Europa I

RLl.: l’única manera de treure l’aigua clara de l’església és fer de la Fe Raó.

DA.: estic totalment d’acord, fer popular i a l’abast de tothom allò que l’església considera dogma de fe.

RLl.: fer de l’intractable una qüestió a la mesura de la condició humana, posar en horitzontal el dit sagrat.

DA.: humanitzar el saber en poder de l’església de la mà dels pocs que té en consideració, el gran Virgili.

RLl.: trobe que és una bona elecció, i ens ve bé posar-lo en correspondència amb els nostres professionals de l’escriptura, tots aquells que dignificaren l’ofici i aplanaren el camí perquè la gent sabés de llur poder.

DA.: n’estic convençut que a l’ortodòxia únicament la podrem vèncer mitjançat l’exemple dels clàssics.

Fragment d’una conversa entre Ramon Llull i Dante Aligheri, en algun lloc de la Vall de Mairata. Occitània oriental. Els Alps italians. Vers s. XIV, inicis.

La base jurídica, expressada també literàriament, l’hem de cercar als clàssics llatins, que la litúrgia medieval va usar interessadament, i que la lírica trobadoresca va rescatar en totes les seues vessants, tot i afegir l’element clau: una proto classe social ascendent que es convertirà ja en proto burgesia en la literatura i les institucions catalanes dels segles XIV i XV.

Europa, signada a Roma el segle XX, comença a tenir consciència de si en dos moments concrets. La protecció i recuperació dels llocs sagrats (ss. XII-XV) i evitar que la Revolució Russa l’ocupara (s. XX).

El primer moment, que podríem matisar tant com vulguem, es caracteritzaria per l’aparició de l’individu que, en llengua vulgar, modelitza la novetat que representa l’antropomorfisme, front a una tendència majoritària que encara és deista. Al món dels trobadors s’enceta l’art de dir la veritat a través de la lírica, que Llull temptarà de codificar en la necessària demostració de l’existència de Déu, i que Dante i Petrarca reinventaran, activant així arreu l’anomenat Renaixement d’Europa dels segles XVI i XVII.

Des d’una franja que va dels Alps a l’Atlàntic, entre el Massís Central francés i els Pirineus i la Mediterrània, en Provençal, Català i Italià, s’escriu el preàmbul de la declaració de Roma de 1957. La primera koiné jurídica i literària de base tolosana (Aquitània, Gascunya, Tolosa, Llemosí, Alvèrnia, Delfinat, Provença, nord d’Itàlia –amb Florència com a centre- i Comtats Catalans –Urgell, Cerdanya, Girona, Barcelona) ja és una proposta transversal de nacionalitats i codi lingüístic unificat que preanuncia un projecte en comú, la consolidació de la cristiandat a partir de la figura de l’home, com a individu, que s’aixeca immens en la seua projecció sobre el món en runes d’ençà de la caiguda de l’imperi romà.

Entre Guilhem de Peitieu (1100) i Frederic III de Sicília i Ponç Hug IV d’Ampúries (1298), pel que fa als trobadors, amb l’expansió i assentament de la Corona Catalana (Jaume I i Ferran el catòlic, 1213-1468), respecte del català, i la irrupció del dolce stil novo (Dante i Petrarca, i ramificacions, Bocaccio, Chaucer, ss. XIII-XIV), situem, doncs, les bases de la recerca de la re invenció de l’humanisme clàssic grec i romà.

Aquesta entrada provençal es retro alimenta en els cançoners del XIII i XIV italians, de professionals, i en les cites indirectes que la literatura catalana del XIV i XV mantenen. Per això considerem que el teixit jurídic i literari que sustenta l’Europa entre els segles XIII i XV en tres llengües és una línia de continuïtat que posa les bases de l’esdevenidor.

És un projecte polític (jurídic, religiós –tots són cristians- i creatiu) que fuig de l’anonimat, que caracteritzaria precisament la manca de projecte. Grans senyors o vassalls, tota la piràmide social que intervé ho fa públicament, de seu en seu, de cort en cort. És també un exercici del poder que no es priva de criticar-lo, en qualsevol de les seues vessants, i ho fa acollint al seu si els excessos que l’ortodòxia foragita. Aquest projecte meridional (respecte de l’ambició francesa) i mediterrani (en el sentit que inclou catalans i italians) dibuixa el mapa de la represa del món clàssic seglar, humanitzat i amb voluntat universalista. Entre els segles XII i XV, el sud de l’imperi carolingi pren les regnes i ho fa des de la formació més exquisida i elevada.

El Renaixement és la conseqüència directa, la concreció en el segles XVI i XVII d’aquest disseny. I el Romanticisme del XVIII la presa de consciència del septentrió. Aquí naix l’estat nació que coneixem i que serà la base de la signatura en el segle XX del Tractat de Roma.

La presa en consideració d’allò públic que travessarà Europa de part a part el segle XIX, conseqüència directa de les revolucions francesa i anglesa, juntament amb l’idealisme alemany, i desconeguda a Espanya fins la constitució republicana de 1931, té un origen en aquella tríada provençal, català i italià, que va del XII al XVII, successivament, incloent-hi el renaixement italià. Cal dir que l’anomenat Segle d’Or espanyol no aporta objectivament res a l’empresa comuna, més enllà que Gil Vicente i Lope de Vega també assajaran una literatura popular d’aproximació.

I aquest origen, tríada mediterrània, està fortament  impregnat de l’atracció que des de sempre s’han exercit mútuament les dues ribes  de la mar que ens bressola, grega, romana, bizantina, oriental i occidental. Quan Leonor d’Aquitània se separa del rey de França (aleshores un territori que exclou bona part de la franja atlàntica i pirinenca de l’actual) i es decideix per l’anglés, segurament ho fa enlluernada pel viatge a Jerusalem i Constantinoble. La forma amb què presenta al món el seu fill Ricard, futur Cor de Lleó, a la seu dels monjos de Sant Marçal a Limotges, seu també de l’encontre entre els tropus medievals de l’XI i el sentit del trobar i inventar dels trobadors del XII-XIII, ja denota i mostra a les clares una voluntat d’unificació europea, que persistirà al seu cap fins a la fi dels seus dies. Aquesta base d’una identitat comuna, en un primer moment, des d’un punt de vista cultural, té una continuïtat successiva entre Occitània, Catalunya i Itàlia, el mediterrani occidental.

El segon moment clau serà quan els alemanys accepten la preeminència nuclear francesa en el tractat de Roma de mitjan segle XX, per assegurar-se, tots plegats, una protecció sobre una possible amenaça comunista russa i, així, llançar als EEUU un clar missatge d’unitat que evitara que aquests temptaren de treure’n partit d’una Europa fragmentada, esquinçada, després de la segona guerra mundial. El 25 de març al Capitoli, la República Federal Alemanya, França, Itàlia i el Benelux (Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg) signen la voluntat d’una unió que vol reprendre el que Roma va significar. Com, aleshores, Carlemany, ss. VIII-IX, emperador d’occident significava, l’aplec de les dinasties francesa i alemanya, una identitat europea comuna.

Si la connexió Catalunya / Tolosa s’hagués produït, temptada d’antuvi per Alfons el Cast i el seu fill Pere el Catòlic (1213), segurament la néta de Leonor i el rei d’Anglaterra, filla d’Alfons el Savi i Leonor, de nom Leonor, s’hagués esposat amb un Jaume I senyor de bona part d’Occitània i l’expansió de la Corona podria haver tingut altres viaranys. Siga com siga, fins els decrets de Nova Planta (1714), primer com a comtat (Barcelona, Urgell, Cerdanya, Girona i extensions –Provença), després com a Estat independent (fins 1475), i finalment federat (fins 1714), la història d’aqueixa petita zona inicial aferrada als Pirineus ha estat cabdal i determinant en la configuració i concepció de l’Europa que coneixem.

Per això costa tant de creure que la part (Castella) que s’ha posicionat enfront (d’Europa), i quasi d’esquenes (abocada a l’extermini de món nou) al projecte comú, pretenga fagocitar, en negar-li l’autodeterminació, la banda que, des de sempre (Urgell, Cerdanya, Girona, Barcelona), i sense aturador, s’ha decantat obertament envers una represa efectiva de la comunitat grega i cristiana que és el vell continent. Costa tant de creure-ho que resulta inversemblant que l’actualitat política en aquesta Espanya de no se sap qui insistisca a considerar els catalans com una mena de malparits i fills de puta, traïdors a l’essència pàtria, quan, en realitat, si són alguna cosa és copartíceps de la il·lusió i l’estructura primigènia i primordial que va permetre d’avançar en la presa de consciència d’una unitat (europea) que altres no s’han temut. Aznar ho acaba de dir, Espanya és atlàntica. La visió centralista i castellana d’aquest estat continua d’esquenes a Europa.

Una presa de consciència socialment transversal (reis, bisbes, militars, burgesos, gent humil, i un papa –Clement IV, 1265-1268) que feia trontollar la fèrria compartimentació estamental de l’època, ni que siga simbòlicament. El mon musulmà esperona tothom a sirgar en la mateixa direcció i així els trobem a Terra Santa, ja com a soldats, ja com a peregrins.

Per això no costa gens de creure que els abocats a espoliar i aniquilar el nou món suspenguen en les seues funcions legislatives càrrecs electes i en canvi, en ser-ho a Brussel·les, Europa diga prou d’arbitrarietat, aquests es queden on són, que són els ciutadans d’Europa (catalans) qui els han votat, i no pot ser que la part que no vol ni una cosa (Catalunya) ni l’altra (Europa) puga decidir qui o qui no representa el projecte comunitari. No pot ser, òbviament.

Aquesta posició “moderna” que el món protestant activarà a partir del XVI, amb la recepció de la Bíblia, ja la trobem al món provençal i català en l’acollida del catarisme, en l’acollida de l’anti-papa, i la màxima expressió d’aquesta existència d’una posició que s’avança al seu temps és el compromís de Casp, aquesta vegada, però, radicalment contrari a allò que havia representat el casal de Barcelona fins aleshores. Vicent Ferrer, ferm partidari de la Inquisició, dominic, radical defensor de l’ortodòxia eclesiàstica, partidari absolut de la centralitat del poder, a favor de reis i contra l’horitzontalitat de la seua expressió (generalitat), decideix cancel·lar tot allò que durant cinc-cents anys havia estat la marca de la casa, el consens, la negociació, la diversitat, la bona gestió, que el casal de Barcelona havia exercit. El nostre sant més venerat segurament va agafar el camí de no retorn cansat de tanta modernitat.

Una modernitat sustentada en un ideal comú que esborre diferències entre una classe inferior i una de superior que aquesta accepta, que és inèdita entre els seus contemporanis i que trigarà molt i molt a ser norma general. Una modernitat que s’expressarà també en el tractament de la dona en general, i de la mare de Déu en particular, més humanitzada. Una modernitat que tempta d’esborrar la distància entre allò culte i reservat a uns pocs i allò popular amb voluntat “universalista”. Una modernitat per l’oposició a la Inquisició, a la intransigència dels dominics, a l’església i la seua estretor. Una modernitat que és socarrona, anticlerical, per bé que no irreligiosa. I d’una altíssima formació. La València del XV i les repúbliques italianes sel XVI i XVII en són la màxima expressió.

II

B.M.: ¡Uep, artista, es diria que us persegueix el dimoni, de tant com friseu per sortir de la corona que acabeu de malvendre, cáspita! De malvendre de boqueta, que semblaria que no us va d’escriure.

V.F.: Escriure? Jo no sóc un proveïdor de bastards. I el dimoni o no, ja n’estic fins els dallonses, que diria el venerat Ramon Llull, de tanta estultícia en mans d’uns consellers que no han sabut ni protegir el rei.

B.M.: I de què creus tu que l’havíem de protegir, de viure, de caçar, de conèixer aquelles arts que tan magistralment va cantar l’Ovidi? Clar que vos sou més de l’ordre establert, d’aqueixa soca negra…

V.F.: Agafeu el vostre Ovidi i aneu-vos-n’hi d’on jo fuig com de l’infern, que en altra cosa no s’ha convertit la pobla de les fembres pecadrius. Negra és la vostra boca en tot lo somni, que qüestiona la rel.

B.M.: Diuen les males llengües que en realitat escapeu del ninot en què us ha convertit tanta devoció popular, que cada dia us assigna un miracle novell. Vicent, que ja en duus a l’esquena un parell de cent!

V.F.: I què n’has de fer tu de la Fe que em professen, pecador, que millor us aniria tenir prevenció de Déu; i aquí us deixe, que ja no tornaré. Abans em faig l’harakiri professional que veure el món regirat.

B.M.: Vés-hi, home, que encara us tornaran sant! (A part) Déu no ho contemple! Ser-li ca no basta. (A Vivent) Per cert, que al venerat beat que esmentes, sí que li anava d’escriure, i no gens miraculejar.

Fragment d’una conversa inèdita entre Bernat Metge i Vicent Ferrer, aquest camí de la Bretanya, en algun lloc de Barcelona, a començaments de 1413.

Europa, al segle XX, és el somni de futur que ja viuen als EEUU. Encara no ho sap, però serà el lloc de la substitució dels herois (Dante per Shakespeare; els Reis Mags per Papà Noel), la proliferació ad infinitum del consum, el triomf inapel·lable de l’individualisme, l’acceptació absoluta de la preeminència de l’anglés, la invenció i construcció dels estris més enginyosos per facilitar la vida (gadgets), i electrodomèstics (gelera, rentadora, TV), etcètera. Europa és, de moment, els anys trenta després del cop de la primera guerra mundial, la fi del món conegut, i l’arribada de la revolució bolxevic, el lloc on els feixismes i el  nazisme hi tenen la màxima expressió, en oposició a la “llibertat” que el ciutadà pot assaborir allà lluny, on l’estàtua d’aqueix nom et rep. Europa, després del dol que va suposar saber-se òrfena d’emperador, després de segles hereva de Roma, va entrar en via morta, i manta vegades es va confondre a l’hora d’assignar sentit als seus esforços.

Cent anys i escaig després de coordinar l’assassinat de l’emperador per la banda germànica, delerosos d’obtenir per llei allò que ja tenien de fet, tota l’àrea que els parlava, ens trobem amb una Europa          que bascula cap a l’extrema dreta, des de Tajani fins a Abascal, passant per Le Pen, hongaresos, austríacs, Wilders, Petri, Salvini, Vilimski, i la fiscalia de l’estat espanyol que jutja El Procés. Un retorn a la llegenda negra, que tan bé els va anar als Winston Churchill, i que ara reclamen per a la sacra unitat d’Espanya els Alejo Vidal Quadras. De fet, fa cent anys, Europa ja era, abans de la desfeta que s’inicia l’estiu del ’14, una base de fugida privilegiada envers un horitzó on es menjava, farcit d’irlandesos, italians, escocesos, polonesos i ucraïnesos, i, amb l’ascens de Hitler al poder, una plataforma d’evasió del coneixement que des dels grecs, però sobretot amb l’idealisme, el positivisme, i la presa de contacte amb el món quàntic, havia sustentat de saber el sol sobre el qual s’erigia el vell continent.

Europa fa acte de presència enllà de l’Atlàntic, finalment. Els antecedents, el genocidi del sud per la banda dels espanyols, la guerra d’independència al nord, pertanyen encara al món analògic. Serà al segle XX quan la humanitat s’enlaira i assoleix característiques que la superen. Encetem el camí de la desaparició de la representació de la condició humana en el món per obrir el pas a la tecnologia que se’n deriva. La tasca giratòria que va representar Nietzsche en la cancel·lació dels déus semblaria incloure la de l’home. Un home que la postmodernitat ja no reconeixerà, com en els límits del mar un rostre de sorra, que dirà Foucault. Els camins de la relativitat dibuixen un panorama d’univers punxegut, farcit de singularitats, on res sembla seguir les normes de la continuïtat i els forats negres són la darrera expressió de ‘seguretat’ que el tensa i sustenta. L’àtom ja no és aquella coca de panses compacta prèvia a Bohr, sinó una cosa que es pot bombardejar successivament fins entrar en massa crítica i generar una reacció en cadena, la bomba atòmica. La ment mostra viaranys amagats fins aleshores. I tot, tot, és europeu, transferit, això sí, als EEUU, no per salvaguardar-se dels feixismes, que també, sinó per evitar-se còpies de la Revolució Russa.

L’única obsessió era aquesta, ja de bon començament per als anglesos. Europa era, però, molt més que la rèplica americana a una malaltia crònica. Europa era la constatació d’un exili de si. Intel·lectuals, científics, banquers, molts jueus, altres no, varen haver d’assumir el camí del no retorn. Si arribaven a quedar-se en aqueixa antiga Grècia no solament perillava la seua integritat sinó la de tot el grup. S’havia capgirat, de cop, l’ésser que l’havia conduïda els darrers dos mil anys. Hamlet havia estat substituït per Èdip, provisionalment. El coneixement s’havia de traslladar per no caure en mans de les dictadures, italianes, alemanyes, espanyoles, i la guerra, que tant costava de ser contestada per part d’aquells que s’omplien la boca de democràcia, guanyava terreny cada dia que passava sense obtenir una resposta clara i llampant. Anglaterra esperava que la URSS fóra primer vençuda. I els EEUU no creien possible que la qüestió els afectés, de moment. Els europeus, en canvi, tenien clar que si no s’actuava, l’exili de si seria perpetu. El saber europeu, acumulat durant segles, i el fet que fou possible convèncer Roosevelt del perill real (Einstein va intervenir), activà la resposta. Europa podria tornar a ser habitada. I compartir models de vida diversos.

L’enterramorts diu que s’ha d’estar a l’alçada de la història, encara que no parle. Han de ser els altres que ho han d’estar. Ell, senzillament, està per la feina. Quan Hamlet fa la xerradeta amb els encarregats de soterrar la seua estimada, a qui no ha sabut protegir prou, comprèn que a aquests l’ofici els ha ensenyat a no capficar-s’hi, caven i basta, i són els vius, els familiars, els qui han de sostenir-se com puguen. Aquests, però, no solament parlen, sinó que canten. El nostre enterramorts, aquell, el de més amunt, no sap cantar. Sap exigir, això sí, als altres el que ell i els seus són incapaços de fer. Escoltar la remor de la història, fins aquí, ja no hi arriben. Quan Èdip sap que el seu exili resoldrà la sort del seu poble, cec, escolta i actua en conseqüència. Enterra en ell la condició de possibilitat que impedia el futur del grup. No pensa en ell, pensa en els seus. Hamlet pensa en ell, finalment, malgrat que semble fer-ho en nom de Dinamarca. El nostre enterramorts, que podria ser el secretari d’organització del PSOE, ni és grec, ni és europeu, ni pensa ni actua. La història els ve gran. Per això Europa se’ls mira de biaix, els guaita atenta. No faran res perquè això que diuen defendre, la Pàtria, que no és la meua, es puga sostenir. Ni són Hamlet, ni són Èdip. Ningú, a Europa, no els reconeix com a propis.

Aqueixa posició, la de qui no mira endavant, únicament acomoda el passat al seu lloc, és la mateixa funció que tingueren espanyols i indígenes a Los Álamos els anys finals de la guerra mundial, la segona. Tasques domèstiques al servei del major nivell de coneixement mai concentrat en la història de la humanitat, fins aquells dies. Idèntica  condició d’assistent que la que va mantenir Europa els anys de postguerra respecte dels EEUU. La consigna va ser impedir a qualsevol preu que el comunisme, en qualsevol expressió, avançara ni un mil·límetre en el mapa del continent. Ajustades les fronteres, establerts els límits de les influències, assegurat el mur de Berlín, ni el Partit Comunista Francés, dels més nombrosos pel que fa a militància, ni els comunistes italians, mai, mai, tindrien responsabilitats de poder. A la Democràcia Cristiana li va costar dependre de la màfia durant quasi quaranta anys a queixa decisió americana. I a Aldo Moro la vida. Els francesos varen trobar una vàlvula d’escapament en la forma socialista. Els límits, aleshores, els va marcar un estat fort i guanyador d’una guerra que, cas d’haver-se perdut, no sabrem mai on ens hagués aconduït. Ara els límits de l’enterramorts els imposa una extrema dreta en la forma diversa que va des del PP, Ciudadanos i Vox i partits regionals afins que senzillament han decidit que Espanya “no se rompe” i que parlar amb els d’ERC, Junts per Catalunya, PNV, Geroa Bai, Bildu, i Compromís, i tot allò que qüestione el sagrat diví de la unitat, amb més o gens intensitat, està fora dels límits. També Podemos. Una invitació, vaja, a la vessant més negra d’aquest apèndix d’Europa. La mateixa versió d’aquella exportada al nou món per tal d’anorrear-lo. La mateixa que hem vist amb les propostes de fiscalia per al Procés. Un panorama on els enterramorts troben el seu espai de confort.

I clar que hi ha similituds entre espais diversos al bell mig d’Europa, segle darrere segle, ho hem vist, i per això ha estat possible mirar i representar la pintura, o la música, la literatura, atenent estructures bàsiques gairebé idèntiques, els flamencs i els retrats, les òperes, el romanticisme, etcètera, i segurament la separació més abjecta, la distància més intensa l’hem de cercar en la consideració política de l’individu, en la recerca del lloc privilegiat de l’ésser humà protegit per unes lleis que en el futur li permetran de seguir en el camí de la parla, des de Montaigne, Rousseau, Luter, Calvino,  Kant, Goethe, Newton, un camí intransitat allà on les revoltes científiques i socials, també filosòfiques, han estat quasi nul·les i on la Inquisició s’ha perpetuat fins ben entrat el segle XIX (Gaietà Ripoll, mestre russafí), una inquisició que es repeteix el segle XX amb la croada contra rojos, anarquistes, ateus, gent de malviure, catalans, bascos, independentistes, colpistes –exceptuant els vers colpistes, Franco, Tejero-, parlamentaris escollits que qüestionen la sacralització temàtica, qualsevol sacralització, i volen parlar, fer el camí de la parla, entrar en el món on tot es pot posar damunt la taula, tot, menys altre cop, precisament allò que els totalitaris, les dretes espanyoles, és l’única cosa que s’estimen, tornar a la negror del passat on els poders més opacs segueixen fent la seua, al marge de cap consideració que continga l’individu com a condició prèvia per a seguir. I aquí, malauradament, ens trobem amb accions que han permés de perpetuar-se polítiques que haurien d’haver estat antagòniques. Hem vist coincidir el PSOE i el PP amb l’aplicació del 155. Hem vist donar-li aire a la dictadura de Franco per la banda dels EEUU. Hem vist com un partit –Ciudadanos- que és extrema dreta, s’ha pogut, quasi, o sense el quasi, blanquejar com a liberal, amb el vist i plau de dirigents de la República Francesa. Ara que el comunisme ja no és tema tabú, i que no mereix cap limitació expansiva, és l’anomenat independentisme allò que és assenyalat com el dimoni dels inferns. Tanmateix a Europa prevalen les consideracions de l’Estat de Dret i les opcions dels ciutadans a les urnes. Malgrat la Inquisició Espanyola, segur que finalment s’iniciarà el camí a la parla.

Espanya és la senda no transitada, encara en aquest segle XXI, que es va iniciar els segles XI-XIII, al món trobadoresc, que va continuar amb la conjunció catalana i italiana dels segles XIV-XV, el Renaixement, el Romanticisme, les Revolucions –francesa, anglesa, russa- i l’abjuració de l’extrema dreta. Un camí de llum, gens negre.