Eternitat del present

Ha de ser ara. Tot d’una. Ja. Quantes vegades no hem sentit aquesta afirmació. I no sempre en els llavis d’un infant. Que vol una joguina. Que vol un gelat. Una disfressa. Una llepolia. Hui. Ara. Ja. Tot d’una. I de vegades ens podríem plantejar en què ens estem equivocant. El plor sembla que s’eternitza. Sembla que vol envair-ho tot. Un plor estrident i acumulatiu. Els xiquets són així: guanyen per aquesta insistència, o s’acaben cansant. Els nervis en joc. El ritual de sempre. Cedir o no cedir, vet ací la pregunta. Potser el bo de Hamlet ho hauria pogut dir en altres paraules. Però l’essència ve a ser més o menys la mateixa. Actuar o no fer-ho. Ell és possible que fora una mica un expert en la procrastinació. Una paraula que a alguns ens deixa una mica freds, però que vol dir deixar per a un altre moment el que podries (o caldria) fer ara. Ben bé, anar contra aquesta dictadura del present. Anar a contracorrent. Veure que les coses es poden fer en distints moments i que el món, amb aquesta senzilla decisió, tampoc no s’acaba. Clar que, si seguim massa l’exemple del nostre protagonista Shakespearià, potser acabaríem per no fer res. Però què hi passaria, doncs, si optàrem per procrastinar. Almenys una mica. Almenys per no acabar amb una angoixa que ens arruïne la vida…

Però és que la culpa sempre ha de ser seua? La dels xiquets? Dels joves? Dels adolescents? I com n’hem arribat, dins ací? Una part possiblement l’hauríem de donar a la frase celebèrrima, viu el present, que en llatí vindria a ser carpe diem. Ja els autors llatins ens proposaven les seues frases per fer-nos pensar, obsedir-nos en el pas del temps. I mentre ens obsedim, realment què fem? Doncs jo diria que res. Aquesta obsessió ens paralitza, ens crea una situació d’alarma mental que no ens permet de moure un sol dit en cap direcció. I aquesta dita, lema o tòpic, que ha calat tota la societat, també ens ha arribat amb la moda dels llibres d’autoajuda. Que si alguna cosa no et funciona, doncs no et preocupes, almenys no pel futur. Viu el present. Perquè també hi ha els altres dos mals: qui viu obsessionat pel passat (tot el passat fou millor que el present, un passat, això sí, idealitzat i canviat per la nostra memòria que, en això, és tota una experta… Deixeu de costat el Photoshop o les manies persecutòries de Stalin i la desaparició, misteriosa, de gent a les fotografies del comunisme rus… la nostra memòria els supera i de bon tros, per què ens convenç que allò que pensem coincideix amb la realitat, de totes totes…), i si parlem del futur? En podríem fer tota una tesi doctoral, no creieu?. L’obsessió pel futur no ha generat tòpics clàssics, potser perquè els nostres clàssics sabien massa bé que el futur no existeix, i que obsessionar-se per una cosa així no té massa trellat. Però qui hi ha per dir-nos que una cosa no hauria de ser com és, malgrat que la ciència ens demostre el contrari: que si la terra és redona… vinga jo a imaginar una teoria que diga que és plana i ací pau i allà glòria, que ningú no em traurà de polleguera. I si tinc uns quants milers de seguidors a una xarxa social, encara en podré viure, d’això!

I parlant de culpes, de responsabilitats… no pensem que hi ha molts interessos en joc, d’això, de viure massa el present, el que es du, ara, el que toca fer, ara, no penseu que ens han condicionat tradicionalment en aquest sentit i que ens costa molt girar full i continuar en una altra pàgina, ni que siga diferent?

No es tracta d’una possibilitat, sinó d’una realitat. El capitalisme ja va veure en aquest filó tot el potencial que se’n desprenia. Per què volem un cotxe per a tota la vida, si ens podem comprar un per cada cinc, sis anys… que serà nou, farà olor de nou, i ens farà patir per qualsevol marqueta com a nou, i que no acabarem de pagar fins que, als cinc o sis anys ja no ho siga i toque comprar-ne un altre, més a la moda d’ara. Sí, la moda d’ara. L’imperatiu categòric de l’ara mateix. I aquest filó també el vam endevinar les xarxes socials.

Que si cal llegir els darrers comentaris, veure els m’agrada, com si ens n’anara la vida. L’ara que ens impedeix gaudir de l’ara. I això, tot i que semble una contradicció, és una realitat com una catedral. Quantes persones viuen la realitat amb una pantalla interposada? El que compta no és allò que visc, sinó poder mostrar-ho, de forma immediata, a la resta del món. Recordeu l’acudit (no sé si ho era) que deia que algú/na havia d’escollir entre fer-s’ho amb un famós (i no poder contar-ho) o amb un desconegut (i poder presumir), i que la major part de la gent no podia assimilar la primera opció pel secretisme, o la manca de publicitat, que en derivava. Jo no sé vosaltres, però a cada vegada em resulta, aquest ara omnipresent, un problema més i més seriós. Respectable, en diríem. Perquè quan decidim publicar tota la nostra vida, què ens queda? I si depenem de les pantalles, que ens fan famosos o coneguts, realment haurem viscut allò que hem decidit mostrar al món? Haurem arribat a viure-ho? O ens limitem a constatar una existència que resta al límit entre què experimentem i allò que realment ocorre. Sí, al nostre davant. Sí, en eixe precís moment. Però darrere d’una pantalla. De nou, les noves tecnologies com una forma de limitar-nos. No ens havien dit que ens obririen portes, que ens permetrien eixir dels nostres redols d’anar per casa? Qui diu qui deia i ara no… O de la dita a la feta… ja sabem com acaba.

I a canvi de què hem venut l’ànima? I el temps? Aquesta podria ser la pregunta. Que no ho sabem. Hem venut ànima i temps a canvi de renunciar a ser nosaltres, a canvi d’abdicar d’una vida real i no en potència. Haurem d’arribar a una edat avançada per adonar-nos de les conseqüències de les nostres decisions? No, realment no hem viscut, perquè ens obsessionava el present, perquè estàvem massa preocupats per les noves tecnologies… però recordeu quan vam ser famosos (més ara, qui ens recorda?). La fama, un altre tema de què podríem traure’n molt, de suc.

Voleu dir que els viatgers en el temps d’abans de les noves tecnologies no vivien plenament la vida? Voleu dir que estar en l’ara, però no com a obsessió sinó com a realitat, senzillament estar, de forma conscient, no ens ompli amb una emoció plena? Voleu dir que, potser, no estem anant a cegues? I ací he de recordar una obreta, un assaig preciós, de Christian Bobin[i], acabat d’editar per café central. Un volum de dimensions reduïdes, de butxaca realment, que podem dur amb nosaltres. En ella, de forma poètica, l’autor ens conta com va viure el seu pare els darrers moments, a causa de la malaltia de l’Alzheimer. Sabem que perdre habilitats és una desesperació. Que deixar de reconéixer els que t’estimes és una gran pèrdua. Però, alhora, allunyats de les grans preocupacions, passem a centrar-nos en allò que realment ens hauria de centrar: el color i l’olor d’una flor, el tast d’un dinar, la presència real de la persona (la recordem o no) que ha volgut compartir un moment irrepetible amb nosaltres. No penseu que viure aquest present, com la realitat més necessària, és una de les poques coses que ens justifica l’existència? I així, de sobte, hom pot veure als seus ulls una llum especial. Una llum que no deu res a la malaltia. Una llum que ha sabut anar més enllà. I, realment, ací és quan les coses comencen a tindre el sentit. La importància.

1. Christian Bobin. La presència pura. Traducció d’Antoni Clapés. Col·lecció El convit, #02. Cafè central. 2025.