La revista degana en valencià

Estima

 

Em contava un conegut fa uns dies, com el tenia de sorprès, el fet que una amiga seua passava els dies, des de –fa no sap quants mesos– acompanyant (els darrers dies en aquest món) i atenent a sa mare quasi permanentment , la qual patia una malaltia incurable. «Admire la seua enteresa davant d’una malaltia mortal  i comprove una vegada més que el seu cor podria allotjar l’univers sencer. Enmig d’una tristesa profunda, em sent tremendament afortunat» És el que va dir referint-se a la seua  amiga.

Estem davant d’un exemple modèlic perquè la persona que cuidava de sa mare, no és que dóna un poc ella; és que es donava ella mateixa a la persona estimada. Era una estima sense mesura i un referent de que podem fer pels altres, encara que no tinguem un lligam tan fort com el de mare i filla (o fill)

Aquestes situacions esdevén i més del que podríem pensar. La gent no ho veiem açò, perquè esdevé en un àmbit íntim i molt particular i per a la televisió no és notícia, I hauria de ser-ho. Perquè dissortadament, situacions com aquesta s’hi donen molt poc.

El personal porta els seus majors –si pot– a una residència, i quasi se n’oblida d’aquell ésser que tant féu per ella –o per ell– en el seu dia. Així podré viatjar, anar a sopar els caps de setmana sense preocupacions i tots contents.

No, tots contents no. Hi ha una persona que s’ha quedat aïllada de sa casa, de la gent ha que estimat sempre i ara, es troba envoltada de gent desconeguda. Amb uns horaris i uns menjars que li són estranys. I el que és pitjor del tot; es troba sola. Abandonada pels seus, (o almenys eixa és la sensació que ella percep, i que de fet ocorre  en alguns casos, però no podem generalitzar) tractant de trobar el seu lloc en aquell indret, i que a més, hi siga admesa i reconeguda la seua presència, per la resta de residents.

Cal reconèixer, que aquest sistema resol situacions molt complicades i de difícil resolució. En aquests casos està més que justificada, inclús hi ha residents que hi són per pròpia voluntat. Però tots coneguem casos que podem tindre el iaio, o la tieta, a casa, i tranquil·lament s’agafa a la persona en qüestió i la ingressen en un centre d’aquestos per  llevar-se de damunt… Diguem-ne la «incomoditat»

És cert que u pot fer el que li semble més convenient, ho erre, ho encerte. Però és ací on invoquem actituds com la que hem referit al principi. És a dir, si podem acompanyar, atendre, animar, fer-li companyia d’aquella que naix de ben endins, puix fer-ho, això de vegades guareix molt al malalt.

Reprendre antics costums que anem deixant de practicar, potser ens faria molt de bé. Tornaríem a sentir l’afecte i el caliu dels nostres. Això s’encomana i creix. No ho rebutgem, estem mancats d’afecte de relacions fraternes i de tot allò que –en part– ens faça feliços. Potser ací tenim una alternativa que, tot i l’esforç que suposa, ens dóna una oportunitat

Ah, i penseu  un poquet, que us agradaria que feren amb vosaltres vingut el moment.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top