Estiueig a Cadaqués

Cadaqués, editat en 1947, és el títol del primer llibre de Josep Pla publicat en català després de la Guerra Civil. En ell, l’escriptor empordanés escriu que aquesta vila «És una península que té com a característica essencial la d’ésser difícilment assequible per terra. L’única porta de sortida de Cadaqués fou, doncs, la mar. Per la mar li arriba tot: les penes i les glòries, els planys i la bona vida». En llegir aquestes paraules, sobretot les finals, sembla que la pel·lícula Casa en flames del director Dani de la Orden (Barcelona, 1989) s’haja inspirat, en part, en aquesta descripció de Pla.

Casa en flames està centrada en el cap de setmana que una família benestant barcelonina passa a la seua casa de Cadaqués, amb la intenció de vendre-la. «Les glòries i la bona vida», que assevera Pla, estan presents en l’elegant i luxosa casa aïllada en un promontori amb vistes espectaculars a la mar, a l’alt nivell de vida, al vaixell familiar, a la delectació d’un cava exclusiu i al car pis de l’Eixample. Tot remet a la vida regalada i privilegiada de la família burgesa: el pare (Alberto Sanjuán) és notari i té per parella una jove psicòloga, la mare (Emma Vilarasau) no ha treballat mai per tal de dedicar-se a la maternitat, el fill (Enric Auquer) és un malcriat que es dedica a perdre el temps amb maquetes musicals, i la filla (Maria Rodríguez Soto) no és feliç ni amb el marit ni amb els fills i es busca un amant per no avorrir-se. Les parelles respectives del pare i dels fills a penes pinten fava en la família; els toca adoptar un paper secundari, no desitjat, irrellevant, sense cap poder de decisió. Problemes de gent rica, que en diu el director Dani de la Orden.

Tanmateix, «les penes i els planys» esmentats per Josep Pla al seu llibre prompte suren a la superfície familiar i mostren les misèries, les mentides i els enganys en què viuen els membres d’aquesta família en plena descomposició. Dani de la Orden –director de pel·lícules corals com Barcelona, nit d’estiu (2013) i Barcelona, nit d’hivern ((2015)– ha ordit un guió ben travat, amb diàlegs consistents, escrit a quatre mans amb Eduard Solà. el seu amic des de l’època de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), que ens porta en aquesta tragicomèdia a territoris plens de rancúnies, retrets, gelosies i egoismes. Com diu Dani de la Orden: «Aquesta no deixa de ser una pel·lícula sobre el costat més fosc de les famílies. D’allò que callen, d’allò que no som capaços de dir i de la part menys tendra i més egoista que tenim tots amb la gent que més estimem. És una pel·lícula d’estimar-se, però de fer-ho malament i de les dinàmiques tòxiques d’una família».

Casa en flames, després del primer mes d’estrena, ja és la segona pel·lícula més vista en català de la dècada, només superada per Alcarràs (2022) de Carla Simon. I amb superior èxit comercial als llargmetratges més reeixits del cinema català com ara Pa negre, Incerta glòria o Estiu 1993. Mentrestant, els espectador valencians ens hem de conformar a veure-la en versió original subtitulada (VOSE), com si fos una pel·lícula estrangera. És que parlem una altra llengua? O tal vegada els distribuïdors i els exhibidors valencians tenen més por que vergonya?

Revista número 505, pàg. 54. Setembre 2024.