A l’Estat espanyol s’ha viscut una mena de cursa electoral que, de moment, sembla que ha finalitzat amb les passades eleccions europees. De moment.
Malauradament, d’ençà que es vota, sembla com si aquestes eleccions foren menors i la participació en les diferents convocatòries sempre és escassa, molt escassa. Després, en el dia a dia, totes les lleis i normatives que s’aproven tenen un impacte directe en cadascun dels països que integren la Unió Europea. És com si no es vera clarament la importància de quins partits i persones governen. Fa uns mesos, milers i milers de persones van eixir al carrer per protestar per la política agrària europea.
La reduïda participació no ha fet sinó que potenciar el terratrémol polític que ha provocat els resultats electorals aconseguits pels partits de la dreta ultra, més a uns països que no a altres. A França, no per imprevista, el resultat ha provocat un tsunami que, a hores d’ara, encara no se sap ben bé on arribarà. I no és l’únic país, ni de lluny. A Espanya, en la dinàmica de la baralla contínua entre la dreta i l’esquerra, les eleccions europees també s’havien convertit en un plebiscit per a Feijóo i Sánchez, i finalment sembla que el resultat ha estat més a prop de l’empat tècnic que d’altra cosa. El PP ha guanyat el PSOE en dos diputats després de tota la campanya que havien protagonitzat ells i alguns jutges. La dreta pot dir que ha guanyat i el PSOE pot dir que s’han mantingut, quasi, com estaven.
Però, el més important d’aquestes eleccions han estat els milions de vots que han aconseguit les forces de la dreta extrema, i aquest fet sí que ha de provocar una reflexió, serena i tranquil·la, però profunda. Com és possible que hagen aconseguit tants vots fins i tot en zones humils, amb molta població immigrant? Alguns analistes afirmen que les persones han votat amb ràbia perquè els seus problemes, els que tenen dins de casa o a la vora, sembla com si no foren solucionables amb les persones i les decisions corrents, per això voten molt enfadats per veure si algun d’aquests messies de les xarxes socials és capaç de resoldre’ls el problema. Aquest fet, però, sí que ha de provocar una fonda reflexió en els partits tradicionals: o modifiquen les seues estratègies i decisions quan estan en el poder, també les comunicatives, o tornarem a la invasió dels bàrbars del nord, del sud, de l’est i de l’oest.
No poden continuar preocupats i dedicats a boicotejar el govern de l’altre. El temps, en política, és molt efímer. O es dedica a governar de veritat, o governarà l’extrema dreta. Europa, i tots els seus països, es juguen molt en el present i més encara en el futur. O escolten aquests resultats, o es torna a l’edat mitjana.
Revista número 503. Juny 2024.