de fe que manifesta de manera apassionada aquesta direcció de Compromís: que el valencianisme és un llast per a les opcions electorals de la formació. Tot un ventall de paradoxes, doncs. Per exemple, que una proposta política considere el seu principal eix d’individualització i justificació en el mercat electoral, doncs, com a llast. Sí, però, sobretot, que el valencianisme polític propose molt menys valencianisme del que el poble valencià demana. Com anava això de la mà invisible?

Un dels punts crucials, així mateix, d’aquest context és que aquesta desvalencianització de Compromís es dona, a més a més, en un moment en què les esquerres nacionals a l’Estat espanyol es troben en un moment d’auge… llevat de l’esquerra nacional espanyola, és clar. En aquest sentit, la coalició Ara Repúbliques, que uneix ERC, EH Bildu i BNG, així com altres marques menys conegudes, va superar en vots en l’àmbit estatal la candidatura de Sumar i la de Podemos. És a dir, va ser la primera opció d’esquerres en el còmput estatal. El desastre que està patint ERC es veia compensat pels moments dolços de BNG i EH Bildu.

Àgueda Micó en el VIII Congrés Nacional del Bloc (ara Més-Compromís).

Compromís hauria tingut, doncs, una oportunitat d’or per a consolidar un espai valencià des del qual créixer més endavant. I, a més a més, ho hauria fet en un moment clau per dues qüestions: en primer lloc, ho hauria fet en un moment de gran agitació en l’eix nacional —més encara del que és habitual a Espanya, on és quasi l’únic tema de debat—, per la qual cosa aquests suports s’haurien solidificat; en segon lloc, així mateix, ho hauria fet sense haver-se d’arriscar a posar en perill la seua representació institucional en cap moment. Si la màxima revolucionària diu que cal anar un pas per davant del poble, però només un, no siga cosa que no et seguisca, en aquest cicle electoral Compromís, tanmateix, ha anat més d’un pas per darrere del poble, fins al punt que molts han optat per anar per altres camins i no seguir-los. Una pregunta, per tant, és si encara tenim oberta la finestra d’oportunitat perquè, per fi, arribe l’hora de l’esquerra nacional al País Valencià. En 2015 vàrem tindre un miratge ben bonic, en aquest sentit, però sembla que va ser massa fugaç i massa vaporós i que, així mateix i quasi una dècada més tard, s’ha esvaït quasi del tot. Ara bé, una altra pregunta —i molt més important i clau, de fet— és si volem agafar-la. I que aquesta pregunta no tinga una resposta clara, ara com ara, és un dels fracassos més grans del valencianisme polític contemporani. I no en són pocs, precisament.

Ricard Chulià Peris, filòleg i màster en Anàlisi Política.

 

Revista número 504, pàgs. 42-45. Juliol 2024.