Estratègies innovadores davant el canvi climàtic

07/04/2022

Els grups mediambientals més coherents consideren que, en general, els partits polítics no exhibeixen actituds massa ambicioses ni de molta allargada pel que fa a la qüestió climàtica. De fet, troben a faltar reformes polítiques i socioeconòmiques de major envergadura. Per això reclamen una postura política global més progressista i valenta en els seus representants, que, per la seua banda, no deixen de titllar-los de poc realistes.

Tanmateix, aquesta és una acusació falsa, ja que aquests grups estan perfectament assessorats per destacats acadèmics i eminents cervells, el ferm coneixement polític i econòmic dels quals els ha permès d’abordar el canvi climàtic amb atenció. És el motiu pel qual volen exposar els seus punts de vista a polítics realment interessats a implicar-se a fons.

Certament, les organitzacions mediambientals més compromeses consideren decisiva una acció global que conduesca el planeta a zero emissions de carboni, l’eliminació de combustibles fòssils i la reforma en profunditat de l’agricultura. Ara bé, saben que aquests objectius sols es podran aconseguir mitjançant acords internacionals.

Tampoc no s’hi pot obviar que la política climàtica haurà de «conviure» amb problemes socials greus a escala mundial, com són l’ensorrament de les infraestructures, una educació malaguanyada i miserable, la desocupació, la feina precària, la manca de feina per a gent molt preparada i la pluriocupació indigent… Però també amb la necessitat de conservar el que de valuós ha creat la nostra espècie, com són els parcs, algunes ciutats, museus, art, música, ciència, literatura, biblioteques, universitats…

Així mateix, sols les iniciatives de caràcter global en què participen tots els països —inclosos els més pobres— podran alentir el canvi climàtic; per això els rics hauran de plantejar-se el pagament de l’immens deute que tenen amb els pobres.

Amb tot, resulta difícil que polítics, empresaris i públic accepten les propostes dels grups més actius i més ben preparats, per molt convincents que siguen els seus plantejaments. Sense oblidar que les organitzacions mediambientals sols veuen factible que el seu projecte tinga èxit mitjançant el diàleg i el respecte mutu amb les bases socials i saben, endemés, que el camí és llarg i ardu. No obstant això, saben que no hi ha cap altra opció.

L’objectiu prioritari dels moviments ecològics és la consolidació d’una estructura democràtica i un contracte social en l’àmbit mundial instaurant reunions de forma regular que solucionen els problemes que vagen sorgint en el camí. D’aquesta manera, si un autèntic canvi passa per l’abandonament dels combustibles fòssils, els països pobres —en vies de desenvolupament— haurien de ser ajudats pels rics, ja que són els responsables del desastre climàtic que patim.

Caldria, doncs, una forma innovadora de governança sorgida de l’establiment d’una institució que resolgués tot el conjunt de problemes gràcies a l’elaboració d’acords i la seua revisió, perfeccionament i supervisió, a més de tenir el poder suficient per a obligar a complir els acords i aplicar-hi les sancions. Evidentment, no podria sorgir d’entitats com Nacions Unides o la Unió Europea, que s’han captat el rebuig de la població mundial per no complir les expectatives posades en ells, sinó d’una aliança mundial per a combatre el vertader enemic, els combustibles fòssils.

La seua primera tasca consistiria a reprendre els aspectes positius de les reunions i cimeres anteriors en un fòrum on es debatrien i establirien compromisos. Davant la gravetat de la situació, caldria que ho dugués a terme un organisme que es reunís amb una periodicitat assídua i contés amb informació suficient i completa perquè la revisió fos ferma. A més del canvi climàtic, hauria d’incloure el suport socioeconòmic a països en vies de desenvolupament i, per a avançar, es requeriria una aliança estable, una cooperació justa i una supervisió honesta i transparent. Sense oblidar que l’estructura «creixentista» pròpia del capitalisme ha de ser erradicada definitivament si no volem «perdre la guerra» davant el canvi climàtic. Per cert, amb l’erradicació del capitalisme ja n’hi hauria prou per a aconseguir frenar el canvi climàtic.

Si la planificació no es duu a terme, les conseqüències seran greus i el futur de moltes espècies estarà en joc. Per tant, la política ha de ser pragmàtica i experimental; a fi d’ajustar-se contínuament als canvis que vagen arribant.

Ara bé, per a no aguditzar els riscs que comporta qualsevol alteració en les vides humanes i en les economies, caldria crear una xarxa de seguretat basada en un compromís que respecte els recursos amb què es compta per tal que protegís tant a la gent com als països. Metafòricament, podria tractar-se d’una espècie d’«economia de guerra» davant el canvi climàtic…

En resum, aquesta democràcia global hauria de basar-se en una política de cooperació que eliminés el capitalisme i implantés un canvi profund de les estructures socioeconòmiques. En aquest sentit, els pressupostos haurien de destinar-se a «partides» noves i substituir la dedicada a defensa per una altra que neutralitzés el canvi climàtic, enemic molt més letal que els dos anteriors. El bilió de dòlars que gastaren en defensa els deu països més rics el 2015 podria ser una quantitat molt efectiva per a combatre el canvi climàtic. Indubtablement, caldria fer un estudi en profunditat de quants diners destinar-hi i com fer-ho. Possibilitats al respecte, n’hi ha moltes: apujar els impostos als més rics, potenciar a través d’un bon ventall de polítiques la tornada a la feina dels aturats…

Finalment, per a aprofundir en una democràcia global, seria convenient que els àmbits nacionals reservessin espais perquè la ciutadania es reunís i conversés. Parlant més i millor descobririen quines són les seues necessitats imprescindibles i a quines poden renunciar. Així mateix, mitjançant la reflexió grupal, aprendríem a emprar els nostres recursos amb més sensatesa. No oblidem —i així ens ho ha mostrat la història— que, quan l’amenaça és clara, la gent renuncia a les diferències i lluita per arribar a un acord a través de la solidaritat, la qual cosa pot arribar a ser força gratificant. Amb tot, no és la solidaritat una virtut que es conree entre els humans…