Evangelització dins del paganisme

Déiem l’altre dia que el paganisme s’havia infiltrat tant en les formes i tradicions cristianes que encara arriba a nosaltres després de quasi dos mil anys d’evangelització. Cosa gens sorprenent, perquè cada generació depén de les generacions anteriors i és impossible començar-ho tot de nou immediatament. El usos i costums culturals s’arrosseguen durant moltíssims anys; per exemple, una llengua necessita 6.000 anys per a desaparéixer completament. A més, el paganisme –és a dir, eixa utilització de la religió per a protegir els nostres interessos– és absolutament connatural a l’ésser humà i renaix contínuament en el nostre interior.

Sempre ha passat això i sempre passarà. El mateix poble d’Israel no tenia més remei sinó fixar-se i imitar les formes de les cultures que l’envoltaven. Així va succeir en l’època dels Patriarques amb el sacrifici d’Abraham, l’expulsió d’Agar…; igualment en la de Moisés i Salomó, amb el vedell d’or i la construcció del Temple, de manera que la presència de Jahvé ja no era la tenda que acompanyava el caminar del poble, sinó la seua entronització en un lloc sagrat i, per tant, aïllat. A Déu el necessitem per implorar-li, però que no destorbe. El sagrat és el sagrat i el profà és el profà. No ajuntem les coses. Sort que amb la mort de Jesús s’esquinçà per a sempre el vel del Lloc Santíssim que separava allò sagrat d’allò profà. De manera que ara podem dir que o tot es sagrat o tot es profà. Trieu el que vulgueu.

Els profetes d’Israel, l’única cultura on el profetisme ha sigut constant, sempre lluitaren contra eixa contaminació. De vegades, hem de reconéixer-ho, d’una manera també contaminada per les cultures de la violència, tal com va ocórrer en les primeries del gran profeta Elies. Sí, però ells clamaren sempre contra eixa acomodació pagana, que consolava i adormia els fidels i els feia oblidar el que realment Déu volia; el motiu pel qual havien estat triats com a Poble de Déu, el motiu de l’Aliança.

Jeremies, en el capítol 6, ho diu ben a les clares: «Quan us traguí de l’esclavitud us vaig demanar que em féreu sacrificis i holocausts? Per què feu açò en lloc de complir la meua voluntat?». Per què es queixaven els profetes? I quina és eixa voluntat? Quin és el missatge? Quin és el motiu de l’Aliança?

Tal motiu està clarament proposat en la Sagrada Escriptura: durant els 1.800 anys que els fidels hebreus van reflexionar sobre l’existència humana a la llum de la fe en un sol, a la fi van anar ajuntant, incorporant, eixes troballes en una sola biblioteca sagrada; però també les ordenaren per la seua importància per a l’existència de la humanitat: el sentit de la nostra vida. Per això comencen de manera que quede clar quin és el sentit de l’ésser humà, el sentit de l’Aliança: créixer i organitzar la terra (Gn 1), conrear i tindre cura del jardí Edén i fer-ho de manera sexuada barons i femelles al mateix nivell (Gn 2).

Eixe és el manament primigeni, el manament del Regne de Déu, que Jesús va acabar de completar en dir-nos que, sense una capacitat amorosa als humans –àdhuc als enemics– i a la creació sencera, no es pot fer. Una capacitat amorosa que sols es pot assolir seguint les seues passes per a rebre el seu Esperit.

Ja sabem que aquest missatge, el missatge de l’Aliança, en cada generació, en cada cultura serà contaminat de paganisme. Però la tasca del creient és rescatar-lo, traure’l a la llum, especialment per als que hi estan més implicats socialment, que crec que solen ser anomenats pastors. Això sí, sempre sense trencar la canya badada ni apagar la llum que vacil·la.

Revista número 507, pàg. 11. Novembre 2024.