Entre la lluita i el bon govern: aprenentatges i estratègies compartides des d’Escòcia i Irlanda

 

  «Després de descartar una independència ’exprés’, l’SNP es va centrar a articular una acció de govern progressista com a forma d’atraure nous públics al projecte sobiranista»

«Sota la presidència de Gerry Adams, el SF va anar transitant de ser la veu política de l’IRA a esdevenir un partit polític modern i professionalitzat»

«ERC s’ha emmirallat considerablement en l’SNP, mentre que l’experiència irlandesa té una clara ressonància en el context basc»

 

Nicola Sturgeon en un acte a Glasgow.

L’any 2013, el govern de l’Scottish National Party (SNP, Partit Nacional Escocès) publicava el llibre blanc sobre la independència assegurant que, amb la plena sobirania, «podem fer que la gran riquesa i els recursos d’Escòcia es posin al servei de totes i tots els ciutadans del país». Els nacionalistes escocesos feien aquesta aposta des d’una còmoda majoria parlamentària, conreada després d’un mandat on l’acció de govern progressista acostà el seu projecte a nous sectors socials. Més recentment, a la veïna Irlanda, el sobiranisme progressista representat pel Sinn Féin (SF, ’Nosaltres Mateixos’) ha esdevingut per primer cop la força més votada tant al sud com al nord de l’illa –arribant a la Presidència d’Irlanda del Nord– i han deixat clar que advoquen per una «Irlanda unida on l’economia estigui al servei de les necessitats de la nostra gent, i no a l’inrevés». El triomf del SF a Belfast i a Dublín era impensable fa només 30 anys, enmig encara del llarg conflicte entre nacionalistes i unionistes.

En tots dos casos, la nítida definició progressista, l’aproximació instrumental a la sobirania –presentada com a mitjà, i no com a fi– i l’aposta pel diàleg i el gradualisme han convertit les esquerres nacionals d’aquests països en maquinàries electorals altament competitives. Com ho han fet? Quins són els límits d’aquestes estratègies? Quina ha sigut la seva influència sobre les esquerres nacionals de la península Ibèrica? Anem-ho a veure.

 

El Partit Nacional Escocès i el bon govern

Des de la seva fundació l’any 1934, el Partit Nacional Escocès està travessat pel debat estratègic entre els anomenats gradualistes i els fonamentalistes. Els primers són partidaris d’una aproximació pragmàtica i per etapes cap a la plena sobirania, mentre que els segons defensen la centralitat de la independència com a opció política. Alhora, durant una bona part de la seva història, els nacionalistes escocesos s’han vist atrapats ideològicament entre conservadors i laboristes, incapaços d’oferir un programa polític coherent. Malgrat alguns èxits puntuals, com ara la campanya It’s Scotland’s oil! (’És el petroli d’Escòcia!’) dels anys 70 –capitalitzant el descobriment de petroli al mar del Nord–, l’SNP ha sigut una força relativament irrellevant fins als anys 90 del segle passat.

En aquest sentit, l’arribada d’Alex Salmond al capdavant del partit l’any 1990 modernitzarà l’SNP i cimentarà les bases del nacionalisme escocès actual. En primer lloc, situarà el partit a l’espai nítidament socialdemòcrata després de diverses dècades d’indefinició ideològica. En segon lloc, advocarà per una estratègia gradualista basada, primer, a aconseguir un parlament autonòmic per a Escòcia; i després, a governar i enfortir les institucions d’autogovern fins a convèncer una majoria d’electors de la necessitat d’obtenir la plena sobirania. En aquesta línia, Escòcia aconseguirà l’autonomia l’any 1999, i l’SNP arribarà al poder per primera vegada –tot i en minoria– l’any 2007.

Després de descartar una independència exprés, l’SNP es va centrar a articular una acció de govern progressista com a forma d’atraure nous públics al projecte sobiranista. Entre d’altres mesures, l’executiu va aprovar l’abolició de les taxes universitàries o la gratuïtat de les receptes mèdiques. Aquest full de serveis va impulsar la popularitat del partit que, a mesura que creixia a les enquestes, agrupava una coalició d’electors més diversa i tradicionalment allunyada del sobiranisme. Conscient de la nova composició del seu electorat, Salmond va presentar-se a les eleccions de 2011 amb un lema que posava en valor la feina feta: Re-elect: a Scottish government working for Scotland (’Re-elecció: un govern escocès treballant per a Escòcia’). El resultat d’aquella campanya va donar a l’SNP la majoria absoluta i un mandat per a convocar un referèndum d’autodeterminació.

Les xifres del referèndum van sorprendre a tothom, amb un 45 % d’escocesos i escoceses prenent la papereta del SÍ –la xifra d’independentistes no solia superar el 30 % de l’electorat. Aquests resultats van reforçar l’estratègia del gradualisme i el bon govern de l’SNP com a eina per fer créixer la base social i electoral del sobiranisme. Del referèndum ençà, els nacionalistes han sabut aprofitar les oportunitats facilitades pel context polític –particularment el Brèxit, contra el qual van votar una majoria d’escocesos i escoceses– per fer créixer el seu projecte. L’SNP porta 17 anys ininterromputs al poder i la independència se situa de forma sostinguda al voltant del 40 % de suport a les enquestes. Tot i així, després de patir diverses crisis polítiques, s’albira ara un canvi de cicle a Edimburg en favor dels laboristes.

Alex Salmond i Nicola Sturgeon presenten el llibre blanc sobre la independència.

De les armes a les urnes: el cas irlandès

Mentre que l’objectiu de l’SNP és aconseguir la independència d’Escòcia, el Sinn Féin persegueix la unificació d’una illa dividida entre la República independent d’Irlanda, al sud, i Irlanda del Nord, un territori de sobirania britànica. El cas del SF és especialment singular pels seus llaços amb grups paramilitars nacionalistes –particularment l’IRA– durant l’època dels Troubles (’Els Problemes’), un període de violència política entre nacionalistes i unionistes que s’allargà des de finals dels anys 60 fins als acords de pau de 1998. Precisament per aquest motiu, la història del SF és tortuosa i es mou entre la clandestinitat imposada i l’abstencionisme volgut. No va ser fins a finals dels anys 70 que un jove Gerry Adams va endegar una tasca d’agitació militant en favor d’una major implicació política del SF.

El punt d’inflexió arribà l’any 1981, en què el partit presentà a Bobby Sands, pres de l’IRA en vaga de fam, com a candidat al Parlament de Westminster en una elecció parcial. Sands guanyà l’escó però morí un mes després a la seva cel·la. El seu decés provocà una extraordinària reacció internacional que galvanitzà el moviment nacionalista i donà pas a l’estratègia de l’Armalite [’el rifle’] i l’urna. Des de llavors, el SF va abandonar la seva política de boicot electoral i començà a presentar-se a les eleccions d’Irlanda del Nord i de la República d’Irlanda –el SF practica encara una política abstencionista al Parlament de Londres, on els diputats electes deixen els seus escons buits.

Sota la presidència de Gerry Adams, el SF va anar transitant de ser la veu política de l’IRA a esdevenir un partit polític modern i professionalitzat. Adams participà en diverses converses de pau amb Londres –encetant una estratègia de diàleg aleshores molt controvertida– que desembocaren en l’Acord de Divendres Sant de 1998. Aquell pacte acabà amb la violència, obligà nacionalistes i unionistes a governar plegats a Belfast i establí un camí transitable cap a la reunificació de l’illa en el futur. La posterior normalització del SF i la seva estratègia d’esdevenir el gran partit progressista d’Irlanda –amb una imatge renovada i atractiva de força antiestablishment– ha donat fruits electorals: els nacionalistes van passar d’obtenir el 15,5 % del vot al nord (1996) i el 2,5 % al sud (1997) a l’actual 29 % dels sufragis a Belfast i el 24,5 % a Dublín.

En una regió fortament dividida encara entre nacionalistes i unionistes, el triomf al nord s’ha de llegir com una combinació entre demografia – a comunitat d’arrel catòlica, identificada amb posicions nacionalistes, ha experimentat un progressiu creixement poblacional– i encerts estratègics. El SF ha sabut treure partit del debat sobre el Brèxit i de la intransigència d’un unionisme especialment conservador. Al sud, en canvi, el SF ha esdevingut el gran partit progressista posant al centre les desigualtats i l’augment del cost de la vida –particularment l’habitatge. Alhora, ha sabut recollir el cansament de molts electors envers els dos grans partits de centre-dreta que s’han alternat en el poder durant els darrers cent anys. El SF és avui, doncs, una força a l’alça.

Trobada entre Pere Aragonès (ERC) i Nicola Sturgeon (SPN).

Del nínxol a la centralitat política

L’SNP i el SF són dos casos que il·lustren el gir històric de les esquerres sobiranistes arreu d’Europa. En el passat, aquests actors eren percebuts com a partits nínxol o monotemàtics que representaven l’electorat més nacionalista i enterc dels seus respectius territoris. Amb el pas dels anys, però, prendran una sèrie de decisions estratègiques que els duran a la centralitat política. Les esquerres nacionals avui no es conformen amb representar l’electorat més sobiranista, sinó que pretenen esdevenir el gran partit progressista del país i de país –és a dir, no subordinat a les agendes o a les organitzacions de caire estatal. En aquest sentit, les influències mútues entre els sobiranismes progressistes de les illes britàniques i de la península Ibèrica són més que evidents.

D’una banda, l’experiència escocesa té una traducció clara en el que a Catalunya s’ha anomenat «eixamplar la base» del sobiranisme, és a dir, l’atracció de nous públics i l’estratègia d’acumulació de forces. Malgrat que les dinàmiques de competició electoral entre ERC, Junts i la CUP han empès els primers a abandonar en alguns moments el gradualisme, els republicans s’han emmirallat considerablement en l’SNP. De fet, qui dibuixa l’Esquerra moderna amb unes coordenades similars a les d’Escòcia serà Carod-Rovira a finals dels anys 90. Carod farà l’aposta socialdemòcrata pel «catalanisme del benestar» –presentant la independència com a mitjà per a viure millor– i per un full de ruta que incloïa l’impuls estatutari amb el PSC de Maragall en el camí cap a la plena sobirania. La promoció d’una identitat nacional oberta i mestissa també ha sigut clau en el creixement i els projectes de país d’ambdues formacions.

Trobada entre Gerry Adams (Sinn Féin) i arnaldo Otegi (EH Bildu).

L’experiència irlandesa, en canvi, té una clara ressonància en el context basc. EH Bildu i el SF se situen a l’esquerra de la socialdemocràcia i comparteixen una cultura política molt similar en termes d’estètica, llenguatge i pràctiques. La violència política ha marcat ambdues societats, i el procés de pau a Irlanda del Nord és una influència clau en el camí cap a la fi d’ETA. Arnaldo Otegi, que en els mitjans internacionals és conegut com «el Gerry Adams basc», serà la persona que encarnarà el canvi d’estratègia de l’espai abertzale cap a vies exclusivament polítiques. Com en el cas del SF, l’aposta per la pau i el diàleg impulsarà els independentistes bascos fins a l’històric 32 % dels vots en les darreres eleccions. EHB ha sabut ocupar l’espai que ha deixat buit l’esquerra alternativa i es presenta també com una força renovada davant de l’establishment, representat pel PNB i el Partit Socialista.

Malgrat els alts i baixos habituals dels cicles polítics, aquests casos d’èxit electoral comparteixen com a mínim tres característiques. La primera, les esquerres nacionals han anat incorporant diverses agendes i tradicions polítiques de caire progressista –el socialisme, l’ecologisme o el feminisme–, que esdevindran centrals i no complementàries als objectius nacionals. Relacionat amb això, l’assoliment de la plena sobirania es presenta com un mitjà i no com un fi en si mateix: la independència és la manera d’aconseguir tots els instruments d’un Estat per redistribuir la riquesa i impulsar els serveis públics. I, finalment, l’aposta pel diàleg i el gradualisme –el que els abertzales anomenen «paciència estratègica»– és la via escollida com a full de ruta factible i inclusiu cap a la plena sobirania.

Aquestes formacions polítiques, però, topen encara amb dos esculls importants per a l’assoliment dels seus objectius. En primer lloc, una certa rigidesa de les identitats nacionals imposa topalls al creixement del projecte sobiranista, que mai ha superat el 50 % de l’electorat en contextos liberal-democràtics. I en segon lloc, els partits sobiranistes es veuen obligats a navegar la contradicció d’avançar cap a la secessió, percebuda com a opció radical, alhora que es presenten com a opcions serioses i responsables que pretenen guanyar eleccions i governar per a tothom –el professor Marc Sanjaume ho planteja en forma de trilema de difícil resolució. El futur de les esquerres nacionals i l’assoliment dels seus objectius polítics passa, irremeiablement, per abordar aquests reptes.

 

Carles Ferreira i Torres és Doctor en Política Comparada per la Universitat de Kent i professor de la UOC.

 

Revista número 504, pàgs. 30-33. Juliol 2024.