Estimades amigues, escriptores en el segle XXI

12/02/2020

Ara torne de segar

i ja estan fetes les garbes,

jo voldria descansar

però encara em queda el batre.

Eva Dénia[1]

 

Segur que esteu d’acord amb mi que si hem d’explicar per què escrivim és millor no elaborar teories sinó usar les paraules de Montserrat Roig, «escriure és anar fent i un privilegi i un plaer, i si voleu revenja. Oh miracle!».[2] I mirant com hem arribat ací, el miracle és quasi una opció forçada. Perquè, tot i que les dones hem escrit des de sempre –coneixeu Enheduana, la poeta acàdia?– i que la nòmina d’autores en la literatura catalana[3] és ben sucosa i consistent, els obstacles ens han acompanyat des del principi. I en això estem, encara.

Som les fulles noves alimentades per la saba vella, com ens ensenyà Maria Mercè Marçal, però tenim problemes amb la terra on hem d’arrelar. Perquè les estructures patriarcals endinsades en la cultura teixeixen la «bretxa simbòlica» amb què ens embolcallem. En canvi, en parlem poc perquè sembla que, de desigualtat, no se’n pot parlar allà on flueix la inspiració, el ritme, la metàfora, la reflexió mordaç o la veu narrativa. Però nosaltres sabem com hem de batallar cada dia per clavillar les quotes masculines, de presència contundent i ferri immobilisme, en el món de les lletres: creació, edició, continuïtat, promoció i crítica. I celebracions!

S’imposa conéixer i reconéixer les «mares literàries» i llegir-les o rellegir-les, però ha d’haver-hi edicions al nostre abast, com la col·lecció «Les nostres clàssiques» d’Edicions La Sal, allà pels anys huitanta: Villena, Monserdà, Vernet, Requesens… S’imposa l’estadística per distingir la realitat del prejudici i del miratge. S’imposa la política cultural amb visió de gènere, la que està escrita en la Llei d’Igualtat i els Pactes contra la Violència de Gènere, perquè la invisibilització és violència estructural. S’imposa la vindicació, repetir amb Amelia Valcárcel que el que volem les escriptores és la meitat de tot.

Estimades amigues: s’imposa canviar el paradigma i la visió sobre les nostres obres, que és general i no específica, que és diversa i múltiple. Maria Àngels Cabré, escriptora, crítica literària i directora de l’Observatori Cultural de Gènere,[4] fa temps que ens avisà que els hòmens no lligen autores, «mentre nosaltres llegim escriptors i escriptores, demostrant que no som súbdites obedients del patriarcat, com ells, i clarament que som millor lectores».

És temps d’estellar la quota masculina en la cultura, l’única que existeix, en la publicació de llibres, en la difusió de l’obra, en l’ocupació d’espais d’influència, en les taules redones, en la crítica literària o en les institucions. Una quota de publicació en masculí per a tot l’Estat espanyol, que segons Laura Freixas s’apodera d’un 75-80 % dels llibres publicats; una quota de presència pública en la premsa del 90 % de l’espai dedicat a la promoció d’obres d’autoria masculina. És la quota d’un 68 % d’escriptors associats a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).[5] És la quota que en els currículums escolars[6] s’expandeix fins a una presència masculina del 92,4 % en els continguts de l’Educació Secundària Obligatòria. Sense quasi espai per a les dones i els seus sabers. I es converteix en una presència d’un 96 %[7] d’autors per a l’assignatura de valencià.

En 2018, Verònica Cantó, secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, va fer un repàs a díhuit premis literaris de l’àmbit valencià atorgats del 2000 al 2017: en el repartiment, 126 hòmens havien obtingut algun premi, un 83% de quota masculina; en literatura infantil 71 % d’autors; en poesia un 82 %: en teatre un 96 % i en assaig un 92 %. I per citar un altre exemple, en el 3r Informe de l’Observatori Cultural del Gènere, amb la col·laboració de l’AELC i de la Institució de Lletres Catalanes (període del 2000 al 2014) trobem les xifres del sostre de vidre, de la quota masculina: un 82 % per al Premi de Narrativa Blai Bellver; un 77 % per al Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians; un 80 % per al Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia; un 85 % per al Premi de Poesia Maria-Mercè Marçal, el Premi Andròmina de Narrativa i per al Premi de Narrativa Joanot Martorell de Gandia. I ho completa amb una última dada: un 91 % de quota masculina per al Premi Documenta, que premia obra inèdita de menors de 35 anys. Però encara ens queda el batre!

Amb la consulta de catàlegs editorials tampoc descobrim un panorama molt més igualitari. Montserrat Lunati oferia en l’any 2000 dades de les editorials més importants que editen en català: Quaderns Crema, un 90 % d’autors; Edicions 62 o Empúries un 85 % d’autors; Selecta un 90 % d’autors; Columna un 86 % d’autors. Per completar, algunes mostres del 2019: Sembra Llibres, un 78 % d’autors; Bromera Poesia un 83 % d’autors. I per contrastar, Vincle Editorial amb només un 25 % d’autoria en masculí, una excepció que confirma la regla?

Amb els reconeixements tampoc aconseguim el que ens mereixem. Les celebracions de l’AVL, que en seran set l’any 2020, només han celebrat dues Escriptores de l’Any. I la celebració de sor Isabel de Villena va ser ben escassa i poc popular si la comparem amb la de sant Vicent. Cosa dels miracles? I pel que toca a premis i premiades, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que concedeix des de l’any 1969 Òmnium Cultural, aconsegueix un 90 % d’autors premiats, com el Premi Cervantes. I el Premi de les Lletres Valencianes, atorgat des de 1982, se’l queden els hòmens en un 92 %.

S’imposa combatre la visió patriarcal present en la història de la literatura catalana que, segons Marta Pessarrodona, conta una història de pares a fills. Aquella visió que li retirà en 1898 el premi a Caterina Albert per La infanticida, però segueix sense editar ni representar l’obra en un teatre, perquè l’estigma continua intacte. La visió patriarcal que provocà que Narcís Oller es negara a llegir Dolors Monserdà, tot i que se’n penedí. La mateixa visió que deixa que l’obra d’autores com Carme Karr seguisquen sent desconegudes. Aquella que obliga a Carme Riera a doldre’s perquè a les presentacions de les seues novel·les continuen anant majoritàriament dones. I que irrita Isabel-Clara Simó: «Els meus llibres, la majoria de vegades, han estat rebuts com un producte només per a dones, i jo tractada amb condescendència». Elles en els marges de la literatura en majúscula, quasi desaparegudes. Com en les antologies,[8] amb dades contundents d’entre un 92 % a un 100 % d’ocupació masculina del territori literari.

Vos imagine interessades a reclamar que abandonen el purgatori acadèmic les obres de les nostres mares literàries, Duoda i el seu Liber manualis; Garsenda de Provença i les trobairitz; Hind i les poetes andalusines; el Planh anònim i la Reina de Mallorques; les versadores anònimes i la joglaressa Isabel de Sant Jordi; les cartes de les reines Violant de Bar, Maria de Luna o Maria de Castella, i les cartes entre mares i filles, les d’Hipòlita Roís de Liori i Estefania de Requesens. Interessades a conéixer el rastre perdut d’aquella Isabel de Villamartín que el 1859 guanya els Jocs Florals amb un poema dedicat a la seua avantpassada, la mítica Clemència Isaura, mítica i amagada. Expectants amb les més de 453 escriptores valencianes, des de sor Isabel de Villena fins a l’actualitat, amb una continuïtat cronològica des del segle xi-xii fins al segle xx que vam llistar, amb Manola Roig, per a l’exposició «Nosaltres, les escriptores. Valencianes en el temps» per a la Fundació FULL.

Constatem les dificultats vençudes, la voluntat d’escriure, la força de la ploma, la invisibilitat del seu llegat, el menyspreu a les seues obres, el fàcil oblit i l’adjudicació d’un paper secundari en la cultura. Però també la força de la seua determinació, la bellesa de les seues paraules, la sororitat de les seues relacions, l’amistat i el suport, el reconeixement de l’amiga, a la companya, a la mestra, la modernitat de les propostes, el trencament de models i tradicions, l’originalitat en la forma i l’establiment d’un camí. Entre Beatriu Civera i Maria Ibars, entre Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, entre Sofia Salvador i Maria Ibars, entre Carmelina Sánchez-Cutillas i sor Isabel de Villena, entre Maria Mercè Marçal i sor Isabel de Villena, entre Carme Riera i Montserrat Roig, entre Caterina Albert i Carme Karr, entre Dolors Monserdà i Josepa Massanés, entre Anna Murià i Mercè Rodoreda, entre Salvà i Emília Sureda. I els silencis de Simona Gay, Anna Maria Saavedra o Maria Beneyto.

Ja hem arribat al 2000, el futur imaginat per la Salvà; totes no som donzelles: som vídues i casades, divorciades i fadrines, heterosexuals, bisexuals, lesbianes i de sexe fluït. Hem seguit el rastre del seu poema, enverinades de paraules, com el cactus de la mallorquina «rèptil monstruós de pell clapada», llançades a una paret seca però aferrissades «damunt les pedres dures, / furgant per les llivanyes i juntures». Hem vingut a quedar-nos-hi, perquè, com diu Maria Àngels Cabré, la proposta per al segle xxi passa «per la inclusió definitiva de la dona en la cultura, en la literatura i la construcció d’un món plenament compartit».

[1]Sis Veus, Les dones i els dies, «Cançó de batre».

[2]Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida.

[3]http://www.fundaciocarulla.cat/ca/nadala/cataleg/2005

[4]http://observatoricultural.blogspot.com/

[5]Segons dades de la memòria de l’AELC de 2013.

[6]Segons la recerca d’Ana López-Navajas, Les dones en els continguts de l’Educació Secundària Obligatòria, solament el 7,6 % dels referents culturals i científics que apareixen en els llibres de text de l’ESO són dones. En el cas de la presència de les dones en història de la literatura, cau per a l’assignatura de valencià al 4 % de mitjana.

[8]Mireia Munmany Muntal, Gestió del patrimoni literari català femení, «Les dones al cànon», volum II. https://www.espaisescrits.cat/storage/2018-08-21-14-30-42-file.pdf. Borràs, V. (2002): Les veus del temps. Antologia dels millors textos de la nostra literatura, Alzira: Bromera (100 % escriptors segle XX). Castellanos, J. (1973): Guia de literatura catalana contemporània. Barcelona: Edicions 62 (96 % escriptors). Cònsul, I. (ed.) (2009): Vint-i-nou contes. Antologia de narrativa catalana contemporània. Barcelona: Editorial Diputació de Barcelona (97 % escriptors). Abrams, S. (curador) (2002): T’estimo. Més de cent poemes d’amor i de desig. Vic: Eumo Editorial (99 % escriptors). Castellet, J. & Molas, J. (1979): Antologia general de la poesia catalana. Barcelona: Edicions 62 (100 % escriptors als segles XIX i XX). Triadú, J. (2003): 100 poesies catalanes que cal conèixer. De Verdaguer a M. Mercè Marçal. Barcelona: Pòrtic (92 % escriptors s. XXI). Castellet, J. & Molas, J. (2005): Vuit segles de poesia catalana. Barcelona: Edicions 62 (95,5 % escriptors).

 

Article publicat al quadern Escriptores Valencianes al número 453 de novembre