Europa i Cultura

Foto: Pixabay.

Des de fa tres dècades, Europa s’ha trobat enmig d’un canvi global significatiu. La crisi de la covid-19 va accelerar les dinàmiques d’un món multipolar que substitueix l’ordre bipolar de la Guerra Freda, marcant el declivi de l’hegemonia dels Estats Units i l’ascens de la Xina com a potència global. En aquest context, Europa sembla haver quedat relegada en la lluita pel predomini global, i ara es planteja quina ha de ser la seua estratègia: ser un espectador, un soci subaltern dels Estats Units, o una potència activa amb certa autonomia.

Per a recompondre’s com a actor geopolític independent, les opcions d’Europa són limitades. La Xina lidera en tecnologies clau com el 5G i la Intel·ligència Artificial, mentre que els Estats Units mantenen la seua superioritat militar i financera. Davant d’això, l’avantatge competitiu d’Europa resideix en la seua «significació, discurs i sentit», és a dir, en la seua cultura i creativitat.

Europa reconeix el valor de la cultura i, des del 2016, amb la declaració de la Comissió «Cap a una estratègia de la UE per a les relacions internacionals culturals», busca fer de la UE un potent actor global, promovent la diversitat cultural i els drets humans. Com va dir el president del Consell Europeu, Charles Michel, «Europa és un jugador i no un terreny de joc». Només jugant intel·ligentment amb la cultura i la creativitat, Europa pot ser més que un simple terreny de joc en les conteses globals.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va declarar que el projecte europeu no és només mediambiental o econòmic, sinó també un nou projecte cultural. Aquesta visió implica dotar el canvi sistèmic europeu d’una estètica pròpia i distintiva. La cultura i la creativitat, arrelades en el patrimoni i projectades a les arts vives, l’educació i les pràctiques ciutadanes, són la clau de l’avantatge competitiu d’Europa en un món global.

Els Estats Units han invertit en sectors culturals i creatius durant dècades, considerant-los estratègics per a l’economia i com a eina de presència global. De manera similar, la Xina o Corea del Sud han fet grans inversions en aquests sectors, explícitament per augmentar el seu potencial econòmic i el seu soft power. Ja tenim evidències que la dimensió dels sectors culturals i creatius té efectes positius sobre la productivitat, la innovació, la salut i el benestar ciutadà, així com sobre el compromís amb els valors compartits.

La crisi de 2008 va reduir els recursos públics destinats a la cultura, amb fragmentació de les audiències i precarització de les condicions laborals del sector cultural. La crisi de la covid-19 va exacerbar aquesta situació. Per això, hem d’atorgar a les activitats culturals i creatives una major centralitat en el model econòmic europeu, i això implica una major atenció pressupostària.

Si volem una Europa més pròspera, innovadora, productiva, intel·ligent i justa, necessitem que més persones troben oportunitats professionals en el camp de les professions culturals. Aquestes professions inclouen dramaturgs, actors, artistes visuals, tècnics de so, programadors de videojocs, escenògrafs, directors de centres culturals, especialistes en impressores 3D, restauradors i fotògrafs, entre d’altres.

Una política de nova planta orientada a la cultura i la creativitat ha de ser dissenyada per ajudar la cultura a funcionar com una eina facilitadora de la transformació, orientant una Europa il·lustrada i apoderada. La política cultural ha de contribuir a l’educació i l’emancipació de la ciutadania, valorant la imaginació, la creativitat i la sociabilitat. Sols així, Europa podrà afrontar els grans reptes del futur.

 

Revista número 504, pàg. 20. Juliol 2024.