Eugenio del Rio en TVE-1

Fa uns dies al programa “La noche” de la TVE li feren una entrevista a Eugenio del Rio, històric dirigent del MC (Moviment Comunista), el motiu o pretexta va estar l’aparició del seu darrer llibre “Jovenes y antifranquistas”, la veritat és que aquesta entrevista se’n surt la línia habitual de les televisions. Prou dels continguts de l’esmentat espai es podrien considerar com una mena de visió de la situació de l’esquerra revolucionària a Espanya, i particularment en allò que afecta les seues aportacions o encerts i, tanmateix. I això és el més cridaner, pel que fa als errors. Els diferents dels grups nascuts als seixanta dels antifranquistes, tal com del Rio destaca, es formaren sobre la base de joves dels dos sexes que no havíem fet la guerra, érem unes colles d’activistes que van anant apareguem a l’estat de forma desigual, amb una llarga llista de sigles o noms, mancants d’experiència i que “exageràvem”, volíem diferenciar-nos i tindre unes referències ideològiques, que van ser equivalents a les existents en altres latituds. Del Rio insistí en el fet que exageràvem. Així, en relació amb la visió que teníem del PCE reconeix que no tinguérem en compte que a les seues files hi havia molts lluitadors i lluitadores. Entre les respostes i comentaris d’aquest excompany de files, destaca com va abordar el problema de la violència, en tant que un error compartit per gran part de l’esquerra revolucionària, puix la gran majoria de grups tenien com perspectiva un canvi de sistema per via armada, especialment per part del MC, existí una certa complicitat amb ETA.

El 1979 l’OIC (Organització d’Esquerra Comunista) i el MC es fusionaren, més aviat fou una integració per part nostra, provocat pels resultats electorals i de la necessitat d’unir forces; com que jo era dirigent vaig entrar la direcció del MC-OIC, que en poc temps es quedaria en sols MC. En l’entrevista del Rio reconeix que tardarem a adonar-nos del canvi que havia significat el pas a la democràcia, evidencia que calia haver fet.

Cal dir, però, com durant la meua estada al MC, tant al País Valencià i com a altres zones, algunes persones qüestionàvem la línia existent, centrada a atacar al PSOE intentant crear accions i lluites fora del sistema. Recorde que donarem cos a com una entitat unitària com va estar la primera Esquerra Unida del País Valencià, com un moviment unitari. Una minoria va estar dissident, el fet, però, al meu cas la meua eixida fou quan davant d’un assassinat d’un militar per part d’ETA vaig redactar un article pel periòdic del partit, Servir al Pueblo, en el qual qualificava el fet com un crim inacceptable. La direcció del diari, Javier Ortiz, em comunica la negativa a publicar-lo, tot i que jo era membre de la redacció. Aleshores vaig plegar i junt amb alguna gent més entrarem a la Unitat del Poble Valencià, això fou el 1984, vespres del referèndum de l’OTAN.

Eugenio el Rio reconeix errors, tot considerant que el conjunt de l’esquerra revolucionària contribuí a erosionar la dictadura, i va estar present a les mobilitzacions democràtiques des dels anys seixanta al 1977. Cal també dir que se li feren preguntes sobre el present, expressant un desig; que alguns partits a Catalunya arribaren a la mateixa conclusió que BILDU, optant per la continuïtat d’un govern de coalició progressista, evitant obrir la porta a un govern del PP-VOX.