Estudis lingüístics sobre Nules

06/06/2022

Qualsevol filòleg valencià té com a referència obligada el Diccionari català-valencià- balear d’Alcover i Moll, obra lexicogràfica descriptiva i etimològica, publicada entre 1926 i 1962, que havia començat a elaborar-se a primeries del segle xx.

Quan contemplem els deu volums amb totes les referències dialectals del domini lingüístic, no ens podem sostraure de la fascinació pel treball de mossén Antoni Maria Alcover, aquell capellà que va trepitjar tants pobles per tal d’arreplegar els trets fonètics, morfosintàctics i lèxics que marquen les isoglosses de la llengua que els  valencians compartim amb catalans i balears.

Llegim estos treballs des de la perspectiva actual, en què el colós de la Informàtica tot ho acull, ho domina i ho facilita en uns segons, i ens traslladem a la lentitud dels transports de l’època, de la diligència o de la Panderola; ens endinsem en els mitjans de treball tan precaris –el primer arxiu del DCVB va ser la Calaixera, que mossén Alcover omplia de fitxes ordenades i sistematitzades amb tots els detalls trets de la recollida–; ens admirem del temps que invertia, a raó d’un matí o una vesprada en cada poble, per a teixir la xarxa de col·laboradors que l’ajudarien en la tasca de recerca… Tot i això, encara li restava temps per a constatar en els seus dietaris retalls històrics, apreciacions artístiques i anècdotes dels pobles que visitava, per a llegar-nos unes descripcions que traspassen la filologia per a endinsar-se en la intrahistòria de l’art sacre i en la crònica costumista.

La definició de Nules com «un poble riquíssim on la impietat no hi té res a fer»; la descripció minuciosa de l’església de Sant Bartomeu, que anys després seria bàrbarament dinamitada; l’apreciació valorativa del retaule de la sagristia… és un tresor documental que Òscar Pérez Silvestre ha tingut a bé apropar-nos amb estos treballs d’investigació lexicogràfica que van meréixer sengles premis consecutius en els Jocs Florals de Nules de 2017 i 2018, ara publicats conjuntament per la Diputació de Castelló en la «Col·lecció Universitària».

El fet que mossén Trinitari Mariner, tan volgut al nostre poble, fora un estimable col·laborador del DCVB, a més de totes les aportacions de la nostra parla que hi consten, aporten nuleritat al diccionari. Alcover va incorporar mossén Trinitari a  la nòmina de col·laboradors en la seua visita a Nules el 1901, que en este llibre es detalla, i la seua aportació s’estendria almenys fins al 1915, amb la seua cooperació amb els treballs que Pere Barnils i Antoni Griera feien al si de la Secció Filològica d’aquell incipient IEC.

Podem considerar mossén Alcover el pare de la dialectologia catalana-valenciana-balear. La seua recopilació i sistematització van ser el fonament i l’àmplia base per a l’obra ingent del DCVB, malgrat que abandonara el projecte pels desacords amb Pompeu Fabra. Mossén Alcover defenia que la normativització que s’estava duent a terme en l’IEC tinguera en compte la riquesa dialectal de la llengua, però Pompeu Fabra era partidari d’adoptar-hi el model barceloní, i el procés normativitzador es va dur a terme amb el seu convenciment ja expressat anys enrere que «les formes orientals havien de ser definitivament adoptades per la seva innegable superioritat» (L’Avenç, 31/12/1891).

Seria Francesc de Borja i Moll, deixeble de mossén Alcover, qui concloguera l’obra ingent que ell havia començat. Quan va morir Alcover (1932), Moll va adquirir els drets del diccionari i es va encarregar de revisar-lo i anar publicant-lo, fins que va ser completat, trenta anys més tard. En tota esta colossal empresa, el professor Manuel Sanchis Guarner va jugar un paper cabdal.

Però abans de concloure’l, ja molt avançats els treballs, va tindre lloc un esdeveniment que cal comentar per la informació sociolingüística que conté; em referisc a l’exposició del Diccionari català-valencià-balear a l’Ajuntament de València. I vull que siga la veu de la premsa de l’època qui ho narre:

El diari Las Provincias destacava «la importancia transcendental de esta obra monumental que es el inventario lexicográfico y etimológico de la lengua que se habla en Cataluña, reino de Valencia, islas Baleares, valle de Andorra, límite oriental de Aragón, departamento oriental de los Pirineos orientales y la ciudad de Alguer de Cerdeña, y ha recibido los más altos elogios de los filólogos de todo el mundo» (10 de novembre de 1951).

«La exposición está siendo muy visitada, no sólo por los estudiosos, sino por el público en general, para el que es una grata sorpresa conocer la extensa área mediterránea en la que nuestra lengua, en sus diversas modalidades, se habla» (14 de desembre de 1951).

«El domingo se hizo esta visita multitudinaria a la Exposición del “Diccionari Valencià-Català-Balear”, realizándose en un interminable y ordenado desfile de grupos, con un total cercano a las cuatro mil personas, que fueron atendidas e ilustradas por el presidente de la comisión valenciana del “Diccionari”, don Nicolás Primitivo; por el miembro de la de Cataluña, don Juan Mateu, y especialmente por el ilustre filólogo valenciano y continuador –con Moll– del “Diccionari”, Sanchis Guarner, el cual hubo de repetir diez veces sus amenas explicaciones, al sucederse los grandes contingentes humanos que llenaron otras tantas veces aquel gran local» (Las Provincias, 19 de desembre de 1951).

Si esta consciència de llengua compartida s’haguera mantingut a València vint anys més tard, la història recent dels valencians seria una altra.

Setanta anys després d’aquella exposició, i havent passat el temps de la discòrdia, el DCVB continua viu i és una eina molt apreciada en el context de la Filologia Romànica. Treballs d’investigació rigorosos com els que ens presenta Òscar Pérez Silvestre ens apropen al que va ser la seua elaboració, als entrebancs que va patir i a l’entusiasme de les persones que hi van participar. I entre elles, mereix destacar-se l’estol de capellans erudits que apostaren decididament pel valencià. Òscar Pérez, a través dels seus nombrosos estudis, ens ha ajudat a descobrir i valorar figures com les de Manuel Betí, Joaquim Garcia Girona, Eloi Ferrer, Manuel Rius Arrufat, Trinitari Mariner i tants altres preveres valencians de la diòcesi de Tortosa que contribuïren a fer realitat la qualificada per Lluís Meseguer com «edat de plata» de les lletres valencianes. D’aquella florida cultural esdevinguda en les terres castellonenques durant el primer terç del segle xx encara estem collint fruits ben saborosos un segle després.