Tens 0 productes a la teua cistella
La cantautora d’Elx fa un pas cap a la música d’arrel valenciana amb un EP que converteix les receptes tradicionals en espills de la memòria, mentre el seu primer senzill, ‘Coca de llanda’, mostra les llums i les ombres d’aquesta transició sonora.
Un canvi de pell entre la cançó d’autor i l’arrel
La trajectòria d’Esther Quiles ha transitat habitualment per les coordenades de l’indie-pop d’autor, des de treballs com ‘En les ales del teu nom’ (2021) o ‘Caminos del viento’ (2023) fins a senzills més recents com ‘Remeier’ o ‘Núvol’. Tanmateix, el llançament del seu nou projecte, ‘Al Fogaril’, marca un punt d’inflexió conscient en la seua discografia: per primera vegada, la compositora il·licitana abandona la seua pròpia escriptura per a posar veu i música als versos d’una altra autora, la poeta de Novelda Victòria Cremades.
Aquesta eixida de la zona de confort s’articula entorn d’una idea evocadora: utilitzar el patrimoni gastronòmic valencià no com un mer recurs folklòric, sinó com un vehicle per a recórrer les diferents etapes de la vida. Des de la infància fins a la vellesa, el projecte construeix un relat intergeneracional on els sabors, les olors i les paraules de la cuina domèstica funcionen com a portes d’accés a la memòria col·lectiva.
L’arquitectura conceptual d’un fogaril compartit
Composat per cinc cançons que abasten des de la infància fins a la comunitat (‘Coca de llanda’, ‘Romer, pebrella i sal’, ‘L’ama de l’hort’, ‘A glops menuts’ i ‘La flor del safrà’), ‘Al Fogaril’ planteja una proposta poètica d’una innegable riquesa argumental. La premissa teòrica d’Esther Quiles i Victòria Cremades busca que cada poema dicti el seu propi codi sonor, obrint la paleta habitual de la cantautora a arranjaments que abracen el swing, la música tradicional i la cançó d’autor acústica.
Per a donar forma a aquesta atmosfera de cuina i calidesa, la producció s’envolta d’un equip de músics lligats a l’escena autòctona. Els arranjaments de Ximo Caffarena, les guitarres de Gabriel Antunez, la presència del llaüt de Tòbal Rentero i el ritme de les postisses d’Alba Alberola —amb la mescla de Denis Boidi— atorguen al conjunt una textura orgànica que busca distanciar-se de l’artifici digital per a reivindicar el valor del que és pròxim i artesanal.
‘Coca de llanda’
És precisament en el primer avançament del disc, ‘Coca de llanda’, on millor s’aprecien les intencions i, alhora, els diàlegs interns d’aquesta nova etapa. La cançó s’obri amb una introducció instrumental impecable: el timbre càlid del llaüt de Tòbal Rentero i el repic tradicional de les postisses d’Alba Alberola aconsegueixen transportar d’immediat l’oient a eixe espai de forn domèstic, infància i memòria que descriuen els versos de Cremades.
No obstant això, a mesura que el tema evoluciona cap al seu nucli vocal, la proposta troba certa tibiesa. On el concepte teòric promet una profunda deconstrucció de l’arrel, la cançó acaba resolent-se mitjançant una línia melòdica i un tornada excessivament previsibles. La lletra i la línia de veu s’acomoden en una estructura pop simplificada que contrasta amb la densitat de l’argumentari poètic. Eixa distància entre la grandesa de l’embalatge conceptual i una melodia principal que es queda a mig gas fa que el tema perda part de l’impuls que la seua rica producció instrumental havia aconseguit construir.
Un camí per a recòrrer
Més enllà dels matisos d’aquest primer senzill, es veurà com funciona en els formats de concert íntims i de proximitat —on les cançons dialogaran directament amb la lectura dels poemes i la narració de les històries que les van inspirar—. Caldrà comprovar com s’articulen la resta de les peces de l’EP per a confirmar si el diàleg entre la poesia de Cremades i la cançó d’autor d’Elx aconsegueix trobar l’equilibri perfecte entre la profunditat del concepte i la força de la melodia.
