Tens 0 productes a la teua cistella
Quan l’altre dia em demanaven quin havia estat el millor regal que m’havien fet al llarg dels vora trenta anys de vida que carregue, la disjuntiva va girar en torn a uns quants presents, materials o immaterials, que han determinat experiències posteriors senzilles i inesborrables. El vaixell pirata de Playmobil, la trompeta dels meus pares, el llaüt dels tios, el cor de la meua companya o el naixement del meu fillol Sergi constituïxen els primers records davant aquesta pregunta compromesa, la imminència de la qual fa que condemne injustament a un prematur oblit tota la resta d’obsequis rebuts.
L’avinentesa d’aquest article doncs, em condueix a concretar un dels regals directament relacionats amb la literalitat del títol. Especialment sensible a les lletres, tots els llibres que m’han ofrenat han estat ben rebuts i amorosidament llegits. Entregat sense remei a la llengua, cultura i geografia pròpies, puc fixar la data de naixement d’aquest deler des de fa dèsset o dihuit anys. Alfons Garcia -castellut, carismàtic, esquerrà, honest i moro groc- em va portar huit volums menuts amb les 36 Rondalles Valencianes d’Enric Valor publicades per Edicions del Bullent. La contextualització d’aquell obsequi fou adient: una gaspatxada amb els amics a Onil o Castalla, ja ben iniciada la primavera d’hivern. Tal vegada aquell instint paternal que Alfons sempre m’ha professat -que li agraïsc i retorne de tot cor-, el va fer entreveure que d’aquell xiquet sensible i enyoradís se’n podria traure trellat, si no literari, almenys personal.
He de reconéixer que aquell univers tan figurat, alhora que proper, va suposar tota una revelació sense precedents. Les xicotetes històries s’esdevenien en mig d’escenaris coneguts, mentalment fixats amb exactitud. Aquells contes alliçonadors, procedents de la transmissió oral més autòctona, estaven narrats sota paraules i locucions familiars del parlar de la Foia que emocionalment em lligaven al meu iaio – ja finat-, de qui recordava l’herència dels vocables i expressions, la saviesa popular en torn a la naturalesa, el camp, l’oratge i la condició humana. Les rondalles foren llegides i rellegides en moltíssimes ocasions, bandejant irresponsablement els deures de l’escola, durant els estius a Irlanda o esperant a l’hora de la classe de tenis. Tot allò amb una única conseqüència: amerar-me d’estima pel País així com combatre l’enyor per la meua terra promesa, molt pròximament ubicada a la del senyor Valor.
A mesura que em feia gran, em vaig empassar amb fruïció la Trilogia de Cassana, L’ambició d’Aleix, La idea de l’emigrant i altres narracions amb el mateix resultat: la coincidència anímica i l’aprofundiment d’una consciència nacional encara molt proscrita. Com no vaig tenir el privilegi de tractar amb Enric Valor directament, ni en sóc cap erudit per a fer cap anàlisi acadèmic seriós de la seua obra, la meua perspectiva només està contemplada des del pur punt de vista de la suggestió subjectiva.
En efecte els paral·lelismes personals -no així els literaris- sempre m’han identificat amb ell. L’exili de la terra estimada i la passió pels retorns a la mateixa; la cosmovisió inherent a una comarca i l’oïda permeable a les contarelles, sentències i refranys; l’amor idíl·lic pel país dels valencians, les muntanyes, els masos, les plantes, els núvols i la neu; la condició petit burgesa gens aliena i prou humanista vers tots els afers socials; el patriotisme de les lletres que festegem tots els 22 d’agost a l’alba, en honor seu, passejant per la Serra de Castalla.
Amb tota aquesta oda humil i merescuda només vull posar el meu xicotet gra de sorra i enaltir les virtuts personals i literàries d’aquest homenot. En l’homenatge que tots els anys li retem a Valor, a l’Alt de Guisop, pel seu aniversari, algú va dir que una vegada passats els anys d’ignomínia havíem entrat en el temps de les urgències. En efecte un govern teòricament procliu i un conseller de cultura com el senyor Marzà no poden defugir la responsabilitat i obligació de dignificar encara més la figura del mestre de Castalla. La realització de la Casa-Museu, la recuperació del Mas de Planisses o la divulgació intensiva de la seua obra són deures que també ens pertoquen a tots aquells que tenim un compromís personal amb les nostres lletres, amb les nostres terres i amb l’ànima col·lectiva d’aquells que les habiten.
