La revista degana en valencià

Ètica i conflicte mediambiental

23/11/2022

La justificació de la falsedat

Ja som ací: la preservació mediambiental ja no és només un risc; ja s’ha convertit en un conflicte. Vull dir que un conflicte fa al·lusió als interessos de les parts, al fet que els uns i els altres desitgen coses diferents; uns anhelen beneficis a curt termini (fins i tot a mitjà termini): minerals, petroli, aigua, blat, arròs, plàstics, automòbils, telefonia i/o dispositius telemàtics, comunicacions, productes manufacturats, etc.; i d’altra banda, uns altres necessiten centenars d’anys per a restaurar un llac, reconstruir un bosc, fertilitzar un sòl, descontaminar l’aigua, reinstal·lar una espècie…

La qüestió més important és que es considera un conflicte ridícul en si mateix perquè es tracta de la humanitat contra si mateixa: els qui exploten les mines de coure, or o cinabri contaminen l’aigua fins a enverinar-la de metalls pesants i arrasar qualsevol sistema aquàtic o terrestre, a més de matar persones, la qual cosa invalida l’agricultura i la pesca; els que aboquen petroli a les aigües (en netejar els vaixells o quan es produeix algun accident o en accions de guerra) la inutilitzen per a la pesca i maten els peixos directament o indirectament; la combustió per motors llança enormes quantitats de CO₂, òxid de nitrogen i plom a l’aire que les persones respiren: els fems generen incendis espontanis, contaminació d’aigües subterrànies, plagues de rosegadors i insectes i infeccions; i els plàstics arriben a formar part del nostre cos en forma de partícules microscòpiques. Es consumeixen desenes de litres d’aigua potable per a processar uns pantalons vaquers; els terrenys fèrtils en llocs de bon clima es sobreexploten amb tres arreplecs a l’any i per poder aconseguir bones collites es sobresatura el sòl amb fertilitzants i es mortifiquen les plantes espontànies (les males herbes) i els insectes amb biocides; el resultat és que les aigües superficials i les de filtració contaminen els aqüífers subterranis, els rius i els llacs.

Els nostres valors ètics haurien d’entrar en conflicte i, tanmateix, continuem amb això com si tal cosa; per què no estem actuant ja? Correspon a cada persona plantejar-se aquest conflicte i plantejar-lo a qui dirigeix la comunitat; és a dir, plantejar-lo als polítics de qualsevol partit perquè prenguen decisions i es comprometen en els seus programes.

Hem d’estar alerta en aquest conflicte, perquè l’argument ètic pot manipular-se i presentar-nos el dilema: què és més important, el bosc o els pobles que necessiten talar la fusta? A què donem preferència, als llocs de treball? Deixem de fabricar motors? Si obtinguérem el coure amb les mesures de protecció ambiental corresponents (basses químiques de reciclatge, aigües de rentada i extracció tractada, màscares antipols de metalls pesants, mines a cel obert recompostes en jardins i programes de descontaminació…), en aqueix cas el material de coure seria tan car que no podríem pagar la instal·lació elèctrica de les cases i, llavors, ens diuen, cal triar: si volem viure com vivim alguns aspectes de la Naturalesa n’eixiran perjudicats. Quina gran mentida!

Aquesta argumentació està ja massa gastada, però a força de repetir-la han aconseguit que una gran majoria de gent se la crega: cal pagar un preu pel benestar, i aqueix preu és la destrucció de parts de la Naturalesa. Una falsedat repetida moltes vegades i per moltes persones no es converteix en veritat.

Primera contraargumentació: no és cert que siga més barat i millor per a les persones fer les coses com les estem fent ara mateix. Posem per exemple el cas de la contaminació de la Mar Menor de Múrcia: si és veritat que necessitem tres collites per a menjar hortalisses barates, per què no són barates? Per què es venen immenses extensions d’horta a corporacions de grans hipermercats que, d’ara en avant, fixaran el preu de mercat d’aqueixes hortalisses? Per què es compren les tomaques en el camp a menys de 55 cèntims el quilo i en el mercat es venen quatre o cinc vegades més cares? Si s’utilitzen menys fertilitzants i menys biocides baixarà la producció de tomaques i augmentarà el seu preu? O… serà un recurs de màrqueting apujar el preu basant-se en l’escassetat, el malt temps, en la guerra o en la competència amb altres països? Sempre hi ha una raó, no?

És una manera de justificar el major guany, però, curiosament, el major guany també perjudica les persones que aparentment n’ixen guanyant, perquè qui perd en aquest conflicte és la mar Menor, recorden?

Segona contraargumentació: la contaminació de les aigües implica pèrdues en turisme, pesca, biodiversitat, sanitat i salut púbica… Això no són també pèrdues econòmiques per a la població que havia d’eixir guanyant en comprar unes tomaques més barates?

Tercera contraargumentació: econòmicament no és bo, científicament és deplorable, i paisatgísticament és un desastre. I si mirem cap al futur estem perdent recursos, espai, espècies, llocs de treball, etc. On està el guany, aqueix guany que fa prioritari sobrecarregar de pesticides, plaguicides, herbicides i fertilitzants la terra per a garantir les tomaques en la nostra taula? Quines persones són les que guanyen? Quines perden? Hem de pensar i actuar. No és solament un conflicte ambiental; és un conflicte moral!

Inscriu-te al nostre butlletí

Top