Tens 0 productes a la teua cistella
Leaving Las Vegas (1995) és una d’eixes pel·lícules que una vegada vista no pots esperar sentir-te bé. No té voluntat de redempció ni hi ha cap missatge esperançador. El film t’agafa t’arrossega a l’abisme. Com si et volguera dir: “Així estan les coses, així de destruïdes poden arribar a estar les persones”
Dirigida per Mike Higgis i basada en la novel·la homònima de John O’brien (el que se suïcidaria dues setmanes abans d’estrenar la cinta) el film és un descens als inferns i l’autodestrucció d’un home.
Ben Sanderson, interpretat per un immens Nicolas Cage, és un guionista alcohòlic que ha perdut la seua familia i decideix anar a Las Vegas a beure fins morir. I allà coneix a Sera (Elisabeth Sue), una jove prostituta atrapada en el seu infern.La relació amorosa que naix entre els dos no és de pel·lícula. És un amor descurat, contradictori i ferit de mort. Un amor que no busca sanar, sinó acompanyar. Un amor que busca una estranya compassió mútua. Ell beu perquè vol morir i ella ho accepta. I eixa acceptació és el que fa que siga totalment commovedor.
Cage, fa una de les seues interpretacions més humanes i colpidores. La seua mirada té una tristesa antiga, com si el dolor li haguera calat fins els ossos. Shue, delicada però ferma, trenca per complet amb qualsevol tòpic de “dona salvadora”. És una dona plena de contradiccions, que ha aprés a sobreviure amb un somriure apagat i una dignitat colpejada.
La direcció de Figgis és íntima, quasi documental. Moltes escenes pareixen robades, com si estiguérem espiant una realitat que fa mal observar. La música, composta pel mateix director i amb aportacions de jazz melancòlic, reforça eixe to de tristesa suau, de nit que mai s’acaba del tot. I Las Vegas, lluminosa i vulgar, es converteix en un decorat perfecte per a una història d’autodestrucció.
Per la seua naturalesa, la majoria de les històries d’amor són implacablement optimistes. Un to optimista i un final feliç són quasi obligatoris. Per això és inusual que un romanç s’endinse tant en els regnes foscos de la psique humana com Leaving Las Vegas. Aquesta pel·lícula és un examen tant del poder com de la impotència de l’amor. Aquesta emoció no és, com alguns volen fer-nos creure, una cura màgica per a eliminar els problemes i tribulacions de la vida. Tampoc no és una porta incondicional cap a la salvació.
Poques vegades una pel·lícula crea emocions tan conflictives en l’espectador. Leaving Las Vegas no té tabús. No moralitza sobre els seus personatges. Mike Figgis va rodar un estudi increïble de personatges duals i sobre la condició humana. Com una poema de Leopoldo María Panero on cada vers busca nous alts i baixos, Leaving Las Vegas atrau la seua audiència per un camí poc transitat l’abast del qual només pot apreciar-se plenament en el silenci de les conseqüències.
El film és una oda a l’autodestrucció. Sobre l’amor que pot existir fins i tot quan no hi ha futur. I, en el fons, sobre la necessitat que tenim les persones d’agafar la mà d’algú, encara que siga en l’últim moment.
