L’ètica i la política, un duet malavingut

El president del Govern, Pedro Sánchez, durant la seua compareixença en el Congrés dels Diputats el passat 26 de març. Foto: La Moncloa.es.

De tant en tant surt algun polític que recorda que hi ha l’ètica, per poder acusar un rival de no tenir-ne’n. Feixóo empra aquest recurs amb freqüència, referint-se a Pedro Sanchez. M’agrada que ho faça, perquè obliga els socialistes a replicar tot recordant-li les tenebroses i reiterades històries de corrupcions que ha protagonitzat el PP des que hi ha democràcia. Precisament la corrupció fou el motiu que impulsà Pedro Sanchez a presentar i guanyar la moció de censura que feu caure Raxoi i el PP, que encara no s’han recuperat d’aquell fracàs. És evident que, sols per això, els populars tenen un odi molt especial al president Sanchez.

 

Que els populars tinguen tants casos de corrupció en els jutjats, amb personatges com el superministre Rato que ha hagut de fer presó, i Matas i Zaplana, que enganyà tothom anunciant que es moria i no s’ha mort, i està al carrer… Altres càrrecs d’importància en l’autonomia de Madrid, de l’òrbita de l’Aguirre (que ella batejà de ranas), que estan empresonats i a l’espera de judici; els grans i complexos casos que encara s’estan jutjant i altres instruint; dotzenes de més casos que segueixen sota sospita, i amb la policia i la Guàrdia Civil que els estan investigant. I la condemna d’un jutge a tot el partit popular en ple, per haver-se lucrat il·legalment (és l’únic partit europeu amb aquesta taca). Tot això, que se sap, i les mil coses que no han eixit a la llum, però que hi són i Feixóo ho sap millor que ningú, o hauria de saber-ho, tot això els hauria de fer prudents a l’hora de parlar de l’ètica dels altres, perquè és evident que els populars veuen la palla que porten als ulls els altres i no s’hi veuen la biga que hi porten ells. Vull dir que els populars no haurien d’anar alçant la caça, tan imprudentment i si ho fan, que no es queixen si les coses que diuen es tornen contra ells com uns bumerangs.

 

L’aspirant a president, Feixóo, també hauria d’evitar fer sospitar que ell no és trigo límpio, cuidant les paraules que improvisa, perquè qui diu el que vol pot sentir el que no vol. Feixóo té pendents sobre el seu cap el sospitós passeig amb el vaixell d’un narcotraficant gallec. També té pendents d’aclarir les seues actuacions en la televisió gallega, mentre fou president de la Junta, depurant i perseguint el personal que no li feien el pes. Els contractes a dit d’alguns familiars i amics seus i de la seua esposa… Perquè qui denuncia temeràriament el rival s’exposa a què li tornen la jugada…

 

Sent justos, però, a més dels populars, tots els partits tenen els respectius casos foscos o de poca ètica, tema sobre el qual he escrit més d’una vegada, perquè tinc la impressió que als polítics, en general, no els fa massa gràcia que se’n parle d’aquest tema i crec que serà perquè tots tenen alguna cosa a amagar i molt a callar. Com és una casualitat que els casos més immorals els han protagonitzat polítics de la dreta es pot fer una observació gairebé religiosa: com més beatos són els partits, més grossos són els seus delictes de corrupció o pecats. Dic beatos com puc dir fariseus, hipòcrites i evidentment xoriços, furtagallines… Això la gent ho sap i precisament el rebuig de molta gent als partits és per aquesta qüestió, la desconfiança que provoquen entre el poble els casos de corrupció que protagonitzen. Amb l’agreujant que moltes vegades, el poble acaba creient que tots els polítics són iguals. De moliner canviaràs, però de lladre no t’escaparàs, diu una sentència popular. Fa uns dies, escoltant Feixóo en la tele del bar, un bon veí meu, Paco que normalment no obri la boca, digué mira qui parla, creuen els lladrons que tots ho són. Em quedí meravellat…

 

Ja posats i com estem a les envistes de fer un any de les darreres eleccions, no sé si Feixóo ja s’ha adonat que Abascal és un producte tòxic i corrosiu, amb el qual està condemnat a pactar, si nó és capaç de trencar les relacions. A altres partits de dretes europeus també els passa el mateix i tenen el mateix dilema, uns pacten i altres no; els qui opten pel cordó sanitari, com França i Alemanya o els qui opten per pactar, com Àustria i altres països menors. Què prefereix el PP espanyol? Per una banda, està l’herència franquista que arrosseguen, que sembla que els inclina al pacte i en aquest grup l’adalil és el lamentable Mazon, en mala hora president de la Generalitat Valenciana. Pactar amb Vox, doncs, és el dilema i Feixóo ha de prendre partit. Mazon és un cas molt especial, hem de dir que està totalment rebutjat pels valencians que el considerem culpable de totes les morts causades per la dana i que ja hauria d’haver estat apartat pel partit, perquè el poble no el vol i perquè està arrossegant-los al més rotund dels fracassos i quan tothom esperava que Feixóo hauria actuat amb decisió, no ho ha fet, sinó que sembla que el recolza a seguir en la presidència de la Generalitat. Crec que Feixóo s’equivoca, però deixem-los que ells mateixos s’hi precipiten, PP i Vox agafats de la mà. Ja s’ho faran, perquè els vots que perdrà el PP els recollirà Vox i, doncs, continuaran fent curt. Faltarà saber com actuaran els sectors del PP més civilitzats, com els andalusos, extremenys, etc. Serà possible que es produïsca una escissió?

 

Els qui pacten amb Vox ja saben que aquests exigeixen que s’accepten les seues doctrines d’extrema dreta i feixistes: negacionisme climàtic, supremacisme racial, antieuropeisme, homofòbia, espanyolisme tronat i la seua oposició als nacionalismes perifèrics… És possible que Feixòo ja no haja d’intervindre en resoldre cap dilema, perquè Ayuso, com feu amb Casado, se’l berenarà quan ella vulga i a ella no li fan ois els voxistes. Pitjor per a tota la dreta, per a tots plegats, Sols falta assegurar que els progressistes també hi anem tots junts encara que no mesclats.