L’evolució del guaraní al Paraguai

El guaraní és la llengua originària d’Amèrica amb més possibilitats de perdurar. Es parla al Paraguai i a algunes regions frontereres del Brasil, l’Argentina i Bolívia. Al Paraguai, segons els censos, és l’idioma majoritari.

Durant la colonització, els jesuïtes el van fer servir com a llengua franca en les reduccions d’indis que anaven fundant a la província del Paraguai. Antonio Ruiz de Montoya va aprofitar el seu primer viatge a Europa per a publicar, el 1639, el Tesoro de la lengua guaraní, on deia que era «llengua tan copiosa i elegant que, amb raó, podia competir amb les de fama» i que era «tan universal que dominava els dos mars», és a dir, que els seus parlants s’escampaven per una àrea que anava des de la costa de l’Atlàntic fins a la del Pacífic. El guaraní no era aleshores una llengua literària, però comptava amb un nombre relativament elevat de parlants. I, a més, els jesuïtes no es van molestar a ensenyar-los l’espanyol, de manera que es van mantenir monolingües. El bisbe Bernardino de Cárdenas, en els seus enfrontaments amb els jesuïtes, els acusà d’introduir heretgies en la traducció del catecisme al guaraní. Heretgies que s’haurien evitat fent servir els catecismes en espanyol.

Sigui com sigui, el guaraní estava molt ben arrelat entre la població de les reduccions i l’espanyol tingué una penetració molt lenta en aquella àrea geogràfica després de l’expulsió dels jesuïtes. El governador intendent Lázaro de Ribera escrivia al final del segle XVIII: «hem arribat a l’extrem que sigui la llengua del poble conquistat la que domini». No era exactament així. La llengua dominant era l’espanyol dels colons i dels seus descendents criolls i mestissos, però la ineficient administració colonial i postcolonial era fora de les ciutats només com una amenaça fantasmal i llunyana.

El nou estat independent de Paraguai, que durant llargues etapes fou governat per dictadors, potencià l’ús de l’espanyol i marginà el guaraní en l’administració i l’ensenyament. Una llei del 1848 obligà la població a adoptar noms i cognoms espanyols. Una bona part dels habitants del país es van anar convertint en bilingues. Hi havia, però, un petit sector monolingüe en espanyol a les ciutats i un sector de població rural, molt ampli, que es mantenia monolingüe en guaraní.

Però encara que el guaraní –un guaraní molt interferit pel castellà– continués sent la llengua majoritària al Paraguai, la diferència de prestigi entre les dues llengües era clara. Els guaranís anomenen la seva llengua ava ñe’ê, ‘llengua de persona’, mentre que l’espanyol és karai ñe’ê, que significa ‘llengua de senyor’. El filòleg Marcos Augusto Morínigo descrivia el 1931 la relació entre les dues llengües d’aquesta manera: «A les ciutats, les persones de més elevada posició social hi fan servir sempre l’espanyol en el tracte corrent amb els del seu rang i el guaraní quan s’adrecen als servents. En la intimitat, però, poden usar el guaraní quan l’interlocutor és de confiança. La gent del poble, en canvi, prefereix el guaraní per al tracte corrent i fan servir l’espanyol quan parlen amb persones que mereixen un respecte pel seu càrrec o posició social. Però tan bon punt els mostren cordialitat o deferència, es posen a parlar guaraní».

L’espanyol era la llengua preferida pel grup dominant, la llengua de prestigi. En el govern, en la universitat, en la paperassa oficial s’usava només l’espanyol. Fins al 1967, el guaraní no tingué cap reconeixement legal al Paraguai ni a cap altre dels estats on hi havia població que el parlava. La Constitució de Paraguai del 1967, en l’article 5, deia: «Els idiomes nacionals de la República són l’espanyol i el guaraní», però tot seguit hi afegia: «Serà d’ús oficial l’espanyol». Al mateix temps que s’admetia el caràcter nacional del guaraní, s’assenyalava la seva posició subalterna.

Hi havia una cosa estranya. L’escriptor Rubén Bareiro deia que fins i tot entre els membres de la classe dirigent d’hispanoparlants es donava una mena d’orgull de saber parlar guaraní, perquè era considerat, unànimement, com un dels elements bàsics de la nacionalitat, si no el principal. «L’alta burgesia paraguaiana no s’avergonyeix de parlar en guaraní; al contrari, ho fa amb la suficiència de qui pertany a l’únic país bilingüe del continent llatinoamericà». La llengua guaraní s’havia convertit en símbol nacional dels paraguaians. Per a reforçar la credibilitat de seva observació, Bareiro comparava l’elevat percentatge de població bilingüe en espanyol i guaraní a l’Asunción amb els percentatges esquifits de població bilingüe en espanyol i alguna altra llengua americana que es donaven a les altres capitals d’Amèrica del Sud, com ara Lima o Ciutat de Mèxic.

En l’exèrcit i en la política passava també una cosa notable: els manifests polítics i els reglaments militars s’escrivien en espanyol, però les arengues es feien en guaraní. «El ressorts de la voluntat popular –concloïa Bareiro– són moguts només a partir de la llengua aborigen».

Com es pot diferenciar un paraguaià d’un uruguaià o d’un argentí de Buenos Aires? Pel guaraní. No per l’espanyol. Amb tot, fins a la Constitució del 1992 el guaraní no va ser reconegut llengua oficial. Fins aleshores, a totes les escoles del país s’havia ensenyat en espanyol. Es van posar en marxa programes d’educació bilingüe i es va introduir l’estudi de la llengua guaraní en l’ensenyament mitjà. El 2010 s’aprovà una Llei de Llengües, que posà les bases per a la creació de l’Acadèmia de la Llengua Guaraní i la Secretaria de Polítiques Lingüístiques.

Però tot anava molt lent. S’ensopegava amb grans obstacles en la normalització del guaraní. Hi hagué una oposició al que s’anomenava «guaraní d’escola», perquè una part de la població, que parlava una barreja de castellà i guaraní anomenada jopara, no es reconeixia en aquell model de llengua. Es contraposava així el «guaraní d’escola» al «guaraní quotidià» com si fossin incompatibles. I, mentrestant, l’espanyol –ja fos l’espanyol estàndard o l’espanyol paraguaià– continuava privilegiat en els usos formals i transcendents. El guaraní era la «llengua dels pobres», la «llengua dels camperols», la «llengua de confiança», la «llengua indígena». L’espanyol era «la llengua internacional», la «llengua dels rics», la «llengua culta».

Els governs del Paraguai no semblen haver tingut mai un interès real per la promoció del guaraní. La documentació escrita que generen en guaraní els departaments ministerials és insignificant, a penes un lleu vernís. En les oficines governamentals, en els tribunals, en els mitjans de comunicació, en les universitats i en la literatura, el predomini de l’espanyol és aclaparador. Si es produís un literatura potent en guaraní, es trencarien molts prejudicis. Però l’oferta editorial en guaraní, atès l’elevat nombre de parlants, és extraordinàriament esquifida.

 

Revista núm. 512, pàgs. 44-45. Abril 2025.