Estius eterns al Mediterrani: com preparar‑nos?

Eric Gielen, Universitat Politècnica de València

Durant generacions, el Mediterrani ha viscut al ritme d’estacions recognoscibles: hiverns i primaveres suaus, tardors temperades i estius intensos. No obstant això, les projeccions climàtiques apunten que aquest equilibri s’està trencant. En ciutats com València, les onades de calor es multipliquen, duren més i arriben a valors extrems.

Allò que abans era una anomalia estival s’està convertint en un nou estat climàtic permanent, acompanyat, a més, d’episodis puntuals de pluges intenses que incrementen el risc d’inundacions. La pregunta ja no és si els estius seran més llargs, sinó com ens preparem per a conviure amb una calor extrema cada vegada més prolongada.

Onada de calor permanent

Les onades de calor han augmentat quasi dos episodis per dècada des de 1979 i la seua duració mitjana ha passat de menys de deu dies a més de vint-i-cinc. És la conclusió d’una investigació realitzada a la Universitat Politècnica de València, entre l’Institut d’Enginyeria de l’Aigua i Medi Ambient (IIAMA) i el Departament d’Urbanisme, part del projecte europeu The HuT (The Human-Tech Nexus). Mostra un escenari preocupant: per a finals de segle, les onades de calor a València podrien durar diversos mesos, arribant fins a 182 dies sota l’escenari d’alt escalfament SSP370 i 319 dies sota el d’emissions extremes SSP585.

En aquest context, el concepte tradicional d’”onada de calor” perdria sentit. Estos valors suggerixen una transformació radical del cicle estacional; podríem estar davant d’una “temporada de calor” permanent.

A la ciutat, un risc silenciós però desigual

A conseqüència del canvi climàtic, l’efecte d’illa de calor urbana intensifica les temperatures en barris densament construïts, amb abundància d’asfalt i escassetat de vegetació. Les diferències són conegudes: caminar al juliol per zones sense ombra i molt artificialitzades pot semblar travessar una planxa encesa, mentre que el Jardí del Túria ofereix un oasi de frescor a pocs metres.

No obstant això, a la ciutat, aquestes diferències no afecten tota la població per igual. Una investigació recent demostra que la calor urbana és també un fenomen social.

Els barris més càlids solen coincidir amb aquells amb menor renda, major desocupació o poblacions envellides. A València, sectors com Benicalap, Patraix, Nou Moles o Russafa mostren temperatures superficials clarament superiors a zones amb renda més alta. El “codi postal”, com recorda l’epidemiòleg Julio Díaz, pesa més que el codi genètic quan parlem de vulnerabilitat tèrmica.

I és que les conseqüències del canvi climàtic es reflecteixen també en la salut. Només en 2025, Europa va registrar més de 24 000 morts relacionades amb la calor extrema; a Espanya, es van comptabilitzar més de 3 800 defuncions atribuïbles a les altes temperatures i, a la Comunitat Valenciana, 433.

Per què les nostres ciutats són com forns

L’arrel del problema està en com les hem construïdes. Els materials urbans més comuns (asfalt, formigó, cobertes fosques) absorbeixen i emmagatzemen calor durant el dia i l’alliberen lentament a la nit. Si a això afegim carrers estrets, ventilació deficient, trànsit intens i usos urbans que emeten calor, el resultat és un microclima molt més càlid que l’entorn rural. A més, aquest varia segons la morfologia urbana dins d’una mateixa ciutat.

A això se suma l’absència de vegetació, que proporcionava ombra i evapotranspiració, dos mecanismes naturals de refredament. La diferència entre un carrer sense arbres i un altre amb arbrat madur pot superar entre els 8 i els 10 °C en temperatura superficial. No obstant això, molts barris manquen d’eixe “aire condicionat natural”.

Claus per un Mediterrani habitable

Davant d’uns estius que s’allarguen, les respostes han de ser múltiples, integrades i adaptades al tipus de ciutat, a partir de dos enfocaments complementaris: adaptar allò que ja existeix i mitigar allò que construïm. A partir d’aquesta estratègia, la literatura científica i tècnica proposa una sèrie de criteris d’actuació per a ciutats més resilients davant la calor:

• Més vegetació, més ombra, més vida urbana. Les solucions basades en la natura (vegetació, cobertes verdes, corredors verd-blau) són la mesura més eficaç per a reduir la temperatura i millorar el confort. No es tracta només de plantar arbres, sinó de fer-ho estratègicament: en carrers de molt de trànsit de vianants, en patis escolars, en places dures i en itineraris crítics de mobilitat diària. En barris vulnerables, aquestes actuacions han de ser prioritàries: no sols refresquen, sinó que redueixen desigualtats i milloren la salut pública.
• Materials freds i disseny urbà climàtic. Cobertes fredes, paviments reflectants, façanes clares i sòls permeables poden reduir diversos graus la temperatura superficial.
• Refugis climàtics. A la ciutat consolidada, més que mitigar, hem d’adaptar i protegir qui més ho necessita. Els refugis climàtics (espais públics o equipaments amb ombra, aigua i climatització accessible) són essencials durant episodis extrems, especialment per a persones majors, infància i persones sense recursos.
• Rehabilitació tèrmica i justícia climàtica. No totes les vivendes estan preparades per a suportar estius perpetus, per la qual cosa s’han de rehabilitar edificis (aïllament, proteccions solars, ventilació natural) per a reduir la calor interior i la dependència de l’aire condicionat, que alimenta l’illa de calor. Les polítiques energètiques han de prioritzar les llars amb menor renda i garantir un accés just al confort tèrmic.
• Governança climàtica i sistemes d’alerta. Mapes de calor en temps real, sensors urbans, xarxes de cura veïnal i alertes primerenques permeten anticipar episodis crítics. La coordinació entre salut pública, urbanisme i serveis socials serà clau per a reduir la mortalitat i protegir la població més vulnerable.

Un futur calorós, però amb resiliència

El Mediterrani es dirigeix cap a estius més llargs, intensos i persistents. És moment d’actuar: tenim coneixement, tecnologia i experiència per a construir ciutats més fresques, més saludables i més justes.

El repte ja no és evitar que les temperatures pugen, perquè això ja és una realitat, sinó preparar-nos per a viure amb elles. Respondre a la calor extrema és, en última instància, una oportunitat per a redefinir el nostre model urbà i fer-lo més humà, més verd i més resilient.

Eric Gielen, Profesor Permanente Laboral en el Departamento de Urbanismo, Universitat Politècnica de València

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.