La revista degana en valencià

L’Estellés més íntim de Pau Alabajos

«En temps de cançons efímeres i píndoles musicals, paga la pena escoltar els vora cinc minuts de “Sonata d’Isabel”»

Alabajos continua la seua producció musical ferma i sincera. Un esforç constant que l’ha situat entre els grans de la Cançó actual, amb un seguit de discos que ens ajuden a entendre la música valenciana dels darrers quinze anys i bona part del que ha passat al nostre país durant eixe temps. Ara torna a la palestra amb el disc Ciutat a cau d’orella (Bureo Músiques), dotze poemes d’Estellés que han marcat l’aprenentatge poètic, musical i, per què no, vital, del cantautor de Torrent. Conversem amb Pau Alabajos en dies frenètics, just abans de la presentació del disc al Teatre Micalet de València.

–Dins de la immensitat creativa de Vicent Andrés Estellés, què ha motivat aquesta tria de poemes?

Són dotze poemes que, d’una manera o d’una altra, m’han marcat en la meua trajectòria artística. És a dir, són poemes que des de ben jove he anat llegint i m’han influït en la forma d’escriure i pense que tenen una força poètica molt gran. Evidentment, se n’han quedat fora molts i alguns dels que he triat ja havien estat enregistrats per altra gent com «Coral romput» per Ovidi Montllor; «Els amants», recitat per Ovidi o cantat per Bertomeu… Al remat, el que volíem era fer la nostra lectura pròpia i sobretot fer un disc conceptual, que poguera ser un espectacle en el qual hi haguera molt de diàleg entre poesia i música. Per això és el meu Estellés íntim, o el que més m’ha tocat el cor.

–Parlem del procés de gravació. T’has envoltat d’alguns dels teus músics de confiança, també de nous, però els teus seguidors notaran la signatura en la producció de Santos&Fluren.

Ha sigut un treball en el qual hem posat molt poquetes mans. Jo he portat a l’estudi les cançons amb la guitarra, enregistrades amb la gravadora, i les hem treballades des de zero, des de l’esquelet que hem lliurat als productors artístics, Santos i Fluren. Tots dos treballen com un tàndem: Santos s’ocupa més aviat de l’estructura de la cançó i de la part més rítmica, i Fluren té un poquet més de fantasia, d’arranjaments, és qui posa els pianos i les guitarres. Després he comptat amb Laura Navarro, com sempre, al violí i en alguns arranjaments de corda, dels més bonics del disc. També Adriana Sena, que ha tocat el violoncel com en altres treballs i que s’ha afegit a la formació de directes. Hem comptat amb La Lira Ampostina, que és una banda simfònica d’Amposta. Ha tocat el tema «Coral romput», per al qual el músic de Tarragona Roger Conesa va fer un arranjament preciós, que hi donava un poquet eixe aire de música popular. Com que Estellés parlava molt sobre la terra i les tradicions hem buscat lligar-ho amb eixa sonoritat.

–En el panorama musical valencià vivim un moment de saturació estellesiana? O el que cal és buscar noves musicacions?

No crec que hi haja saturació de cançons. Estellés era tan prolífic que hi ha moltíssima literatura seua que encara no s’ha treballat, que no s’ha musicat, que no s’ha convertit en cançó. A més a més, com que era un poeta tan metòdic en la mètrica això fa que es puguen fer moltíssimes lectures i relectures d’Estellés. El que sí que és veritat, des del meu punt de vista, és que l’objectiu que teníem era portar Estellés al dia d’avui, fer-lo vigent i actual, i per això el llenguatge que hem utilitzat s’allunya una miqueta del classicisme i intenta ubicar-se en sons més moderns, més actuals i avantguardistes. Per això vam comptar amb Santos i Fluren que vénen d’un tipus de produccions més indies després de treballar amb Izal, Love of Lesbian, Sidonie, Supersubmarina… En definitiva, amb grups més urbans i més tenint en compte que aquest disc es diu Ciutat a cau d’orella.

–Del nom del disc voldríem parlar. Per què Ciutat a cau d’orella i no, per exemple, l’Estellés lligat a l’Horta, als pobles?

Hem triat aquest títol perquè hi ha uns homenatges implícits a la ciutat de València, però també a qualsevol altra ciutat que puga haver viscut un amor com el del poema «Els amants», per exemple. I, a més a més, perquè és el títol del primer llibre escrit en valencià per Vicent Andrés Estéllés, la qual cosa ens servia de punt d’inici i de tria simbòlica d’eixa decisió personal de començar a escriure en valencià en una època duríssima de repressió i de censura. Per què no hem escollit l’Horta? Els poemes que ell escriu en eixe temps, d’on hem triat els textos, és just quan Estellés és periodista en Las Provincias i està vivint la ciutat molt a prop. Ha abandonat el Burjassot de la seua joventut i se’n va al carrer de Misser Mascó 17 de València a viure i a fer una crònica de la ciutat de la dictadura, de la postguerra, que és terrible, però intenta sempre trobar una mirada d’esperança. Estellés buscava la bellesa en un ambient que és molt dur i que s’assembla al que està passant ara, després de la Llei Mordassa, amb alguns drets civils que estem perdent a la carrera. Per exemple, en el tema dels rapers que han sigut processats.

 

(annex) El disc. Vicent X. Contrí

Ciutat a cau d’orella ha estat enregistrat als estudis Blind Records de Barcelona i masteritzat als estudis Kadifornia Mastering, d’El Puerto de Santa María. Els poemes de Vicent Andrés Estellés musicats són «Crònica especial», «Els amants», «D’un any» (Llibre de meravelles), «Sonata d’Isabel» (Sonata d’Isabel), «També», «Testament mural», «Memòria tristíssima», «Postal», «Show», «Saló», «Coral romput» i «Cançó de bressol». El treball es completa amb un acurat treball gràfic i conceptual en tots els camps de la comunicació (disseny del disc de Raquel Escrivà, maquetació de David Vila, web de Laia Marqués i fotografia de Xepo WS). Modestament, crec que Ciutat a cau d’orella acull un tema que destaca, i molt: en temps de cançons efímeres, teasers promocionals i píndoles musicals, paga la pena escoltar els vora cinc minuts de «Sonata d’Isabel».

 

Fotografia: Xepo WS

Inscriu-te al nostre butlletí

Top